Ir al contenido principal

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi!

Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut com una profanació de les essències catalanes: ai làs! El cor de l'Escolania montserratina cantant en castellà i en un disc aflamencat! On s'és vista tan gran ofensa? Una humiliació al poble català!

L'existència de nacionalistes ofesos no és cap novetat. El nacionalisme és el corcó constant que hem de suportar amb estoïcisme. Una senyora que es diu Juliana Canet ha expressat la seva ofensa en un mitjà públic. A Catalunya Ràdio i al programa "Que no surti d'aquí". És a dir, en una cadena radiofònica pagada amb diners públics que sembla que continuï sota el govern nacionalista de Junts i d'ERC que ens va martiritzar durant més d'una dècada, durant el llarg, tediós i avorridíssim procés. 

L'al·locució de la senyora Canet és gairebé insuperable en ignorància i dogmatisme. És a dir, en estupidesa: afirma que Montserrat (s'entén que pren la part pel tot i anomena el Monestir com si fos la serralada) ha estat el refugi dels valors nacionals catalans fins i tot durant el franquisme. A la senyora Canet algú li hauria d'explicar el paper dels abats del monestir durant el franquisme, i allò del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i la seva bandera a tocar de la seva estimada Moreneta, i el monuments als falangistes catalans i etc. I vés a saber si, de passada, no estaria bé que s'informés sobre uns casos de pederàstia que qüestionen aquest santuari de la catalanitat. I tal vegada, també, li aniria bé saber que, de totes les comunitats autònomes d'Espanya, la catalana no destaca gaire pel seu fervor catòlic o perquè Josep Tarradellas no volia saber res de Montserrat i preferia el Monestir de Poblet, on Franco no va entrar mai sota pal·li ni els falangistes van erigir-hi monuments.

El que passa a Catalunya Ràdio és un símptoma. I la malaltia és que, després de més d'un any de govern del PSC i de Salvador Illa, tot continua igual. O gairebé. El to general de les institucions i dels seus mitjans continua desprenent una fortor nacionalista tal vegada en versió "baixa en calories" i lleugerament menys hipertensa però nacionalista al capdavall. En la seva opció per la moderació i la centralitat, Salvador Illa ha aconseguit no agradar a ningú: els patriotes continuen acusant-lo de liderar el pitjor projecte espanyolitzador de Catalunya en tota la història (tal vegada just pel darrere de Felip Vè i del Conde-Duque de Olivares) i els votants de l'esquerra socialista o pseudo-socialista o socialdemòcrata estem perplexos. De debò pensa en Salva que el vam votar perquè es mostri amable i tolerant amb el nacionalisme que va ser tan antipàtic i tan intolerant amb els catalans i les catalanes que estem fartes del nacionalisme ranci? A mi em resulta incomprensible.

En molts àmbits de la política, la diferència entre el govern de Salvador Illa i els seus precedents propers (i no tant propers) resulta inapreciable. En les qüestions de fons no hi ha canvis significatius, però que Tv3 i Catalunya Ràdio continuïn promovent missatges d'un patriotisme indecent i lacònic és insofrible perquè son mitjans públics. Per la meva part, continuaré sense sintonitzar mai aquest mitjans que sí que pago amb els meus impostos. La ciutadania catalana il·lustrada i democràtica suporta els mitjans de la Generalitat tal com a la publicitat ho fa el malalt d'hemorroides: en silenci i resignació. Però no amb gust, tal com és obvi.

El nacionalisme també és aquesta malaltia que no només fa infeliços els qui la pateixen si no que divideix la ciutadania i l'empobreix amb debats decimonònics i estèrils. La ciutadania haurà de decidir si és més de la Juliana Canet o de la Rosalia. A no ser que opti per la postura d'en Salvador, que és una mica de la Rosalia i una mica de la Juliana perquè és el govern de tothom encara que aquesta sigui una posició mel·líflua i ridícula. 

Per la meva banda, continuaré escoltant la música de la Rosalia, continuaré sense sintonitzar la Catalunya Ràdio que sembla de Junts i ja em pensaré, quan s'escaigui, si voto pel PSC d'en Salvador. Aquesta darrera decisió la prendré a les properes eleccions regionals. Tinc temps per pensar. Però si fossin ara, Salva, ja et dic jo que no et voto a tu. Si el nacionalisme és un mal que entristeix i divideix, el socialisme trasvestit de nacionalisme light només crea una decepció profunda que es tradueix en desmobilització i absentisme.

Comentarios

  1. Le exiges mucho al amigo Salvador,ya tiene bastante con aguantar las tonterías y niñatadas ,como las de esta jovencita.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. No me fastidies¡¡¡ Cuando se entere la tal señora Canet, de que Bernat Juliol, forofo del Espanyol, fue nombrado subprior y mayordomo de la abadía, en este octubre del 2024, le da el telele¡¡¡

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

GIL JOURDAN SUSPIRA

Gil Jourdan es un detective serio y delgado, más bien antipático y arrogante. Su ayudante, Libélula, un dipsomaníaco torpe, antiguo delincuente de poca monta, el responsable de las escenas cómicas. Les conocí hace muchísimos años, cuando leía por fascículos quincenales sus aventuras en la revista infantil Cavall Fort. Ahí descubrí el género policial, provisto de un cierto humor negro y sarcástico. Un género policial que se mezclaba con el de las aventuras, las sombras, los ricos malvados y avariciosos, los pringados de clase baja que trabajan para los ricos, los bajos fondos, las muertes intrigantes. Aquéllos cómics, que para mi entonces eran tebeos no solo forman parte de mi educación literaria si no también de la estética y, en cierto sentido, de la sentimental. La revista Cavall Fort publicó varios álbumes de Gil Jourdan bajo el nombre de Gil Pupil·la: Albert Jané, el fundador, director y traductor de la revista concebía el oficio de la traducción como una labor apostólica de la cos...