Ir al contenido principal

EM DIC LÓPEZ PERÒ SÓC MÉS CATALÀ QUE EL BULL DE CAMPRODON



Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan.

A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial.

Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir representativa de la realitat catalana, estrictament mestissa. Tot i que la segona candidata de Junts és Navarro i al PSC hi apareix un Güell. Però no es pot acusar a ningú d'allò que fou o féu son pare. O l'avi. 

Més enllà de les llistes i dels candidats, el procés ens ha permès descobrir independentistes pota negra que duen els cognoms d'origen netament castellà, andalús o gallec. Tal vegada la immersió lingüística fou un èxit. La sociologia explica els fenòmens assimiladors, i la psicologia el desig de ser reconegut pel grup. Fins i tot a Goodfellas, la pel·li de Scorsese de 1990, s'explica el fenòmen del conflicte entre irlandesos i italians a la màfia nordamericana: els irlandesos volien demostrar ser, com a mínim, mig italians.

A mi sempre m'ha sorprès aquest desig de ser admès al grup, potser pel meu caràcter introspectiu i l'aferrament escàs als col·lectius, la poca necessitat de rebre likes de la (suposada) tribu. La paraula clau és justament aquesta, la tribu. Sembla que, malgrat tot, no ens hem allunyat gaire de les tribus primitives i dels seus símbols, banderes i escuts guerrers.

Però quan un López es proclama nacionalista o, millor encara, independentista, se l'aplaudeix i se l'acull entre visques. Tot i que mai no serà el número u de la llista, que li quedi clar. Quan un Bosch es defineix com a unionista, se l'acusa de botifler i se l'ignora. Entre l'acolliment i la ignorància hi ha el moll de la qüestió. Tothom vol ser acceptat, ningú no vol ser ignorat o exclòs. En un món mestís i fluïd, aquesta dialèctica es complica i es fa molt complexa, és cert, però fa l'efecte que els cognoms de vuit generacions son els qui decideixen. Només cal veure la condescendència d'aquests dies amb el futbolistes Williams o Yamal, cadascun d'ells resident en territoris hipersensibles. Se'n recorden dels comentaris que va suportar el primer president de la Generalitat que va gosar dir-se José i no Josep? Montilla, malgrat haver estat tal vegada el president autonòmic més seriós, eficient i conseqüent, va rebre de totes bandes.

Els territoris obsedits en un passat mític, llegendari i medieval, es resisteixen a la pluralitat i analitzen els cognoms. Només cal veure els cognoms de consellers i conselleres dels darrers anys. No prevalen els mèrits ni la vàlua intel·lectual: mana el cognom. I aquesta elecció ens aboca a uns governs de mediocritat amb bons cognoms. Ai del pobre López que vol ascendir en el reconeixement de la seva tribu escollida: haurà de fer mans i mànigues per ser reconegut. Tot i que té l'exemple d'en Gabriel Rufián, far dels assimilats -però dimoni dels puristes i de les 400 famílies que tallen el bacallà encara que mengin vedella de Vic o bisbe de Camprodon.


Comentarios

  1. Muchos apellidos pueden ser tan falsos como el embutido ,cabeza de jabalí, que ni es de la cabeza ni de jabalí (animal salvaje ,que no puede entrar en la cadena de alimentación),es de cerdo.Luego está, que se puede cambiar el apellido o traducirlo.El colmo,que los apellidos son de hace poco tiempo, relativamente, con Carlos III.No te puedes fiar de la pureza.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha molts cognoms d'origen gitano, aquí en tens alguns:
    Fernández
    Ximénez
    Heredia
    Vargas
    Cortés
    Reyes
    Montoya
    Moreno
    García
    Santiago
    Malla
    Monje
    Salazar
    Martín
    Navarro
    Flores
    Torres
    Campos
    Bermúdez
    Gómez.

    Salut.

    ResponderEliminar
  3. Una de las cosas de las que me di cuenta cuando hicimos Escritores Recónditos, junto a F. Cornadó, y entrevistábamos a un escritor en catalán, era la ausencia de apellido paterno si este no era pronunciable en el idioma y el materno era sonoramente de la tierra.
    Pondré un ejemplo ficticio: Pol G. Estruch, obviando el paterno con una inicial y un punto.
    Te aseguro que nos ocurrió al menos en tres ocasiones y nos llenaba de estupor.
    Jamás preguntamos el porqué, no era esa nuestra función, la nuestra era presentar al escritor/a en el idioma que escribiera y sus libros.

