Ir al contenido principal

EXEQUIAE PROCESSUS

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament.

En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines.

La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre diverses opcions:

a) el procés s'ha mort per la victòria electoral dels partits no independentistes

b) el procés ha pres una nova forma tan perillosa i nociva com l'anterior (o tan gloriosa, si vostè és independentista).

c) hem entrat en una nova fase de reflexió, meditació i autoflagel·lació

El cas és que l'altre dia, mentre caminava prop del centre d'una vil·la de províncies, em vaig trobar una concentració processista. Es tracta de la legió irredempta, com la petita aldea d'Àsterix, un grup etnicista que es reuneix cada dimarts per celebrar la seva mania col·lectiva. O la seva dèria, o el seu ideal. Seuen a l'ombra del sicòmor mític, (és l'estiu canicular i el sol pot fer-te molt de mal), exhibeixen les seves banderes i estandarts, xerren, comenten l'actualitat, vaticinen victòries futures, entonen càntics patriòtics i, sobretot, recorden el passat medieval que tant els agrada, quan Catalunya era un embolic de senyors feudals, bisbes i delmes, monestirs i herois lesionats en batalles damunt d'un prat on a dia d'avui s'alcen urbanitzacions de xalets amb piscina i estelada al balconet.

Vist des d'aquí, el procés és un procés d'emblanquiment de cabells (de vegades amb tints de Can Llongueras), d'artrosi i de missatges del Cat Salut (el Cat que no hi falti). El procés és un camí cap a la nostàlgia dels darrers dies, aquella melanconia que l'Oscar Wilde lamentava: penedeix-te del que no vas fer, no pas del què vas fer. La torxa encesa del procés és aquí, els dimarts a la plaça entotsolada entre turistes i comercials de Acción contra el hambre que recullen donatius, parelles que busquen refugis climàtics al Zara i al Druni, o una cervesa i unes braves a la terrasseta sota el para-sol blanc. El procés conviu quasi invisible i anecdòtic entre universos paral·lels i somriures compassius, àdhuc tendres. Tal vegada sigui més rabiüt per les terres interiors del nord, prop de ca na Sílvia Orriols, que s'esmerça en mantenir-ne la flama ben encesa, ben alta i ben trempada.

On en obscures cambres de Waterloo, entre laments i cruiximent de dents sota un barret de palla.

Comentarios

  1. En aquest temps de canvi i de prova, la nostra gent es troba en un punt d’inflexió, on les forces de la tradició i les de la innovació es confronten. És ara, en aquest moment clau, que hem de reafirmar la nostra identitat i el nostre dret a ser nosaltres mateixos. Si no ho fem ara, podríem perdre per sempre l’oportunitat de continuar el nostre camí cap a l’autoafirmació.
    És per això, que m'adapto a la formulació C. Som espiritualment vius.

    ResponderEliminar
  2. He leído,por ahí, que el acuerdo económico entre ER y PSOE,para Cataluña( el singular,nombre de torero),llevará consigo la pérdida de puestos de trabajo en el sector público (enseñanza, sanidad), en el resto de España.Todo por un puñado de dólares (votos).Los del proceso deben estar contentos,por lo conseguido,ya pueden manifestarse contentos.
    Es lo que pasa con el dinero,es el que hay
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...