Ir al contenido principal

Entradas

PAMBTOMÀQUET WESTERN

Puigdemont amenaça amb un retorn al Ranxo, i Llach amb mobilitzar l'ANC. Volen crear intriga. O temor. En Vicent Partal es frega les mans, i preveu un duel magnífic a l'Open Range: sembla que tothom sospira per un western clàssic. La ciutadania, perplexa, es veu traslladada a un escenari d'espagueti western a la catalana: Pambtomàquet Western. Sota el sol tòrrid del juliol, tot plegat molt apropiat. Es podria rodar en algun erm àrid i polsegós del Segrià, amb un flabiol melancònic de fons. Hi ha qui no es creu el retorn del Vivales, puix diu que la seva història ens presenta un covard. Hi ha un western tardà molt bo sobre la covardia: "L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford", potser la millor interpretació de Brad Pitt. I sobre l'amenaça de Llach hi ha qui diu que la pitjor amenaça que pot proferir és el seu retorn als escenaris, això sí que ens fa por de veres. Pambtomàquet western amb aquell to dels italians, entre la comèdia bufa, la caricat
Entradas recientes

MENORES EN CAMISA DE ONCE VARAS

¡Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000! Casi tanto como tocar el tema de los menores inmigrados sin caer en pozos ponzoñosos. Casi tanto como plantear que el movimiento queer es la mayor agresión contra el feminismo, diga lo que diga la señora Irene Montero. Nos ha tocado vivir en un mundo complejo en el que hay que medir las palabras si no se quiere caer en la ofensa, el delito de odio o lo que antes llamaban herejía. Cabe preguntarse si la Santa Inquisición no se ha reencarnado. Incluso en ambientes más o menos de izquierdas se dice, pero bajito, que quizás esos menores no lo son tanto, que traen problemas de convivencia, que cada uno se lleva 3000 euros mensuales de los fondos públicos. Se dice, pero muy bajito y previa mirada temerosa alrededor, no vaya a ser que me oiga quien no debe. Educadores de centros de menores susurran que trabajar en estos centros es muy complicado, que abundan las agresiones verbales e incluso las otras. Y concluyen: la inversión debería ser mucho

LA FI DEL MÓN?

Abraham Loeb, Abi per a les amistats, és un científic i divulgador que sol parlar com un savi encara que, com l'oracle de Delfos, cal interpretar-lo i no sempre se'n sap. Quan va imaginar com seria una trobada amb éssers d'altres mons i les probabilitats que hi ha que això passi, alguns -el més esverats, els més somiatruites- van entendre que estava anunciant l'arribada imminent dels extraterrestres. Els Ikerjiménez habituals van pensar que Loeb ens estava advertint de la imminència a propòsit de l'astereoide Oumuamua . Fa poc ha explicat les possibilitats que tenim d'extingir-nos, o de què desaparegui la vida al planeta. I es veu que no son poques, perquè hi ha una equació que podria resoldre el dubte: quan tarda una civilització tecnològica en extingir-se? Vet aquí la mala notícia: podria ser que tardés poc. Les causes son diverses i tothom les coneix. Loeb hi ha afegit la famosa Intel·ligència Artificial, que és mirada amb dubtes i temors per bona part de la

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

EM DIC LÓPEZ PERÒ SÓC MÉS CATALÀ QUE EL BULL DE CAMPRODON

Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan. A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial. Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir represe

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a