DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés.

Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professorat, l'esgotament psíquic de la plantilla docent, la negligència de les famílies en l'educació dels fills, etc.

En molts sentits no tan sols estic d'acord amb en Bardera si no que aquí mateix, en aquest blog, he publicat diverses vegades les meves percepcions després de força anys a l'educació pública, on he pogut veure la deriva i la confusió que hi ha tant en les polítiques com en els centres. Un exemple: l'autonomia de centres (un decret del 2010) concedia legitimitat normativa a un fenomen que duia molts anys a la realitat: cada centre -cada direcció de centre- pot decidir sobre la plantilla i l'ideari que més li convé. I així, en el cas de primària, en uns centres es treballa per racons i ambients, en un altre per projectes, en un altre cap de les dues fórmules anteriors, en un altre se suprimeixen els llibres de text, en un altre s'adopta el model de les Comunitats d'Aprenentatge i en molts d'ells es fa un poti-poti de diverses metodologies la majoria de les quals no se sostenen sobre evidències científiques de cap mena, o bé se sostenen sobre evidències molt dubtoses i esbiaixades.

Podem anomenar el misteriós cas de les pantalles i el seu ball constant: es va omplir els centres de pantalles (ordinadors personals per a tothom, tablets, pissarres digitals, llibres digitals i etc), i ara es comencen a suprimir o a limitar. Si fa uns pocs anys semblava que calia procedir amb urgència a l'educació digital massiva, avui es pensa que ens hem excedit i que sobren pantalles, i que cal prohibir l'smartphone als centres i, ja por al proper curs, eliminar les enormes pantalles tàctils a l'etapa d'educació infantil. Pregunta al marge: què farem amb els milers de pantalles que ens sobren, cadascuna de les quals ha costat més de 1.500 €? A Catalunya hi ha 2.679 centres escolars d'infantil i primària, i només que hi hagués tres d'aquestes pissarres a cada centre, en tenim 8.037 que cal eliminar. Facin els càlculs.

A tot això cal parlar de la irrupció de la Fundació Bofill (una fundació emparada per La Caixa), amb una influència gegantina sobre les autoritats educatives, i que han aportat tota mena de propostes "innovadores", tant en metodologies com en l'àmbit de l'educació emocional, una orientació que fins i tot disposa d'hores a la programació setmanal. Amb el darrer canvi, s'ha afegit la figura de l'assessor/a COCOBE (Cohesió, convivència i benestar emocional), degut a la Consellera Simó en una de les escasses aportacions que va fer durant el seu (brevíssim) pas per la Conselleria. Podem parlar de Innovamat, una metodologia d'ensenyament de les matemàtiques (de pagament) i pel qual algú està guanyant molts diners. La metodologia alternativa, Florence, està subvencionada pel Departament (també dona beneficis a algú) i és la versió que adopten els centres amb famílies desafavorides que no es poden permetre l'Innovamat. Cap de les dues metodologies han demostrat cap evidència científica seriosa, però aquí les tenim. 

Més enllà dels resultats de les proves PISA (cal recordar que aquestes proves les promou la OCDE a partir del seu ideari sobre què cal que aprengui la ciutadania en edat escolar, amb el vist-i-plau entusiasta de les autoritats), tothom és capaç de veure com els coneixements i els continguts decauen i que, allò que abans en dèiem "cultura general" ja no és general i comença a semblar propi de les elits. I a això no val respondre que avui en dia tot es troba a Google, perquè per trobar informació veraç a Google cal disposar de criteris i de coneixements previs, uns criteris i coneixements que, per desgràcia de les mentalitats innovadores, no es poden trobar mitjançant el joc i que exigeixen un cert esforç.

No em puc extendre més (aquí) en les aportacions d'en Bardera, que també critica l'actitud poc compromesa o laxa de molts docents, molts d'ells cremats i superats per les dificultats, medicats amb ansiolítics, en els aparells disciplinaris cada cop més comprensius i tolerants (en nom del benestar emocional, per exemple).

Però en Bardera també parla de l'alumnat procedent d'altres cultures i en les dificultats de la integració, i de l'actitud poc procliu a aprendre la llengua catalana de diverses comunitats d'origen. Potser és per aquest darrer aspecte que a en Bardera el conviden youtubers de la dreta nacionalista i ell, per vanitat o per una legítima voluntat de promocionar el llibre, accepta. I així és com, desgraciadament, un debat que és necessari cau en un carrer sense sortida bona: si el debat sobre les dificultats (el fracàs?) de l'educació pública catalana el capitalitza la dreta nacionalista (molts cops ultradreta nacionalista) no podrem arribar a cap conclusió productiva.

La millora de l'educació pública necessita molt de debat i consensos amplis, i sobretot, una aportació pressupostària: segons les dades de 2024, el pressupost en educació a Catalunya és al quinzè lloc de les autonomies i això deu tenir alguna cosa a veure amb la situació i els resultats, al marge del "desgavell" que explica el professor Bardera. L'escassa dotació econòmica no és la responsable exclusiva del problema, però sens dubte indica el poc interès que l'administració posa al sistema educatiu.

Una vegada més, un debat que caldria afrontar des de la racionalitat i l'acord, cau en una lluita entre tendències radicals i incapaces de dialogar. No crec que sigui casualitat que el llibre aparegui quan al govern autonòmic governa el PSC. Em temo molt que en Damià Bardera, des de la seva voluntat d'assenyalar els errors en un sistema que falla, ha fornit d'arguments el discurs de la dreta dura nacionalista, que aprofita aquests arguments per carregar contra l'educació publica i, en definitiva, amplia el camp de batalla contra la cosa pública. I, per tant, contra la democràcia.