Diario de un unionista

El partit que es fa dir Esquerra Republicana ha convocat un referèndum entre les seves "bases" per decidir si Catalunya té un govern autonòmic presidit per Salvador Illa o cal tornar a votar perquè els catalans no hem votat prou bé, que és el que opina l'ex-president Puigdemont, incapaç de digerir la rabieta. Estem parlant de 8.700 persones amb dret a vot. 8.700 ànimes independentistes i càndides tenen dret a decidir sobre el futur de 8 milions de persones. És una curiosa forma de democràcia. Deu ser un tret diferencial català? Ara posem-nos en la situació: d'aquestes 8.700 animetes, algunes tindran mandra, d'altres estan de vacances i no volen embolics, d'altres se n'oblidaran i alguna no recordarà la contrassenya del vot telemàtic. Hi haurà l'absentisme dels que estan emprenyats amb el partit. I cal tenir en compte els 850 càrrecs que s'estan jugant el lloc de treball: aquests votaran sí. Sí, per favor! Quantes d'aquestes 8.700 animetes votar

Hi hagué un temps per a l'humor. Podem parafrasejar l'Eclesiastés: hi ha un temps per a l'humor i un altre per a la mala llet. El temps de l'humor va passar. La revista de la foto fou un setmanari francès desenfadat, eròtic i vital que se'n fotia de tot. A Espanya hi hagué revistes d'humor fins i tot en ple franquisme com ara La Codorniz, i també Por favor, Hermano Lobo, El Papus. Molt més tard aparegué El Jueves. Després l'humor se'n va anar. El Jueves va passar de setmanal a mensual: l'humor ara ja no toca. Donald Trump amenaça amb la Tercera Guerra Mundial si no guanya les eleccions, i Maduro amb un bany de sang si no li va bé a les urnes. Puigdemont, més modest, amenaça amb fer caure el govern de Sánchez si el detenen. Tot i que aquest darrer té un deix humorístic: afirma que cal complir les lleis al peu de la lletra. Genial! El qui es va voler passar la Constitució pel folre ara creu en el compliment de les lleis d'Espanya. Alguna cosa deu h

La memòria és feble, vague i tova. Però alguns encara recordem quan ens protemien "ni oblit ni perdó" per no ser prou independentistes, prou bons catalans, prou catalans de veritat. Recordem quan ens tractaven de botiflers o de nyordos. Recordem les atzagaiades el senyor Canadell quan circulava en cotxe amb una mascareta de paper amb el rostre de Puigdemont. Recordem les arengues del senyor Cuixart. On és el senyor Canadell? Cuixart és a Suïssa, però no tan sols és a Suïssa: ja no piula, ja no crida. Sembla que Catalunya i els seus destins, tot de sobte, li importen un rave. Ara està més interessat per la fondue i els formatges de les vaques frisones. És clar que la senyora Rovira, que també ha residit a Suïssa, ha retornat triomfant (oblidant-se del detall que pot retornar per l'error d'un jutge, no pas per cap victòria). Moltes figurotes dels moments més àlgids i més delirants del procés han decidit fer mutis, i ni tan sols no acompanyen aquell qui fou el gran líder

Puigdemont amenaça amb un retorn al Ranxo, i Llach amb mobilitzar l'ANC. Volen crear intriga. O temor. En Vicent Partal es frega les mans, i preveu un duel magnífic a l'Open Range: sembla que tothom sospira per un western clàssic. La ciutadania, perplexa, es veu traslladada a un escenari d'espagueti western a la catalana: Pambtomàquet Western. Sota el sol tòrrid del juliol, tot plegat molt apropiat. Es podria rodar en algun erm àrid i polsegós del Segrià, amb un flabiol melancònic de fons. Hi ha qui no es creu el retorn del Vivales, puix diu que la seva història ens presenta un covard. Hi ha un western tardà molt bo sobre la covardia: "L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford", potser la millor interpretació de Brad Pitt. I sobre l'amenaça de Llach hi ha qui diu que la pitjor amenaça que pot proferir és el seu retorn als escenaris, això sí que ens fa por de veres. Pambtomàquet western amb aquell to dels italians, entre la comèdia bufa, la caricat

¡Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000! Casi tanto como tocar el tema de los menores inmigrados sin caer en pozos ponzoñosos. Casi tanto como plantear que el movimiento queer es la mayor agresión contra el feminismo, diga lo que diga la señora Irene Montero. Nos ha tocado vivir en un mundo complejo en el que hay que medir las palabras si no se quiere caer en la ofensa, el delito de odio o lo que antes llamaban herejía. Cabe preguntarse si la Santa Inquisición no se ha reencarnado. Incluso en ambientes más o menos de izquierdas se dice, pero bajito, que quizás esos menores no lo son tanto, que traen problemas de convivencia, que cada uno se lleva 3000 euros mensuales de los fondos públicos. Se dice, pero muy bajito y previa mirada temerosa alrededor, no vaya a ser que me oiga quien no debe. Educadores de centros de menores susurran que trabajar en estos centros es muy complicado, que abundan las agresiones verbales e incluso las otras. Y concluyen: la inversión debería ser mucho

