Ir al contenido principal

QUI TÉ POR DEL FEDERALISME?



Un dirigent de Junts usa el mot "federalisme" com a insult, sinònim de baixesa moral. I l'aplica a Salvador Illa i al seu partit en general. Al costat de la independència, el federalisme li sona a renúncia o a covardia, imperdonable pecat de botiflerisme.
 
És clar que també s'acusa Salvador Illa de ser ultracatòlic, espanyolista i enemic de la llengua catalana. Els heretges o els infidels solen tenir tots els defectes junts, segons Junts. L'enemistat amb la llengua és una inferència: com que Illa té una conducta bilingüe en els actes públics, deu ser un enemic de la nostra llengua. La negació de la llengua castellana que practica l'independentisme ultramontà s'assembla al terraplanisme: nega la realitat (sociolingüística catalana) i, de passada, menysprea una llengua que és oficial, que se sitúa entre les tres més parlades al planeta i que és el vehicle per accedir a un volum de cultura incalculable. No sembla una postura intel·ligent. Però el nacionalisme és pura emoció: és més fàcil manipular les emocions de la ciutadania que no pas la raó.

La realitat espanyola s'assembla més a un país federal, com ara Alemanya o fins i tot els EUA: en alguns sentits, els governs autonòmics tenen més capacitat legislativa i administrativa i l'Estat està molt més descentralizat. I ningú no s'hi oposa: excepte VOX, que afirma voler revertir les autonomies, però que alhora participa (o participava, fins fa poc) en tots els governs autonòmics on ha pogut.

En un país amb la diversitat i la riquesa cultural i lingüística d'Espanya, el model federal sembla el més indicat per respondre a les inquietuds i a la pròpia diversitat. És clar que cal millorar moltes coses, perquè en alguns aspectes la descentralització i la diferència de normatives creen situacions grotesques: si vostè vol canviar el seu domicili a una altra comunitat autònoma, es trobarà que li cal refer tots els tràmits amb la seguretat social, tant o més que si se n'anés a viure a França. El model ha de pulir la legislació, perquè cal buscar per sobre de tot el benestar de la ciutadania i no posar-li traves burocràtiques. Però ¿no seria més fàcil debatre aquests aspectes i deixar-se d'essencialismes, de trets diferencials i d'identitats?

Els EUA van trobar una solució enginyosa. Anomenen state a cadascun dels diferents estats (Seattle, Texas), i nation al conjunt dels Estats Units. Just al revés del que fem a Espanya, i potser per això es generen aquests debats identitaris tan tediosos i avorrits. I cal dir: als EUA hi ha alguns grups independentistes (a Texas, per exemple), formats per persones reaccionàries i ultraconservadores, generalment relacionades amb la nostàlgia dels temps en què els negres eren segregats i les dones, mestresses de casa. La iconografia dels separatistes texans reivindica la bandera dels estats del sud: aquí també s'usen banderes predemocràtiques i es reivindiquen antigues guerres medievals.

Tots els independentismes tenen un denominador comú, tal com es pot veure.

Si el federalisme pot resoldre les tensions entre les autonomies espanyoles, perquè pot ser usat com a insult? A mi em sembla que la resposta és senzilla: malgrat el que diguin, l'idependentisme té una arrel antidemocràtica, iliberal i retrògrada que parla de "poble" enlloc de "ciutadania", que somia en homogeneïtats impossibles i que eleva a cultura allò que és folclore residual. En un món global, quin sentit té retrocedir en els segles per buscar essències llegendàries i pàtries anteriors a la democràcia? Si es vol lluitar contra l'assetjament globalitzador i capitalista, sembla molt lògic fer-ho des d'estructures àmplies, fortes i democràtiques com un estat o com la Unió Europea, que legisla per protegir-nos molt més del que ho podria fer un estat-nació (concepte del segle XIX ja abandonat a Europa).

A qui li fa por el federalisme? És molt probable que sigui la fórmula d'èxit per a Espanya un cop superat el temor a la paraula federalisme, perquè els nacionalistes només volen sentir parlar d'estat propi, tot i que ni ells mateixos no saben definir què és un tret diferencial i son inacapaços de dir-nos les raons per les quals una Catalunya independent seria preferible al règim actual: en què hi guanyem? En què hi perdem? Quan siguin capaços d'explicar això en termes racionals (i no emocionals o nostàlgics) potser Catalunya podrà obrir el debat que li fa falta.

Mentre això no arribi, seguirem infantilitzats somiant en Guifré el Pil·lós i altres fantasies romàntiques, atrapats al segle XIX. Qui té por del segle XXI?




Comentarios

  1. Quien ha leído a Pi i Margall podrá entender lo que es el federalismo, y la idea que tenía de él.
    Allá por 1976, el PRFS (Partido Republicano federal Socialista) se dio de alta como tal. Dos tipos de El Vendrell y yo fuimos los firmantes. Duró tres cuartos de hora porque nunca fuimos más de treinta y cuatro afiliados.
    Soy partidario acérrimo del federalismo, con su PIB, sus desengaños y sus responsabilidades.

    ResponderEliminar
  2. Hay que tener en cuenta,la historia de España, sus reinos se unieron,legalmente por diferentes matrimonios, hasta hoy,la mayoría en forma de monarquía .No estamos en Alemania,que era principados,sin ninguna unión legal.Como nación, desde el XIX.Igual el caso de Italia.
    Parece bonito,el federalismo,pero no todas las comunidades tendrían la misma oportunidad, por tamaño,por economía propia.Seria un #stado con grandes desigualdades e injusticia social.No sería propio de un partido Socialista,que se tenga como tal.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Sánchez no busca el federalismo, reparte café para todos. Omite su responsabilidad como jefe de estado. Ahí lo tenéis, apañaros como podais.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sánchez no busca el federalismo...Lo sé, lo sé, es un escapista.
      salut

      Eliminar
  4. Con respecto a las lenguas y su instrumentalización, merece la pena leer a Toscano: https://www.athenaica.com/libro/contra-babel_156066/
    En cuanto al federalismo, ¿quién quiere federalismo con autonomías que son y gestionan como entes federales? Todo lo que pasa aquí tiene más de circo ideológico que de debate abierto e informado.

    ResponderEliminar
  5. Han votado que si 3.300 personas, esas ponen en jaque todo un país de ocho millones. Genial

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. 550 votos empujan a un cambio de modelo fiscal en toda España, simplemente curioso.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...