Diario de un unionista

Aquí me tienen, encaramado en el Pompidou y con la silueta muy leve del Montmartre al fondo. Es un verano de hace... Bueno, yo tenía 26 años y bastante más pelo que ahora. Sacaron la foto con la cámara Yashica comprada en una de aquéllas tiendas de la Barceloneta, en la calle de la Reina Isabel, por detrás del Restaurante 7 Portes, lleno de tienditas dudosas y trapicheo y quintos de cerveza tirados de precio. Ya no existe nada de todo aquello, destruido por el turismo de cruceros y aviones baratos que nos va devorando lentamente pero con seguridad. O velozmente, quizás, pero siempre con seguridad. En París había mucho turista y yo era uno de ellos. Aunque era un turista pobre que había ido en autocar a la ciudad de la luz y dormía en un albergue. A decir verdad, hay más luz en la Barceloneta que en París, pero unos crían fama y otros cardan la lana. En París era fácil ver tenderos y camareros un poco hartos de los turistas. Demasiada fama, demasiado cine, demasiado Truffaut, Goncourt, ...

El meu avi em deia: abans, quan dos homes es donaven la mà tenia més valor que un contracte a cal notari. Hom podia confiar en la paraula de l'altre perquè tothom era conscient que s'adquiria un compromís. Però la mateixa paraula "compromís" va anar perdent valor. De la mateixa manera, hom creia que els periodistes tenien un compromís amb la seva funció d'explicar la veritat. Alguns s'hi jugaven el coll, el lloc de treball. Ara les coses ja no van així. Ara potser calen periodistes que investiguin periodistes, així com tenim policies que investiguen policies i nens que vigilen la llengiua en què parlen els seus companys al pati. Que li ho preguntim al senyor José Antich, director del digital El Nacional, a veure què n'opina. El Nacional va publicar el dia 8 d'agost, durant la sessió d'investidura del president de la Generalitat, que un jutge havia ordenat la detenció de Jordi Turull, acusat d'haver ajudat a la fugida del senyor Puigdemont. El p...

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament. En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines. La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre div...

El procés llangueix tal com desitjàvem que ho fes: com a resultat d'unes eleccions. Ni jutges ni policies no el podien enllestir, calia que la ciutadania el tanqués amb els seus vots. Tal com ha passat. El canvi acaba un discurs que ens ha angoixat a tots (independentistes i no) durant més d'una dècada, que ens ha enfrontat i que ens ha empobrit en tots els aspectes, que ens ha dividit entre bons i mals catalans, entre botiflers i purs, traïdors i tebis i equidistants, patriotes i nyordos. No puc amagar l'alegria (moderada i atenta) davant del gir. Una alegria atenta perquè cal veure com evolucionen les coses, i moderada perquè estem a Catalunya. Puigdemont va assegurar que es retiraria de la política si no guanyava les eleccions, però sembla improbable que compleixi la promesa. És probable que opti per l'espectacle, vist que tants rèdits mediàtics li ha donat la performance dadaïsta de l'Arc del triomf. I això vol dir que procurarà fer tot el mal possible al nou go...

A l'Esther l'han nomenat Consellera d'Educació i Formació Professional. No m'agradaria estar a la seva pell. Malgrat que gairebé tots els nous càrrecs ho tenen complicat, l'Esther ho té difícil. Son molts anys de deixadesa i mol·lície. No es tracta tan sols dels pèssims resultats a les proves PISA, que cal valorar sempre amb perspectiva: al cap i a la fi, aquestes proves se les va inventar l'OCDE i no responen als criteris polítics. No estracta tan sols d'això: es tracta d'un sector essencial per a la ciutadania que s'ha anat degradant per falta d'interès i de pressupost. Fa poc, en una xerrada a docents, se'ns va renyar i ens van dir que els docents ens instal·lem a la cultura de la queixa: ens queixem de la manca de recursos humans i econòmics i, en conseqüència, abaixem els braços perquè li donem les culpes al de dalt. Això és fals, però alhora em pregunto què fan els de dalt, què han fet fins ara: és que potser no son ells qui han abraçat...

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla.  El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha ...

Enriqueta Martínez i Sànchez (noti's l'accent obert) se'n va anar de bona hora a aplaudir el president legítim a l'Arc del Triomf. El sol de justícia li va recordar aquell esclat de llum i de calor del poble dels pares, prop d'Úbeda. Com que l'Enriqueta es va casar amb el Jaume Poncell i Despuig, d'Artesa de Segre, va decidir que era catalana i que la família d'Úbeda li quedava molt lluny. A en Jaume no li agradava la xarnegada i ella va aprendre el català amb celeritat: no hi ha millor integració nacional que per la via genital. Una vegada van visitar el poble de Jaén, ella i en Jaume, i en Jaume va exclamar: I ara! Que atrassats que estan aquí! Ara en Jaume és al cel i ella a la glòria, i com que encara té forces no es perd cap convocatòria d'Òmnium. O de l'ANC, que amb tantes coses ja no sap qui és qui. Les convocatòries d'Òmnium li agraden molt, perquè allà estan tots els de la quinta i fa bo de veure'ls de tant en tant i preguntar-lo...

