Ir al contenido principal

QUI TÉ POR DEL FEDERALISME?



Un dirigent de Junts usa el mot "federalisme" com a insult, sinònim de baixesa moral. I l'aplica a Salvador Illa i al seu partit en general. Al costat de la independència, el federalisme li sona a renúncia o a covardia, imperdonable pecat de botiflerisme.
 
És clar que també s'acusa Salvador Illa de ser ultracatòlic, espanyolista i enemic de la llengua catalana. Els heretges o els infidels solen tenir tots els defectes junts, segons Junts. L'enemistat amb la llengua és una inferència: com que Illa té una conducta bilingüe en els actes públics, deu ser un enemic de la nostra llengua. La negació de la llengua castellana que practica l'independentisme ultramontà s'assembla al terraplanisme: nega la realitat (sociolingüística catalana) i, de passada, menysprea una llengua que és oficial, que se sitúa entre les tres més parlades al planeta i que és el vehicle per accedir a un volum de cultura incalculable. No sembla una postura intel·ligent. Però el nacionalisme és pura emoció: és més fàcil manipular les emocions de la ciutadania que no pas la raó.

La realitat espanyola s'assembla més a un país federal, com ara Alemanya o fins i tot els EUA: en alguns sentits, els governs autonòmics tenen més capacitat legislativa i administrativa i l'Estat està molt més descentralizat. I ningú no s'hi oposa: excepte VOX, que afirma voler revertir les autonomies, però que alhora participa (o participava, fins fa poc) en tots els governs autonòmics on ha pogut.

En un país amb la diversitat i la riquesa cultural i lingüística d'Espanya, el model federal sembla el més indicat per respondre a les inquietuds i a la pròpia diversitat. És clar que cal millorar moltes coses, perquè en alguns aspectes la descentralització i la diferència de normatives creen situacions grotesques: si vostè vol canviar el seu domicili a una altra comunitat autònoma, es trobarà que li cal refer tots els tràmits amb la seguretat social, tant o més que si se n'anés a viure a França. El model ha de pulir la legislació, perquè cal buscar per sobre de tot el benestar de la ciutadania i no posar-li traves burocràtiques. Però ¿no seria més fàcil debatre aquests aspectes i deixar-se d'essencialismes, de trets diferencials i d'identitats?

Els EUA van trobar una solució enginyosa. Anomenen state a cadascun dels diferents estats (Seattle, Texas), i nation al conjunt dels Estats Units. Just al revés del que fem a Espanya, i potser per això es generen aquests debats identitaris tan tediosos i avorrits. I cal dir: als EUA hi ha alguns grups independentistes (a Texas, per exemple), formats per persones reaccionàries i ultraconservadores, generalment relacionades amb la nostàlgia dels temps en què els negres eren segregats i les dones, mestresses de casa. La iconografia dels separatistes texans reivindica la bandera dels estats del sud: aquí també s'usen banderes predemocràtiques i es reivindiquen antigues guerres medievals.

Tots els independentismes tenen un denominador comú, tal com es pot veure.

Si el federalisme pot resoldre les tensions entre les autonomies espanyoles, perquè pot ser usat com a insult? A mi em sembla que la resposta és senzilla: malgrat el que diguin, l'idependentisme té una arrel antidemocràtica, iliberal i retrògrada que parla de "poble" enlloc de "ciutadania", que somia en homogeneïtats impossibles i que eleva a cultura allò que és folclore residual. En un món global, quin sentit té retrocedir en els segles per buscar essències llegendàries i pàtries anteriors a la democràcia? Si es vol lluitar contra l'assetjament globalitzador i capitalista, sembla molt lògic fer-ho des d'estructures àmplies, fortes i democràtiques com un estat o com la Unió Europea, que legisla per protegir-nos molt més del que ho podria fer un estat-nació (concepte del segle XIX ja abandonat a Europa).

A qui li fa por el federalisme? És molt probable que sigui la fórmula d'èxit per a Espanya un cop superat el temor a la paraula federalisme, perquè els nacionalistes només volen sentir parlar d'estat propi, tot i que ni ells mateixos no saben definir què és un tret diferencial i son inacapaços de dir-nos les raons per les quals una Catalunya independent seria preferible al règim actual: en què hi guanyem? En què hi perdem? Quan siguin capaços d'explicar això en termes racionals (i no emocionals o nostàlgics) potser Catalunya podrà obrir el debat que li fa falta.

Mentre això no arribi, seguirem infantilitzats somiant en Guifré el Pil·lós i altres fantasies romàntiques, atrapats al segle XIX. Qui té por del segle XXI?




Comentarios

  1. Quien ha leído a Pi i Margall podrá entender lo que es el federalismo, y la idea que tenía de él.
    Allá por 1976, el PRFS (Partido Republicano federal Socialista) se dio de alta como tal. Dos tipos de El Vendrell y yo fuimos los firmantes. Duró tres cuartos de hora porque nunca fuimos más de treinta y cuatro afiliados.
    Soy partidario acérrimo del federalismo, con su PIB, sus desengaños y sus responsabilidades.

    ResponderEliminar
  2. Hay que tener en cuenta,la historia de España, sus reinos se unieron,legalmente por diferentes matrimonios, hasta hoy,la mayoría en forma de monarquía .No estamos en Alemania,que era principados,sin ninguna unión legal.Como nación, desde el XIX.Igual el caso de Italia.
    Parece bonito,el federalismo,pero no todas las comunidades tendrían la misma oportunidad, por tamaño,por economía propia.Seria un #stado con grandes desigualdades e injusticia social.No sería propio de un partido Socialista,que se tenga como tal.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Sánchez no busca el federalismo, reparte café para todos. Omite su responsabilidad como jefe de estado. Ahí lo tenéis, apañaros como podais.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sánchez no busca el federalismo...Lo sé, lo sé, es un escapista.
      salut

      Eliminar
  4. Con respecto a las lenguas y su instrumentalización, merece la pena leer a Toscano: https://www.athenaica.com/libro/contra-babel_156066/
    En cuanto al federalismo, ¿quién quiere federalismo con autonomías que son y gestionan como entes federales? Todo lo que pasa aquí tiene más de circo ideológico que de debate abierto e informado.

    ResponderEliminar
  5. Han votado que si 3.300 personas, esas ponen en jaque todo un país de ocho millones. Genial

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. 550 votos empujan a un cambio de modelo fiscal en toda España, simplemente curioso.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...