Ir al contenido principal

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global)

Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades.

Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es manifesta feminista (i ecologista).

Sobre el martell i la falç que exhibeixen les alegres xicotes d'Arran ja em permeto dubtar una mica: de debò que les alegres xicotes d'Arran son comunistes? Comunistes com Lenin o com Trotsky o com Carrillo o com Berlinguer? O com les Brigate Rosse? M'ho pregunto perquè també son independentistes, i qualsevol persona una mica il·lustrada sap que el comunisme i el nacionalisme son com l'aigua i l'oli, com la matèria i l'antimatèria, com els barrufets i en Gargamel (essent els barrufets comunistes i en Gargamel nacionalista, o potser a l'inrevés).

Molts han estat els filòsofs i els tèorics del comunisme que han explicat la mar de bé perquè un comunista no pot ser al mateix tamps nacionalista, i perquè el nacionalisme és, inevitablement, una ideologia burgesa i ultraconservadora. Tot plegat, però, els importa poc a les alegres xicotes d'Arran amb primera residència a Sarrià i/o a Sant Cugat (proveïda de piscina) i segona residència a escollir entre la Cerdanya i el plàcid Empordà, on també sol haver-hi piscina. I barbacoa i solàrium i gimnàs i pàrking amb un parell de bons cotxes, per si cal anar a fer la revolució en cotxe o sortir a pillar una mica de marihuana per somiar, mig despert, en la nació del gelat de postres cada dia i l'escultura de l'home amb espardenya a la mà que podria ser un Jesucrist o un David Fernàndez, i que ha aparegut a la Plaça Major de Sant Arquebisbe d'Amunt.

Sigui com sigui, i malgrat totes les contradiccions, Arran i Aliança Catalana s'han trobat en un portal del carrer de Villarroel. Com vostès ja saben, Antonio de Villarroel fou un militar espanyol que primer va ser una mica austriacista i després més aviat borbònic, amb la finalitat de dur una bona vida en funció de per on bufa el vent més favorable.

Em pregunto què separa Arran d'Aliança Catalana i no ho acabo de trobar. Ambdues formacions estan convençudes de ser posseïdores de la veritat i d'encarnar la revolució que ens cal, ambdues son profundament nacionalistes, ambdues creuen en la superioritat de la cosa catalana, ambdues monolingües, ambdues intolerants, i totes dues terriblement tedioses, dogmàtiques i matxacones. Tal vegada Arran prefereix cremar contenidors d'escombraries i Aliança fer la vida impossible a la immigració, però tret d'això no entenc perquè no es fan amics. En més d'un estudi sociològic (o demoscòpic, o com se digui) es descobreix que hi ha un traspàs de vot de la CUP a Aliança Catalana, i és aquí on hi ha la dada rellevant. Persones que fa uns anys van votar la CUP, demà votaran Aliança Catalana. O Vox. Per allò de per on bufa el vent: si em cago en la democràcia europea voto allò que més la fastiguegi. Fa uns anys, el vot de càstig era la CUP i ara és Aliança o Vox.

I vet aquí: les alegres xicotes d'Arran no assalten la seu barcelonina d'Aliança Catalana perquè hi tinguin diferències ideològiques. L'assalten perquè saben que els prendrà vots independentistes i això els cou. I aixì anem fent una Catalunya un xic més antipàtica i una mica més estúpida, objectius lloables en una Catalunya que, durant els anys del procés, ja va assolir cotes molt altes en ambdues categories.




Comentarios

Entradas populares de este blog

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi! Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut...

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!

Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar . Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son.  Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas. “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a l...