Ir al contenido principal

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global)

Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades.

Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es manifesta feminista (i ecologista).

Sobre el martell i la falç que exhibeixen les alegres xicotes d'Arran ja em permeto dubtar una mica: de debò que les alegres xicotes d'Arran son comunistes? Comunistes com Lenin o com Trotsky o com Carrillo o com Berlinguer? O com les Brigate Rosse? M'ho pregunto perquè també son independentistes, i qualsevol persona una mica il·lustrada sap que el comunisme i el nacionalisme son com l'aigua i l'oli, com la matèria i l'antimatèria, com els barrufets i en Gargamel (essent els barrufets comunistes i en Gargamel nacionalista, o potser a l'inrevés).

Molts han estat els filòsofs i els tèorics del comunisme que han explicat la mar de bé perquè un comunista no pot ser al mateix tamps nacionalista, i perquè el nacionalisme és, inevitablement, una ideologia burgesa i ultraconservadora. Tot plegat, però, els importa poc a les alegres xicotes d'Arran amb primera residència a Sarrià i/o a Sant Cugat (proveïda de piscina) i segona residència a escollir entre la Cerdanya i el plàcid Empordà, on també sol haver-hi piscina. I barbacoa i solàrium i gimnàs i pàrking amb un parell de bons cotxes, per si cal anar a fer la revolució en cotxe o sortir a pillar una mica de marihuana per somiar, mig despert, en la nació del gelat de postres cada dia i l'escultura de l'home amb espardenya a la mà que podria ser un Jesucrist o un David Fernàndez, i que ha aparegut a la Plaça Major de Sant Arquebisbe d'Amunt.

Sigui com sigui, i malgrat totes les contradiccions, Arran i Aliança Catalana s'han trobat en un portal del carrer de Villarroel. Com vostès ja saben, Antonio de Villarroel fou un militar espanyol que primer va ser una mica austriacista i després més aviat borbònic, amb la finalitat de dur una bona vida en funció de per on bufa el vent més favorable.

Em pregunto què separa Arran d'Aliança Catalana i no ho acabo de trobar. Ambdues formacions estan convençudes de ser posseïdores de la veritat i d'encarnar la revolució que ens cal, ambdues son profundament nacionalistes, ambdues creuen en la superioritat de la cosa catalana, ambdues monolingües, ambdues intolerants, i totes dues terriblement tedioses, dogmàtiques i matxacones. Tal vegada Arran prefereix cremar contenidors d'escombraries i Aliança fer la vida impossible a la immigració, però tret d'això no entenc perquè no es fan amics. En més d'un estudi sociològic (o demoscòpic, o com se digui) es descobreix que hi ha un traspàs de vot de la CUP a Aliança Catalana, i és aquí on hi ha la dada rellevant. Persones que fa uns anys van votar la CUP, demà votaran Aliança Catalana. O Vox. Per allò de per on bufa el vent: si em cago en la democràcia europea voto allò que més la fastiguegi. Fa uns anys, el vot de càstig era la CUP i ara és Aliança o Vox.

I vet aquí: les alegres xicotes d'Arran no assalten la seu barcelonina d'Aliança Catalana perquè hi tinguin diferències ideològiques. L'assalten perquè saben que els prendrà vots independentistes i això els cou. I aixì anem fent una Catalunya un xic més antipàtica i una mica més estúpida, objectius lloables en una Catalunya que, durant els anys del procés, ja va assolir cotes molt altes en ambdues categories.




Comentarios

  1. ¿No será que el refranero tiene mucho de real?, lo digo por aquello de: Dios los cría, y ellos se ajuntan.
    Salut ¡

    ResponderEliminar
  2. No creas, todo evoluciona en este mundo. El comunismo chino re conoce las etnias, lenguas y nacionalismos de su enorme país. Todo es posible en la política de conveniencia actual
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

LA MUERTE EN EL CAJERO AUTOMÁTICO

El periodista ha decidido reducir una vida a la categoría de "sintecho". La nota de prensa es escueta: fallece un sintecho en Castelldefels. Así me entero de que, si me muero hoy, la nota de mi defunción podría ser la muerte de un "contecho", quizás de un "techado". Debería consultarlo en el diccionario de la RAE. En realidad, de todos modos, el hombre vivía en el cubículo de un cajero automático de La Caixa y, por consiguiente, resguardado por el techo del banco. ¿Acaso no viven miles de personas bajo un techo propiedad de La Caixa? Hace muchos años, cuando me gustaba tanto andar arriba y abajo por las calles sin dirección ni más propósito que andar y mirar lo que hacen los hombres y las mujeres, las curiosidades de la arquitectura popular, las tiendas antiguas, los libreros de viejo, los bares solitarios y sombríos, conocí a un hombre muy mayor que no tenía casa. Le dejaban dormir en un garaje, a cambio de una somera vigilancia nocturna que actuaba como ...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...