    Sobre Rufián poco a decir, es digno representante del apellido.
    Salut

    ResponderEliminar
  4. No Francesc,los apellidos que indicas,lo mismo lo llevan payos que gitanos,por ejemplo Fernández que es muy amplio.Cuando Carlos III dijo y promulgó una ley para que se dejaran de utilizar apodos y que se pusieran apellidos y se registraran a partir de entonces,los gitanos que no eran tontos, porque los perseguían, se pusieron los más corrientes,para pasar desapercibidos. Lo mismo pasó anteriormente con los judíos conversos.Es este un país de perseguidos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

QUEMAR UN TESLA

El fuego lo puede resolver casi todo. O eso parece. Los catalanes lo pudimos ver durante las manifestaciones independentistas: en lo que se llamó, pomposa y grotescamente "la batalla de Urquinaona", así como en otras citas de la pandilla ultranacionalista, se quemaron infinidad de contenedores de basura, bicicletas y motocicletas, algún coche y mobiliario urbano diverso. Cuántas más llamas y más altas, más cerca de la independencia se sentían los creyentes. En aquella ocasión me pregunté qué papel jugaron los del colectivo "Bombers per la independència": ¡vaya dilema moral!. Pero aquello no era nada nuevo: la Santa Inquisición aplicó el fuego a los herejes y el mismísimo Yahvé clausuró el jolgorio de los díscolos ciudadanos de Sodoma y Gomorra mediante el fuego. Atila quemaba el terreno por donde pasaba, y etcétera y etcétera. Todo el mundo tendrá alguna referencia al fuego purificador sacada de los archivos de la historia: el napalm, la biblioteca de Alejandría, la...

LAS CALLES SIEMPRE SERÁN NUESTRAS

"En Cataluña, tirar piedras a los mossos y quemar contenedores es un hecho cultural propio. Enhorabuena a la comunidad musulmana de Salt. Sois un ejemplo". Son las palabras que reprodujo Laura Fernández Vega, diputada de la CUP, en la sesión plenaria del Parlamento catalán del miércoles 12 de marzo. El autor de la ocurrencia es un guionista y humorista llamado Manel Vidal, referente del género "Puta Espanya". La señora diputada dijo, después, que en vez de seguir la sesión parlamentaria regional estaba escuchando al humorista radiofónico en la emisora Rac 1. ¿No es maravilloso que una diputada dela izquierda radical escuche la emisora del Conde de Godó con tanto interés? La broma, o lo que sea eso, es otra muestra de mal gusto, pero no nos vayamos a meter con las libertades, y mucho menos con la libertad de expresión: una curiosa reivindicación de la libertad para hacer lo que me dé la gana que hermana a la CUP, a los humoristas indepes y a la señora Ayuso, que a ve...

EL SEDUCTOR CATALÀ

El senyor Frank Dubé, showman polifacètic, es va apuntar al Moviment Psicoestètic fundat pel sorprenent psicòleg Carles Muñoz Espinalt i, més tard, també es va apuntar al partit independentista Solidaritat Catalana, un partit ja extingit on van intentar fer carrera alguns pressumptes líders del nacionalisme com el poeta i jurista Héctor López Bofill o l'empresari Santiago Espot, ambdós de tarannà radical i xenòfob, teòrics del neonacionalisme de dreta extrema. Recordo el senyor Dubé explicant que el problema de la pàtria catalana i de l'idioma català (tal vegada la mateixa cosa) rau en el fet de no ser sedutors, de no tenir líders seductors com Julio Iglesias (sic). Eren altres temps, i Dubé considerava Julio Iglesias el paradigma del seductor capaç d'aportar simpatitzants a l'idioma de Cervantes. A dia d'avui potser citaria Luis Fonsi . Joan Laporta es va afegir a Solidaritat Catalana però, per algun motiu, tampoc no va ser prou seductor. La recerca del líder seduc...