Ir al contenido principal

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global)

Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades.

Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es manifesta feminista (i ecologista).

Sobre el martell i la falç que exhibeixen les alegres xicotes d'Arran ja em permeto dubtar una mica: de debò que les alegres xicotes d'Arran son comunistes? Comunistes com Lenin o com Trotsky o com Carrillo o com Berlinguer? O com les Brigate Rosse? M'ho pregunto perquè també son independentistes, i qualsevol persona una mica il·lustrada sap que el comunisme i el nacionalisme son com l'aigua i l'oli, com la matèria i l'antimatèria, com els barrufets i en Gargamel (essent els barrufets comunistes i en Gargamel nacionalista, o potser a l'inrevés).

Molts han estat els filòsofs i els tèorics del comunisme que han explicat la mar de bé perquè un comunista no pot ser al mateix tamps nacionalista, i perquè el nacionalisme és, inevitablement, una ideologia burgesa i ultraconservadora. Tot plegat, però, els importa poc a les alegres xicotes d'Arran amb primera residència a Sarrià i/o a Sant Cugat (proveïda de piscina) i segona residència a escollir entre la Cerdanya i el plàcid Empordà, on també sol haver-hi piscina. I barbacoa i solàrium i gimnàs i pàrking amb un parell de bons cotxes, per si cal anar a fer la revolució en cotxe o sortir a pillar una mica de marihuana per somiar, mig despert, en la nació del gelat de postres cada dia i l'escultura de l'home amb espardenya a la mà que podria ser un Jesucrist o un David Fernàndez, i que ha aparegut a la Plaça Major de Sant Arquebisbe d'Amunt.

Sigui com sigui, i malgrat totes les contradiccions, Arran i Aliança Catalana s'han trobat en un portal del carrer de Villarroel. Com vostès ja saben, Antonio de Villarroel fou un militar espanyol que primer va ser una mica austriacista i després més aviat borbònic, amb la finalitat de dur una bona vida en funció de per on bufa el vent més favorable.

Em pregunto què separa Arran d'Aliança Catalana i no ho acabo de trobar. Ambdues formacions estan convençudes de ser posseïdores de la veritat i d'encarnar la revolució que ens cal, ambdues son profundament nacionalistes, ambdues creuen en la superioritat de la cosa catalana, ambdues monolingües, ambdues intolerants, i totes dues terriblement tedioses, dogmàtiques i matxacones. Tal vegada Arran prefereix cremar contenidors d'escombraries i Aliança fer la vida impossible a la immigració, però tret d'això no entenc perquè no es fan amics. En més d'un estudi sociològic (o demoscòpic, o com se digui) es descobreix que hi ha un traspàs de vot de la CUP a Aliança Catalana, i és aquí on hi ha la dada rellevant. Persones que fa uns anys van votar la CUP, demà votaran Aliança Catalana. O Vox. Per allò de per on bufa el vent: si em cago en la democràcia europea voto allò que més la fastiguegi. Fa uns anys, el vot de càstig era la CUP i ara és Aliança o Vox.

I vet aquí: les alegres xicotes d'Arran no assalten la seu barcelonina d'Aliança Catalana perquè hi tinguin diferències ideològiques. L'assalten perquè saben que els prendrà vots independentistes i això els cou. I aixì anem fent una Catalunya un xic més antipàtica i una mica més estúpida, objectius lloables en una Catalunya que, durant els anys del procés, ja va assolir cotes molt altes en ambdues categories.




Comentarios

  1. ¿No será que el refranero tiene mucho de real?, lo digo por aquello de: Dios los cría, y ellos se ajuntan.
    Salut ¡

    ResponderEliminar
  2. No creas, todo evoluciona en este mundo. El comunismo chino re conoce las etnias, lenguas y nacionalismos de su enorme país. Todo es posible en la política de conveniencia actual
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

GIL JOURDAN SUSPIRA

Gil Jourdan es un detective serio y delgado, más bien antipático y arrogante. Su ayudante, Libélula, un dipsomaníaco torpe, antiguo delincuente de poca monta, el responsable de las escenas cómicas. Les conocí hace muchísimos años, cuando leía por fascículos quincenales sus aventuras en la revista infantil Cavall Fort. Ahí descubrí el género policial, provisto de un cierto humor negro y sarcástico. Un género policial que se mezclaba con el de las aventuras, las sombras, los ricos malvados y avariciosos, los pringados de clase baja que trabajan para los ricos, los bajos fondos, las muertes intrigantes. Aquéllos cómics, que para mi entonces eran tebeos no solo forman parte de mi educación literaria si no también de la estética y, en cierto sentido, de la sentimental. La revista Cavall Fort publicó varios álbumes de Gil Jourdan bajo el nombre de Gil Pupil·la: Albert Jané, el fundador, director y traductor de la revista concebía el oficio de la traducción como una labor apostólica de la cos...