Ir al contenido principal

AQUESTA ÉS LA NOSTRA POLICIA

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla. 

El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha pejudicat severament la policia autonòmica, aquesta institució que tant anys li va costar d'aconseguir al seu predecessor Jordi Pujol. Al senyor Puigdemont tant se li'n dona deixar la policia autonòmica en ridícul. A canvi de cinc minuts de glòria. Aquest és el seu sentit institucional, però ho és ara com ho era abans, des del primer dia de la seva investidura.

La premsa afí considera que Puigdemont ha fet un gest excel·lent d'insubmissió, una proesa, una excel·lència de la desobediència civil. Aquesta premsa no sap el significat de la desobediència civil, però també els és exactament igual.

Pel que es veu, la policia patriòtica no era cosa tan sols de Villarejo i del PP. Per variar, també tenim policia patriòtica en versió catalana. En què ens diferenciem els catalans de la resta d'espanyols? M'ho pregunto una altra vegada, gairebé extenuat per la pregunta que sempre troba la mateixa resposta: no ens diferenciem en res. Hi ha uns agents policials disposats a saltar-se les normes, a fastiguejar la democràcia i a actuar pel seu compte sense cap remordiment, convençuts i suposo que il·luminats, potser encegats per les idees nacionalistes i les fantasies medievals. Quan la pàtria et reclama, la democràcia es pot esperar.

Catalunya torna a ser l'argument d'una comèdia bufa de baix pressupost. El portaveu Batet exhibeix sense vergonya el seu verb escàs i matusser, el comissari posa excuses, hi ha policies detenint policies, la Pilar Rahola diu que el conseller d'Interior és un traïdor i que el posa a la seva llista negra, que ho sàpiga. I afirma que el numeret de Puigdemont omple les portades de la premsa mundial. El món ens mira, va dir el pobre Artur Mas. Ho recorden? Païset de personatges secundaris que es donen cops de colze per sortir a escena, els dos o tres minuts de glòria catalana. L'oblit obre la seva gola enorme i se'ls va empassant. Se'ns va engolint entre vodevils, Catalunya és a l'escenari de El Molino, aixeca la faldilla i ensenya cuixa, ai quina gràcia, visca, in, inde, indepenci, a.

El proper acte de desobediència civil serà penjar una foto on se't veu en una piscina climatitzada, custodiat per dos mossos d'esquadra patriòtics  mentre la gent es mor de calor i la sequera torna a amenaçar-nos des de la cantonada. 

Comentarios

  1. Dos gorrillas con macuto en la espalda,al lado de su querido presidente,para protegerlo .Un jefe de mossos,con sonrisa en los labios,moviendo su cuerpo nervioso,agarrando continuamente los dos micrófonos contestando preguntas a periodistas con cara de payaso del viejo Molino.Como final de acto,a la salida de la Diagonal,en la barrera del dispositivo Gabia,los mossos,con la mano haciendo el indicativo,de pase,pase,vamos pase...Que tenemos que almorzar.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Me es todo absolutamente asqueroso. Esto es de esperpento.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Espero con curiosidad tu próxima entrada sobre los nombramientos de Illa para con Interior, Justicia y política lingüística, nuevo departamento creado, supongo por cargo y recargo de los neos convergentes.

    ResponderEliminar
  4. En principio la Vanguardia dice, que Illa hace guiños a Juntos, veremos lo que ofrece o sale tuerto.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...