Ir al contenido principal

EXEQUIAE PROCESSUS

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament.

En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines.

La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre diverses opcions:

a) el procés s'ha mort per la victòria electoral dels partits no independentistes

b) el procés ha pres una nova forma tan perillosa i nociva com l'anterior (o tan gloriosa, si vostè és independentista).

c) hem entrat en una nova fase de reflexió, meditació i autoflagel·lació

El cas és que l'altre dia, mentre caminava prop del centre d'una vil·la de províncies, em vaig trobar una concentració processista. Es tracta de la legió irredempta, com la petita aldea d'Àsterix, un grup etnicista que es reuneix cada dimarts per celebrar la seva mania col·lectiva. O la seva dèria, o el seu ideal. Seuen a l'ombra del sicòmor mític, (és l'estiu canicular i el sol pot fer-te molt de mal), exhibeixen les seves banderes i estandarts, xerren, comenten l'actualitat, vaticinen victòries futures, entonen càntics patriòtics i, sobretot, recorden el passat medieval que tant els agrada, quan Catalunya era un embolic de senyors feudals, bisbes i delmes, monestirs i herois lesionats en batalles damunt d'un prat on a dia d'avui s'alcen urbanitzacions de xalets amb piscina i estelada al balconet.

Vist des d'aquí, el procés és un procés d'emblanquiment de cabells (de vegades amb tints de Can Llongueras), d'artrosi i de missatges del Cat Salut (el Cat que no hi falti). El procés és un camí cap a la nostàlgia dels darrers dies, aquella melanconia que l'Oscar Wilde lamentava: penedeix-te del que no vas fer, no pas del què vas fer. La torxa encesa del procés és aquí, els dimarts a la plaça entotsolada entre turistes i comercials de Acción contra el hambre que recullen donatius, parelles que busquen refugis climàtics al Zara i al Druni, o una cervesa i unes braves a la terrasseta sota el para-sol blanc. El procés conviu quasi invisible i anecdòtic entre universos paral·lels i somriures compassius, àdhuc tendres. Tal vegada sigui més rabiüt per les terres interiors del nord, prop de ca na Sílvia Orriols, que s'esmerça en mantenir-ne la flama ben encesa, ben alta i ben trempada.

On en obscures cambres de Waterloo, entre laments i cruiximent de dents sota un barret de palla.

Comentarios

  1. En aquest temps de canvi i de prova, la nostra gent es troba en un punt d’inflexió, on les forces de la tradició i les de la innovació es confronten. És ara, en aquest moment clau, que hem de reafirmar la nostra identitat i el nostre dret a ser nosaltres mateixos. Si no ho fem ara, podríem perdre per sempre l’oportunitat de continuar el nostre camí cap a l’autoafirmació.
    És per això, que m'adapto a la formulació C. Som espiritualment vius.

    ResponderEliminar
  2. He leído,por ahí, que el acuerdo económico entre ER y PSOE,para Cataluña( el singular,nombre de torero),llevará consigo la pérdida de puestos de trabajo en el sector público (enseñanza, sanidad), en el resto de España.Todo por un puñado de dólares (votos).Los del proceso deben estar contentos,por lo conseguido,ya pueden manifestarse contentos.
    Es lo que pasa con el dinero,es el que hay
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA!

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

HISTORIA DEL NIÑO EN DIEZ PÁRRAFOS

Les voy a contar un relato breve sobre cosas que suceden en las aulas de primaria. Hoy, un niño de 12 años (¡12!) se presenta en el aula con su teléfono móvil colgando del cuello de un cordel azul, lo hace con ostentación, desafiando a las normas. Cuando el maestro le pide que le entregue el móvil, que será custodiado en el despacho de Dirección, tal como se especifica en la normativa, el niño (12 años) responde que ni hablar y aprovecha la situación para insultar al maestro y a la institución. El maestro le manda a discutir el asunto en el despacho de Dirección (hoy hay un examen muy importante y no se puede perder el tiempo), y al llegar allí el niño de 12 años insulta también al representante de la Dirección y a cuántos docentes se cruzan en su camino. Más tarde insulta de nuevo al maestro y le hace saber que desea su muerte (sic). En algún momento se consigue que el niño de 12 años rellene una "hoja de reflexión" en donde debe escribir cuál ha sido su conducta equivocada ...