Ir al contenido principal

EM DIC LÓPEZ PERÒ SÓC MÉS CATALÀ QUE EL BULL DE CAMPRODON



Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan.

A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial.

Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir representativa de la realitat catalana, estrictament mestissa. Tot i que la segona candidata de Junts és Navarro i al PSC hi apareix un Güell. Però no es pot acusar a ningú d'allò que fou o féu son pare. O l'avi. 

Més enllà de les llistes i dels candidats, el procés ens ha permès descobrir independentistes pota negra que duen els cognoms d'origen netament castellà, andalús o gallec. Tal vegada la immersió lingüística fou un èxit. La sociologia explica els fenòmens assimiladors, i la psicologia el desig de ser reconegut pel grup. Fins i tot a Goodfellas, la pel·li de Scorsese de 1990, s'explica el fenòmen del conflicte entre irlandesos i italians a la màfia nordamericana: els irlandesos volien demostrar ser, com a mínim, mig italians.

A mi sempre m'ha sorprès aquest desig de ser admès al grup, potser pel meu caràcter introspectiu i l'aferrament escàs als col·lectius, la poca necessitat de rebre likes de la (suposada) tribu. La paraula clau és justament aquesta, la tribu. Sembla que, malgrat tot, no ens hem allunyat gaire de les tribus primitives i dels seus símbols, banderes i escuts guerrers.

Però quan un López es proclama nacionalista o, millor encara, independentista, se l'aplaudeix i se l'acull entre visques. Tot i que mai no serà el número u de la llista, que li quedi clar. Quan un Bosch es defineix com a unionista, se l'acusa de botifler i se l'ignora. Entre l'acolliment i la ignorància hi ha el moll de la qüestió. Tothom vol ser acceptat, ningú no vol ser ignorat o exclòs. En un món mestís i fluïd, aquesta dialèctica es complica i es fa molt complexa, és cert, però fa l'efecte que els cognoms de vuit generacions son els qui decideixen. Només cal veure la condescendència d'aquests dies amb el futbolistes Williams o Yamal, cadascun d'ells resident en territoris hipersensibles. Se'n recorden dels comentaris que va suportar el primer president de la Generalitat que va gosar dir-se José i no Josep? Montilla, malgrat haver estat tal vegada el president autonòmic més seriós, eficient i conseqüent, va rebre de totes bandes.

Els territoris obsedits en un passat mític, llegendari i medieval, es resisteixen a la pluralitat i analitzen els cognoms. Només cal veure els cognoms de consellers i conselleres dels darrers anys. No prevalen els mèrits ni la vàlua intel·lectual: mana el cognom. I aquesta elecció ens aboca a uns governs de mediocritat amb bons cognoms. Ai del pobre López que vol ascendir en el reconeixement de la seva tribu escollida: haurà de fer mans i mànigues per ser reconegut. Tot i que té l'exemple d'en Gabriel Rufián, far dels assimilats -però dimoni dels puristes i de les 400 famílies que tallen el bacallà encara que mengin vedella de Vic o bisbe de Camprodon.


Comentarios

  1. Muchos apellidos pueden ser tan falsos como el embutido ,cabeza de jabalí, que ni es de la cabeza ni de jabalí (animal salvaje ,que no puede entrar en la cadena de alimentación),es de cerdo.Luego está, que se puede cambiar el apellido o traducirlo.El colmo,que los apellidos son de hace poco tiempo, relativamente, con Carlos III.No te puedes fiar de la pureza.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha molts cognoms d'origen gitano, aquí en tens alguns:
    Fernández
    Ximénez
    Heredia
    Vargas
    Cortés
    Reyes
    Montoya
    Moreno
    García
    Santiago
    Malla
    Monje
    Salazar
    Martín
    Navarro
    Flores
    Torres
    Campos
    Bermúdez
    Gómez.

    Salut.

    ResponderEliminar
  3. Una de las cosas de las que me di cuenta cuando hicimos Escritores Recónditos, junto a F. Cornadó, y entrevistábamos a un escritor en catalán, era la ausencia de apellido paterno si este no era pronunciable en el idioma y el materno era sonoramente de la tierra.
    Pondré un ejemplo ficticio: Pol G. Estruch, obviando el paterno con una inicial y un punto.
    Te aseguro que nos ocurrió al menos en tres ocasiones y nos llenaba de estupor.
    Jamás preguntamos el porqué, no era esa nuestra función, la nuestra era presentar al escritor/a en el idioma que escribiera y sus libros.

    Sobre Rufián poco a decir, es digno representante del apellido.
    Salut

    ResponderEliminar
  4. No Francesc,los apellidos que indicas,lo mismo lo llevan payos que gitanos,por ejemplo Fernández que es muy amplio.Cuando Carlos III dijo y promulgó una ley para que se dejaran de utilizar apodos y que se pusieran apellidos y se registraran a partir de entonces,los gitanos que no eran tontos, porque los perseguían, se pusieron los más corrientes,para pasar desapercibidos. Lo mismo pasó anteriormente con los judíos conversos.Es este un país de perseguidos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

IKER EN TV3

No es nada fácil volver a la cordura ni salir indemne del tránsito. Recuperar la sensatez (o la credibilidad) después de transitar océanos de locura es trabajo árduo. Así, del mismo modo que Iker Jiménez pretende pasarse al lado serio del periodismo tras décadas de contar apariciones marianas, retransmitir psicofonías, casos reales de vampirismo y mostrar evidencias del chupacabras o auténticos extraterrestres momificados, Tv3 pretende recuperar lo mismo: recuperar la credibilidad que perdió durante los años del independentismo, en los que se convirtió en el órgano propagandístico más enorme (y oneroso).  La televisión catalana presenta grandes pérdidas de audiencia y de ingresos por publicidad, dos hechos que andan de la mano -como es natural. Yo fui uno de los que abandonó la Tv3 al principio de la cosa indepe, cuando su posicionamiento fue tan bochornoso, tan poco periodístico, tan acrítico. En las tertulias políticas, que Tv3 aseguraba que eran plurales, su sentido de la plural...

DOS TIPOS RIJOSOS

"Resacón en Albacete" podría ser título de la historia, aunque uno de los dos tipos sea vasco y muy vasco, de esos grandotes y brutos que te cortan un pino de un solo hachazo. Y el otro de Torrent, que en castellano sería Torrente como el brazo tonto de la ley. El segundo publicó un libro, no se vayan a creer que solo le interesan los billetes fáciles y la señoras de pago. El libro tiene un título sugerente: "Descentralización , financiación y servicios públicos. Fortalecimiento de la ciudadanía y de la cohesión social". Lo publicó la editorial Tirant lo Blanch en su colección Políticas de Bienestar Social. Se lo pueden bajar de Amazon o comprarlo en papel por 24,90 euritos. Apúrense: no vaya a ser que se agoten en un par de horas. Ambos amigotes se pegan unas buenas fiestas, de vez en cuando, en algún lugar lejos de casa y les cuentan a sus respectivas que no se preocupen, que están en un desayuno informativo. Y se echan unas risas y apalabran a las chicas invitada...

MARTA ROJALS, PA AMB TOMÀQUET DE BARBASTRO I OLI DE JAÉN

L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé. He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb l...