Escriure sobre ell, riure's d'ell o plorar per la dissort de Carles Puigdemont no deixa de ser seguir-li el joc i banalitzar l'agressió a la democràcia i a la ciutadania que protagonitza des de fa set anys. El numeret digne de Houdini sota l'Arc del Triomf (quina elecció!) és ridícul i deplorable, i abundaran els acudits, els memes i les conyes. Però és un gest propi del populisme dretà i autoritari amb el qual ha intentat atemptarm un cop i un altre, contra la democràcia. No sé si Steve Bannon i Roger Stone son gaire coneguts a Espanya, però més ens valdria conèixer com actuen els dos ideòlegs de Trump: l'estratègia és idèntica. Mitjançant accions en què es concentren seguidors convocats de forma fulgurant, poder acusar l'estat de corrupte i els jutges d'antidemocràtics i buscar la reacció policial desmesurada per provocar un esclat popular de dimensions imprevisibles que dugui a una escalada de tensió. Aquest cop no li ha sortit gaire bé a Carles Houdini, ...

L'estanquera sempre està malhumorada. Una dona gran, vestida amb bata de tergal, cap de perruqueria de barri, sabatilles i mirada blava rere montura d'or, etziba el seu disgust a la clientela. Alguns es queden i li donen conversa, potser amb l'esperança que al final els obsequiï amb un encenedor per premiar-los la paciència, malgrat que el regal no arriba mai. Memtre espero el meu torn, entra una noia jove que no diu ni ase ni bèstia, es mira una nevera amb begudes fresques i marxa sense dir res. L'estanquera en té prou amb aquesta escena breu per encetar una nova indignació: s'han perdut les formes, diu, la joventut és maleducada, això se'n va en orris, ja no hi ha educació ni respecte, el país és un desastre. Li ha faltat un pèl per culpar del desastre el socialisme o Pedro Sánchez. Malgrat tot, cal reconèixer que l'estanquera no usa insults. Em va explicar que ha estat als millors palaus de l'òpera d'Europa: a la Scala, a la Fenice, al Palau Garni...

  La senyora diputada sol dur samarretes amb missatge. Ha de proclamar les seves idees, preferències i manies per allà on vagi. Suposo que actua així en nom de la llibertat individual, que deu creure la més sagrada de totes. Pel que explica la premsa, el seu vot afirmatiu a la investidura de Salvador Illa s'ha hagut de treballar: la diputada és un os dur de pelar. Però ja ens adverteix de lluny de com les gasta i de què pensa. "Orgull antifeixista", diuen aquestes lletres blanc sobre negre, gòtiques, les mateixes que usaven per escriure "Einsatzgruppe" als uniformes. Ignorància o mala fe en la coincidència? No ho sabrem mai. Fa uns anys, un professor de l'institut duia només samarretes reivindicatives: el rostre de Jordi Cuixart, banderes antifeixistes, eslògans de l'univers CUP, que és molt amant del textil serigrafiat. Alguns alumnes s'havien queixat del bombardeig propagandístic del professor, que no tolerava cap discrepància ideològica. Ultraesqu...

Pactes signats i acords tancats, això és el que anuncien els líders polítics catalans. Però en aquesta malhaurada regió no es pot dir blat fins que no està ben lligat al sac, un principi de realitat dut al paroxisme, fins al darrer segon. No n'hi ha prou amb veure per creure: cal tocar, com l'infant que toca els objectes per assegurar-se que la vista no l'enganya. No hi ha res més fiable que el tacte. Convocatòries i desconvocatòries dels CDR, de l'ANC per crear estat d'alerta i de tensió. Un tuit de Toni Albà (amb el logotip de la creu de Sant Andreu) adverteix a algú que a partir d'ara més val que duguin escorta. Vigila la teva esquena, diu el vell còmic, com si fossim al País Basc dels anys vuitanta. S'intueix que més d'un somia un assalt al Capitoli català per retornar el poder a qui de veres se'l mereix, als legítims. Als de la sang pura i el cor català. Puigdemont, en un atac de gelosia propi de la vella vedette que se sent a les portes de l...

Un dirigent de Junts usa el mot "federalisme" com a insult, sinònim de baixesa moral. I l'aplica a Salvador Illa i al seu partit en general. Al costat de la independència, el federalisme li sona a renúncia o a covardia, imperdonable pecat de botiflerisme.   És clar que també s'acusa Salvador Illa de ser ultracatòlic, espanyolista i enemic de la llengua catalana. Els heretges o els infidels solen tenir tots els defectes junts, segons Junts. L'enemistat amb la llengua és una inferència: com que Illa té una conducta bilingüe en els actes públics, deu ser un enemic de la nostra llengua. La negació de la llengua castellana que practica l'independentisme ultramontà s'assembla al terraplanisme: nega la realitat (sociolingüística catalana) i, de passada, menysprea una llengua que és oficial, que se sitúa entre les tres més parlades al planeta i que és el vehicle per accedir a un volum de cultura incalculable. No sembla una postura intel·ligent. Però el nacionalism...