Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi!
Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut com una profanació de les essències catalanes: ai làs! El cor de l'Escolania montserratina cantant en castellà i en un disc aflamencat! On s'és vista tan gran ofensa? Una humiliació al poble català!
L'existència de nacionalistes ofesos no és cap novetat. El nacionalisme és el corcó constant que hem de suportar amb estoïcisme. Una senyora que es diu Juliana Canet ha expressat la seva ofensa en un mitjà públic. A Catalunya Ràdio i al programa "Que no surti d'aquí". És a dir, en una cadena radiofònica pagada amb diners públics que sembla que continuï sota el govern nacionalista de Junts i d'ERC que ens va martiritzar durant més d'una dècada, durant el llarg, tediós i avorridíssim procés.
L'al·locució de la senyora Canet és gairebé insuperable en ignorància i dogmatisme. És a dir, en estupidesa: afirma que Montserrat (s'entén que pren la part pel tot i anomena el Monestir com si fos la serralada) ha estat el refugi dels valors nacionals catalans fins i tot durant el franquisme. A la senyora Canet algú li hauria d'explicar el paper dels abats del monestir durant el franquisme, i allò del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i la seva bandera a tocar de la seva estimada Moreneta, i el monuments als falangistes catalans i etc. I vés a saber si, de passada, no estaria bé que s'informés sobre uns casos de pederàstia que qüestionen aquest santuari de la catalanitat. I tal vegada, també, li aniria bé saber que, de totes les comunitats autònomes d'Espanya, la catalana no destaca gaire pel seu fervor catòlic o perquè Josep Tarradellas no volia saber res de Montserrat i preferia el Monestir de Poblet, on Franco no va entrar mai sota pal·li ni els falangistes van erigir-hi monuments.
El que passa a Catalunya Ràdio és un símptoma. I la malaltia és que, després de més d'un any de govern del PSC i de Salvador Illa, tot continua igual. O gairebé. El to general de les institucions i dels seus mitjans continua desprenent una fortor nacionalista tal vegada en versió "baixa en calories" i lleugerament menys hipertensa però nacionalista al capdavall. En la seva opció per la moderació i la centralitat, Salvador Illa ha aconseguit no agradar a ningú: els patriotes continuen acusant-lo de liderar el pitjor projecte espanyolitzador de Catalunya en tota la història (tal vegada just pel darrere de Felip Vè i del Conde-Duque de Olivares) i els votants de l'esquerra socialista o pseudo-socialista o socialdemòcrata estem perplexos. De debò pensa en Salva que el vam votar perquè es mostri amable i tolerant amb el nacionalisme que va ser tan antipàtic i tan intolerant amb els catalans i les catalanes que estem fartes del nacionalisme ranci? A mi em resulta incomprensible.
En molts àmbits de la política, la diferència entre el govern de Salvador Illa i els seus precedents propers (i no tant propers) resulta inapreciable. En les qüestions de fons no hi ha canvis significatius, però que Tv3 i Catalunya Ràdio continuïn promovent missatges d'un patriotisme indecent i lacònic és insofrible perquè son mitjans públics. Per la meva part, continuaré sense sintonitzar mai aquest mitjans que sí que pago amb els meus impostos. La ciutadania catalana il·lustrada i democràtica suporta els mitjans de la Generalitat tal com a la publicitat ho fa el malalt d'hemorroides: en silenci i resignació. Però no amb gust, tal com és obvi.
El nacionalisme també és aquesta malaltia que no només fa desgraciats els qui la pateixen si no que divideix la ciutadania i l'empobreix amb debats decomonònics. La ciutadania haurà de decidir si és més de la Juliana Canet o de la Rosalia. A no ser que opti per la postura d'en Salvador, que és una mica de la Rosalia i una mica de la Juliana perquè és el govern de tothom encara que aquesta sigui una posició mel·líflua i ridícula.
Per la meva banda, continuaré escoltant la música de la Rosalia, continuaré sense sintonitzar la Catalunya Ràdio que sembla de Junts i ja em pensaré, quan s'escaigui, si voto pel PSC d'en Salvador. Aquesta darrera decisió la prendré a les properes eleccions regionals. Tinc temps per pensar. Però si fossin ara, Salva, ja et dic jo que no et voto a tu. Si el nacionalisme és un mal que entristeix i divideix, el socialisme trasvestit de nacionalisme light només crea una decepció profunda que es tradueix en desmobilització i absentisme.
Comentarios
Publicar un comentario