Abraham Loeb, Abi per a les amistats, és un científic i divulgador que sol parlar com un savi encara que, com l'oracle de Delfos, cal interpretar-lo i no sempre se'n sap. Quan va imaginar com seria una trobada amb éssers d'altres mons i les probabilitats que hi ha que això passi, alguns -el més esverats, els més somiatruites- van entendre que estava anunciant l'arribada imminent dels extraterrestres. Els Ikerjiménez habituals van pensar que Loeb ens estava advertint de la imminència a propòsit de l'astereoide Oumuamua . Fa poc ha explicat les possibilitats que tenim d'extingir-nos, o de què desaparegui la vida al planeta. I es veu que no son poques, perquè hi ha una equació que podria resoldre el dubte: quan tarda una civilització tecnològica en extingir-se? Vet aquí la mala notícia: podria ser que tardés poc. Les causes son diverses i tothom les coneix. Loeb hi ha afegit la famosa Intel·ligència Artificial, que és mirada amb dubtes i temors per bona part de la

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan. A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial. Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir represe

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&

De Vic havies de ser... Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà. Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, de

¿Quién puede matar a un niño? és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler. És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques , la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigr

Nacho Cano es considera víctima d'una persecució política per tenir una ideologia concreta i unes amistats concretes, i la Isabel acut veloç en ajuda seva: vivim en un país estalinista, diu ella. És probable que a la Isabel l'estalinisme li soni vagament, com a mi la teoria de cordes. O bé la Isabel no sap qui fou Stalin o bé no coneix Espanya. Cano, pel seu compte afegeix: la policia és criminal. Els sonen d'alguna cosa els termes d'aquest discurs? Efectivament, és el discurs de Puigdemont, Rovira, Junqueras, Rull, Turull i etzètera. Punt per punt, fil per randa: els mateixos conceptes, les mateixes paraules, el mateix to. Quin no se sent víctima d'una persecució no és ningú en aquest país. Ningú no vol reconèixer que a Espanya només s'és investigat per cometre pressumptes delictes, perquè això no fa prou víctima. Ser investigat per un delicte només fa delinqüent, i això no és bonic. Durant els anys més tenebrosos del procés, a molts xalet de Sant Cugat hi havi

Hi hagué un dia a partir del qual prometre esdevingué una opció fàcil. Que no compromet a res. N'hi ha prou amb dir-ho: prometo que ... Si un temps més tard la promesa no es manté, n'hi ha prou amb dir que les circumstàncies, o el vent o els astres ho van impedir. Prometre, per tant, ja no vol dir res, és una simple exposició d'intencions més o menys vagues, un desig vaporós.  Diuen que, abans, n'hi havia prou amb una encaixada de mans per saber que el gest tenia valor de contracte, de promesa que es compliria. Això devia ser en temps del meu avi, jo ja no ho he acabat de veure mai clar. En temps de tuit, d'instagram i de whatsapp, l'encaixada de mans és impossible, potser és això. A no ser que hi hagi l'emoticona de dues mans que encaixen. Però... ¿vostè li donaria valor de promesa a una emoticona de dues mans de color groc préssec? El món líquid liquida la pressumpció de credibilitat. El senyor que es fa dir President Carles va prometre retirar-se de la po

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec. Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país? Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella e

Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora . En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola. Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els

Me l'imaginava més gran , vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics. Tal com explica el subtítol ( i altres frases cèlebres de les sèries catalanes ), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final. La portada és com

El PSOE i el PP s'han posat d'acord en una qüestió tan llòbrega com el tema dels jutges. Sembla que, finalment, s'imposa el principi de la democràcia, que no és altre que l'acord entre diferents per tal d'aconseguir el major bé a per a la majoria. Aquest acord no és una anècdota. A molts ens agradaria que fos un punt de partida, un inici de canvi en els discursos legitimistes, excloents i polaritzats. Arribar a acords no tan sols és eun principi democràtic: és un principi elemental de la convivència. Sembla que posar-se d'acord no era tan impossible, malgrat que hagi calgut superar vergonyes i prejudicis. El primer exercici adult de la política espanyola en molts anys. Ara només falta que la política catalana n'aprengui alguna cosa i que opti per superar la infantesa que la té agafada pel coll. Que superi les amenaces de botiflerisme, legitimitat, autenticitat, essències. Qualsevol pacte és legítim i, sobretot, democràtic. Caldria començar a veure Carles Pui

El problema de la llengua catalana és que té parlants, i que els parlants es comuniquen com els hi sembla millor. No pas com el llatí, que roman verge per sempre més. Els guardians de les essències lamenten, en realitat, que la llengua catalana estigui viva. Gaudirien més si fos ben morta i la puguessin estudiar per meravellar-se una vegada i una altra de les seves virtuds, subtileses i gran intel·ligència. El somni secret dels defensors de la llengua és tenir-la cadàver i momificar-la, i exhibir la mòmia a l'altar de la pàtria que mai no fou. Com de bella fiu la llengua d'en Guifré i de l'Otger! dirien davant la tomba sacra.  Com de perfecta, com de pura i com de verge la mantiguérem els sacerdots! Llàstima que vingueren els de fora, que la llengua pura ens sodomitzaren els impius. En altres llocs del món les coses passen amb més tranqui·litat. Als Estats Units hom es diverteix amb l'spanglish, molt present al cinema, i fins i tot s'han publicat novel·les en aquest

La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic.   Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa.  El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·

Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats. De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent