QUI TÉ POR DEL FEDERALISME?

Un dirigent de Junts usa el mot "federalisme" com a insult, sinònim de baixesa moral. I l'aplica a Salvador Illa i al seu partit en general. Al costat de la independència, el federalisme li sona a renúncia o a covardia, imperdonable pecat de botiflerisme.

 

És clar que també s'acusa Salvador Illa de ser ultracatòlic, espanyolista i enemic de la llengua catalana. Els heretges o els infidels solen tenir tots els defectes junts, segons Junts. L'enemistat amb la llengua és una inferència: com que Illa té una conducta bilingüe en els actes públics, deu ser un enemic de la nostra llengua. La negació de la llengua castellana que practica l'independentisme ultramontà s'assembla al terraplanisme: nega la realitat (sociolingüística catalana) i, de passada, menysprea una llengua que és oficial, que se sitúa entre les tres més parlades al planeta i que és el vehicle per accedir a un volum de cultura incalculable. No sembla una postura intel·ligent. Però el nacionalisme és pura emoció: és més fàcil manipular les emocions de la ciutadania que no pas la raó.

La realitat espanyola s'assembla més a un país federal, com ara Alemanya o fins i tot els EUA: en alguns sentits, els governs autonòmics tenen més capacitat legislativa i administrativa i l'Estat està molt més descentralizat. I ningú no s'hi oposa: excepte VOX, que afirma voler revertir les autonomies, però que alhora participa (o participava, fins fa poc) en tots els governs autonòmics on ha pogut.

En un país amb la diversitat i la riquesa cultural i lingüística d'Espanya, el model federal sembla el més indicat per respondre a les inquietuds i a la pròpia diversitat. És clar que cal millorar moltes coses, perquè en alguns aspectes la descentralització i la diferència de normatives creen situacions grotesques: si vostè vol canviar el seu domicili a una altra comunitat autònoma, es trobarà que li cal refer tots els tràmits amb la seguretat social, tant o més que si se n'anés a viure a França. El model ha de pulir la legislació, perquè cal buscar per sobre de tot el benestar de la ciutadania i no posar-li traves burocràtiques. Però ¿no seria més fàcil debatre aquests aspectes i deixar-se d'essencialismes, de trets diferencials i d'identitats?

Els EUA van trobar una solució enginyosa. Anomenen state a cadascun dels diferents estats (Seattle, Texas), i nation al conjunt dels Estats Units. Just al revés del que fem a Espanya, i potser per això es generen aquests debats identitaris tan tediosos i avorrits. I cal dir: als EUA hi ha alguns grups independentistes (a Texas, per exemple), formats per persones reaccionàries i ultraconservadores, generalment relacionades amb la nostàlgia dels temps en què els negres eren segregats i les dones, mestresses de casa. La iconografia dels separatistes texans reivindica la bandera dels estats del sud: aquí també s'usen banderes predemocràtiques i es reivindiquen antigues guerres medievals.

Tots els independentismes tenen un denominador comú, tal com es pot veure.

Si el federalisme pot resoldre les tensions entre les autonomies espanyoles, perquè pot ser usat com a insult? A mi em sembla que la resposta és senzilla: malgrat el que diguin, l'idependentisme té una arrel antidemocràtica, iliberal i retrògrada que parla de "poble" enlloc de "ciutadania", que somia en homogeneïtats impossibles i que eleva a cultura allò que és folclore residual. En un món global, quin sentit té retrocedir en els segles per buscar essències llegendàries i pàtries anteriors a la democràcia? Si es vol lluitar contra l'assetjament globalitzador i capitalista, sembla molt lògic fer-ho des d'estructures àmplies, fortes i democràtiques com un estat o com la Unió Europea, que legisla per protegir-nos molt més del que ho podria fer un estat-nació (concepte del segle XIX ja abandonat a Europa).

A qui li fa por el federalisme? És molt probable que sigui la fórmula d'èxit per a Espanya un cop superat el temor a la paraula federalisme, perquè els nacionalistes només volen sentir parlar d'estat propi, tot i que ni ells mateixos no saben definir què és un tret diferencial i son inacapaços de dir-nos les raons per les quals una Catalunya independent seria preferible al règim actual: en què hi guanyem? En què hi perdem? Quan siguin capaços d'explicar això en termes racionals (i no emocionals o nostàlgics) potser Catalunya podrà obrir el debat que li fa falta.

Mentre això no arribi, seguirem infantilitzats somiant en Guifré el Pil·lós i altres fantasies romàntiques, atrapats al segle XIX. Qui té por del segle XXI?