EL DOCTOR MABUSE A CATALUNYA

Tal vegada algú ha vist El Doctor Mabuse (Dr. Mabuse, der Spieler, Fritz Lang, 1922). La cinta, de cinema mut, ha complert 103 anys. Si l'han vista sabran que el pèrfid Mabuse té una gran habilitat per a les disfresses, l'engany i la hipnosi, entre d'altres males arts. I penso en el doctor Mabuse quan em perdo per les pàgines de Youtube a la recerca del "post procés": ja ho veuen, cadascú té les seves manies. Hi ha qui mira partits de futbol i qui mira propaganda política de fet, amb la mateixa intenció, que és viure uns minuts d'emocions fortes.

El procés s'ha acabat? Aquesta pregunta té una resposta intensa en la dreta nacionalista, que renega del procés perquè es van sentir estafats per aquells que havien promès una república independent quasi màgica i ara, en conseqüència, pensen en com reprendre l'independentisme des de les seves restes, com encendre altra vegada les torxes i, en realitat, com tornar a crear il·lusions (sí, en el sentit il·lusori de la paraula). I si penso en el doctor Mabuse és perquè tinc la impressió que ens trobem davant de les múltiples disfresses que pren l'independentisme radical. Després del disgust ("el desgavell", diuen), l'independentisme s'atomitza tal com ho solen fer els partits d'esquerres. Però en aquest cas ens trobem els partits de la dreta radical i desacomplexada, que es passeja per Youtube mentre es prepara per al proper assalt contra el que queda de la socialdemocràcia.

Em sorprèn veure la quantitat de youtubers que reprodueixen els missatges de la senyora Sílvia Orriols, persones molt joves i d'aspecte desenfadat que, amb llenguatge directe i sense complexos, aplaudeixen el discurs xenòfob i agressiu de la batllessa de Ripoll (escric batllessa perquè és així com a ella li agrada ser anomenada, batllessa li sona molt més genuí que alcaldessa, que ho troba massa espanyol). Poca broma amb la senyora Orriols, que sorprèn tothom amb el seu to duríssim i transparent, això cal que se li reconegui. No és gens estrany que a la casa de Waterloo estiguin neguitosos amb aquesta batllessa que els ha brotat des d'una vila interior i oblidada, encara que també és el lloc on va néixer Joan Puigcercós, que ara no diu ni piu. La capacitat seductora de la batllessa ha atret fins i tot al senyor Ramon Cotarelo, que continua amb la seva navegació erràtica per la política catalana

Però a la galàxia Youtube hi ha molt més que els seguidors d'Orriols. He hagut de fer recerca per descobrir què carai és Alhora, un partit polític que disposa d'un canal titulat "Ensems" (ja ho veuen, tot son mots genuïns). I he recordat per fi que Alhora és el partit que va fundar la senyora Clara Ponsati junt amb Jordi Graupera i Garcia-Milà per concórrer a les eleccions autonòmiques de 2024 i on van recollir 13.759 vots, que no és poca cosa (un terç dels vots que va aconseguir el PACMA). Graupera és molt actiu amb el seu canal, on entrevista gent diversa amb la intenció de fer-se visible a sí mateix i anar fent. Alguna de les entrevistes és força xocant, com la que li fa al senyor Joan Carretero, de qui fa temps que no en sabia res. Carretero va ser conseller de Governació durant tres anys per ERC. Quan algú pretengui decidir quina ideologia és la d'Esquerra Republicana ho té molt fàcil: cal que escolti què diu el senyor Carretero i que després s'escolti Gabriel Rufián, a veure si en treu l'entrellat. Jo no ho aconsegueixo, perquè si bé Rufián té un discurs generalment d'esquerra, Carretero ha derivat cap a les tesis de la senyora Orriols o encara una mica més enllà i no seria estrany que acabés de tertulià al "Horizonte" de l'Iker Jiménez.

El canal Ensems és distret, i s'hi poden trobar aus de plomes diverses: el jove David Silvestre, ànima de "Nosaltres Sols" i admirador -com la senyora Orriols- de Daniel Cardona, Pau Vidal, l'home que creu que el català es morirà aviat per culpa del bilingüisme (el bilingüisme és woke, diu Vidal), un coronel irlandès que parla del futur exèrcit català, joves catòlics preocupats pel poc compromís dels bisbes amb la identitat catalana i moltes sorpreses més. Cal reconèixer-li a Jordi Graupera i Garcia-Milà que té habilitat per posar títols als seus programes: "Costa trobar una catequesi en català", "El castellà és la llengua de la policia", "Illa no té capacitat", o "Les societats bilingües no existeixen". Aquest darrer títol podria ser una bona pregunta per al diputat Rufián, a veure si un dia el convida al seu canal. Tot i que podria ser del revés, ja que Rufián també té un canal a Youtube.

Com el doctor Mabuse, la dreta nacionalista té la mà trencada en la disfressa i la hipnosi, i sap presentar-se com una opció despolititzada i etèria, lluny de l'eix dreta/esquerra per afirmar que només volen el millor per als catalans, als qui ens presenta com una espècie en seriós perill d'extinció si no ens despertem d'una vegada: el to apocalíptic és freqüent. En algun dels programes s'afirma que podem ser la darrera generació amb consciència de nació (sense definir què és una nació), ja que entre els espanyols (amb Illa com a cavall de Troia) i els magrebins ens estan fent la pinça definitiva. El mil·lenarisme en versió nacional, la crida a despertar-se després del somni (o de la hipnosi). També Donald Trump advoca pel desvetllament nacional: Awake, not woke, diu l'empresari i showman televisiu de Queens.

Si algú té el mateix mal cap que jo i decideix navegar pels milers de canals de Youtube que estan a l'abast descobrirà que hi ha de tot: feminisme, comunisme, conspiranoia, estafadors, negocis, periodistes i ufòlegs, però cal reconèixer que el múscul dels grups de les noves dretes és insuperable. L'independentisme està airat i bel·ligerant, convençut que la batalla es lliura a les xarxes i amb missatges fàcils d'entendre, i adreçats a cabrejar encara més una societat cabrejada per la desigualtat creixent, un terreny on fa l'efecte que la proposta socialdemòcrata té totes les de perdre i s'apropa al col·lapse.

No sé si som els darrers catalans amb consciència de ser-ho (la veritat és que això no em preocupa gens), però em temo que podem ser els darrers demòcrates creients en el model de la democràcia europea i conscients de viure al darrer reducte dels valors il·lustrats que li queda al planeta. L'independentisme després del procés és la forma en què les noves dretes penetren en la societat catalana, una vegada deslliurat de les disfresses progressistes que li va brindar la CUP o de les més o menys liberals que li oferia el món postconvergent. La disfressa actual és el to desacomplexat i que vol ser apolític, o qui sap si antipolític.