Ir al contenido principal

EXEQUIAE PROCESSUS

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament.

En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines.

La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre diverses opcions:

a) el procés s'ha mort per la victòria electoral dels partits no independentistes

b) el procés ha pres una nova forma tan perillosa i nociva com l'anterior (o tan gloriosa, si vostè és independentista).

c) hem entrat en una nova fase de reflexió, meditació i autoflagel·lació

El cas és que l'altre dia, mentre caminava prop del centre d'una vil·la de províncies, em vaig trobar una concentració processista. Es tracta de la legió irredempta, com la petita aldea d'Àsterix, un grup etnicista que es reuneix cada dimarts per celebrar la seva mania col·lectiva. O la seva dèria, o el seu ideal. Seuen a l'ombra del sicòmor mític, (és l'estiu canicular i el sol pot fer-te molt de mal), exhibeixen les seves banderes i estandarts, xerren, comenten l'actualitat, vaticinen victòries futures, entonen càntics patriòtics i, sobretot, recorden el passat medieval que tant els agrada, quan Catalunya era un embolic de senyors feudals, bisbes i delmes, monestirs i herois lesionats en batalles damunt d'un prat on a dia d'avui s'alcen urbanitzacions de xalets amb piscina i estelada al balconet.

Vist des d'aquí, el procés és un procés d'emblanquiment de cabells (de vegades amb tints de Can Llongueras), d'artrosi i de missatges del Cat Salut (el Cat que no hi falti). El procés és un camí cap a la nostàlgia dels darrers dies, aquella melanconia que l'Oscar Wilde lamentava: penedeix-te del que no vas fer, no pas del què vas fer. La torxa encesa del procés és aquí, els dimarts a la plaça entotsolada entre turistes i comercials de Acción contra el hambre que recullen donatius, parelles que busquen refugis climàtics al Zara i al Druni, o una cervesa i unes braves a la terrasseta sota el para-sol blanc. El procés conviu quasi invisible i anecdòtic entre universos paral·lels i somriures compassius, àdhuc tendres. Tal vegada sigui més rabiüt per les terres interiors del nord, prop de ca na Sílvia Orriols, que s'esmerça en mantenir-ne la flama ben encesa, ben alta i ben trempada.

On en obscures cambres de Waterloo, entre laments i cruiximent de dents sota un barret de palla.

Comentarios

  1. En aquest temps de canvi i de prova, la nostra gent es troba en un punt d’inflexió, on les forces de la tradició i les de la innovació es confronten. És ara, en aquest moment clau, que hem de reafirmar la nostra identitat i el nostre dret a ser nosaltres mateixos. Si no ho fem ara, podríem perdre per sempre l’oportunitat de continuar el nostre camí cap a l’autoafirmació.
    És per això, que m'adapto a la formulació C. Som espiritualment vius.

    ResponderEliminar
  2. He leído,por ahí, que el acuerdo económico entre ER y PSOE,para Cataluña( el singular,nombre de torero),llevará consigo la pérdida de puestos de trabajo en el sector público (enseñanza, sanidad), en el resto de España.Todo por un puñado de dólares (votos).Los del proceso deben estar contentos,por lo conseguido,ya pueden manifestarse contentos.
    Es lo que pasa con el dinero,es el que hay
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL DELINCUENTE SIEMPRE ES UN EXTRANJERO

Alguna vez he estado en desacuerdo conmigo mismo, pero no recuerdo que el conflicto haya llegado a las manos, ni la sangre al río. Sin embargo, cuando el conflicto se produce con otro, resulta impredecible el resultado. Por estos días, algunos políticos y alguna prensa se empecinan en contar graves conflictos entre comunidades distintas, que siempre se dividen entre autóctonos y extranjeros. Extranjeros inmigrantes, extracomunitarios y pobres, claro está, ya que cuando el extranjero es rico y famoso (pongamos por ejemplo, un futbolista) desaparece la amenaza. En el caso de Dani Alves, nadie mencionó su condición de extranjero. Convivir no es fácil, y cualquiera lo sabe: la pareja, que es la convivencia mínima, puede ser conflictiva. Y si usted le añade la suegra ya ni le cuento. A muchos les gusta el conflicto, que es un alimento adictivo. Quizás por eso lo buscan, lo inventan o lo magnifican. Se dan datos escalofriantes sobre población reclusa con la intención de demostrar que el extr

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

STOLPERSTEINE

  Hay, en Alemania, un artista llamado Gunter Denmig, nacido en Berlín en 1947. A él se deben esas Stolpersteine que están en muchas calles de Europa. Si usted se fija en por donde pone los pies cuando anda por la calle camino del Lidl es muy probable que se haya tropezado con alguna de esas piedras. De eso se trata: no entiendo la lengua de Rilke y lo he tenido que consultar, pero resulta que una "stolpersteine" es una piedra en el camino que te hace tropezar. Gunter repartió miles de esas piedras por las calles europeas. Son unos cubos de 10 cm por cada lado, coronados por una chapa de latón que es la que sobresale y podría llevarle de bruces al suelo si anda usted por las nubes. El objetivo de Gunter, sin embargo, no es provocar ningún daño a nadie, sino que busca una acción muy propia del arte contemporáneo: que usted agache la cabeza y mire a sus pies. Es decir, que haga un gesto de humildad y respeto. Es un bello gesto. Lo que usted encontará es un nombre y unas fechas: