Ir al contenido principal

Entradas

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar
Entradas recientes

EM DIC LÓPEZ PERÒ SÓC MÉS CATALÀ QUE EL BULL DE CAMPRODON

Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan. A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial. Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir represe

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser... Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà. Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, de

QUI POT MATAR UN NEN?

¿Quién puede matar a un niño? és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler. És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques , la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigr