Ir al contenido principal

NO DIGUIS BLAT, DIGUES SANG


Pactes signats i acords tancats, això és el que anuncien els líders polítics catalans. Però en aquesta malhaurada regió no es pot dir blat fins que no està ben lligat al sac, un principi de realitat dut al paroxisme, fins al darrer segon. No n'hi ha prou amb veure per creure: cal tocar, com l'infant que toca els objectes per assegurar-se que la vista no l'enganya. No hi ha res més fiable que el tacte.

Convocatòries i desconvocatòries dels CDR, de l'ANC per crear estat d'alerta i de tensió. Un tuit de Toni Albà (amb el logotip de la creu de Sant Andreu) adverteix a algú que a partir d'ara més val que duguin escorta. Vigila la teva esquena, diu el vell còmic, com si fossim al País Basc dels anys vuitanta. S'intueix que més d'un somia un assalt al Capitoli català per retornar el poder a qui de veres se'l mereix, als legítims. Als de la sang pura i el cor català. Puigdemont, en un atac de gelosia propi de la vella vedette que se sent a les portes de l'oblit, conjumina una darrera aparició estelar per endur-se totes les mirades. La democràcia s'escola pels desguassos i se'ns esmuny d'entre els dits. Té més valor un referèndum antic, caòtic i impresentable, que els vots en unes eleccions reglades.

Les estratègies dels assessors de Trump han arribat a Catalunya. Stop the Steal, i els sinistres esquadrons dels CDR vestits de negre, enèssima reencarnació dels Maulets, esmolen les armes a l'ombra de la caverna, entre cervesa artesana i cervesa artesana, llestos per si cal donar un bon cop de falç. Els vots només son vàlids quan m'agraden, ai dels botiflers i dels infidels i dels impurs i dels tebis. Guardeu-vos l'esquena, perquè no sabreu mai per on us poden donar l'estacada patriòtica. Es preveuen desfilades amb torxes, a l'estil de Munich, trencadissa de vidres a l'estil de Berlin.

Els periodistes afins auguren un cataclisme català, l'apocalipsi de les essències, la fi de la sardana i el desastre de la llengua. A Espanya només és real allò que sagna, i per això somien sang vessada els defensors de la puresa de la sang. Qui diu sang diu contenidors en flames, un reciclatge flamíger. Amb els ulls encesos, busquen les quatre barres de sang aparegudes miraculosament en la foguera com una aparició mariana que reveli l'existència del país de Guifré el Pil·lós: la llegenda feta carn, feta país. I la democràcia recula entre les darreres ombres, empetitida i sigil·losa, mormolant els valors de la Il·lustració amb temor, potser amb vergonya. Pocs se l'escolten, és més bella la barbàrie, és més sonora la proclama medieval, la bandera paorosa.

Cada cop és més fatigós ser català i més tediós viure a Catalunya. La gestió singular dels impostos no ens alleujarà el llast de l'identitarisme. El nacionalisme crea malestar i desgràcia, frustració, laments. Tal vegada sigui aquest el fet diferencial definitiu. Que a Catalunya s'hagi signat un acord entre diferents només esvera i desboca la testosterona nacionalista. Estigueu a punt, adverteixen: és exactament el missatge que el líder de Stop the Steal va enviar als seguidors de Trump abans de convocar-los a ocupar el Congrés de Washington.

Comentarios

  1. Mira, LLuis, podrías ser mi hijo, y te tengo mucho afecto, mucho, lo que quiero decirte es que no te tomes en serio a machitos como el Toni Albá, cuenta que vive del erario; ni te tomes en serio a los 551 votos de diferencia en ER, entre los que votaron que si y los que votaron que no, piensa en los 853 cargos de ER que papean dentro de la Generalitat, si votaban al "NO" se quedaban sin nómina.
    Piensa en que no pueden haber buenas personas si de entrada se postulan en que no pueden personar ni olvidar, que eso se llama odio, y que lo que hay son recuerdos idealizados de edades pasadas, que viven de eso, del recuerdo, y que la vida sigue, que sto no se para, que no hay Itacas, ni futuras repúblicas, ni mundos mejores con dragones que mueren a manos de San Jordis.
    Un abrazo. No te hagas mala sangre, ni habrá república ni dentro de una generación será esto como lo vemos ahora.
    Imposible mantenerse a este ritmo y con este gasto.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Qué alumnos hemos formado,después de la Transición, lo pienso y no me lo explico.Al principio, eran pocos los profes,de forma oculta,comían la cabeza( recuerdo especialmente uno de educación física),con el independentismo.Ahora son muchos más. Qué no nos lleven al desastre y a la violencia.
    Saludos.


    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

MEMORIA DEL OLVIDO

Que el tiempo pasa uno lo empieza a comprender más tarde. Ayer renové mi carnet de conducir por 10 años, de modo que la próxima renovación, si fuese, sucederá a los 70. Me parece inconcebible y mi imaginación no lo puede imaginar. Es algo que, simplemente, no había pensado jamás. Pocos días atrás vi un documental sobre el poeta Gabriel Ferrater, uno de los pocos poetas que me gustan de veras porque sus poemas son casi oralidad, con un catalán sorprendente en su brillo y esa fluidez inaudita en la poesía catalana. Un tipo especial, que decidió no vivir más allá de los 50 y se suicidó a los 49, pocos días antes del cumpleaños. Siempre me impresionó esa decisión tan fría en un tipo que parecía muy sentimental. Quizás ahí está el asunto. Gabriel no soportaba la idea de envejecer y además odiaba el olor que hacen los viejos. Es cierto que cada edad huele de una forma: los bebés huelen a bebés y es un olor inolvidable. Ayer murió David Lynch y esa muerte me sacudió todo el cuerpo. Si tuviera...

CURS DE FORMACIÓ DE L'ESPERIT NACIONAL

Ho explica molt bé José Álvarez Junco, historiador de la Complutense: "Les persones educades en un món mental aïllat, en el qual només se celebren els heroïsmes del propi poble i es reciten cada dia les injustícies sofertes en el passat, els que es veuen a sí mateixos com a descendents de víctimes innocents i mai com a hereus de vileses, tendeixen amb facilitat a adoptar avui posicions d'intolerància, de simplesa ideològica, de repulsa a l'estranger, de nostàlgia feixista". (A l'epíleg de "Els amnèsics", el llibre de Géraldine Schwarz). Vet aquí un bon diagnòstic del curs de formació nacionalista intensiu que sofreix Catalunya, ofert des de les institucions governamentals des de fa molts anys. Avui encara, a les escoles es narren els terribles greuges que ha sofert Catalunya i els llibres de text parlen d'una Catalunya sotmesa secularment, atabalada per derrotes infames i tot plegat en present: hi ha qui no dubta en parlar de Catalunya com d'un p...

CARLOS Y EDMUNDO, EL VODEVIL POSTMODERNO

Dice Edmundo que aparecerá en la investidura presidencial, lo mismo que prometió Carlos. Quizás el venezolano haya llamado a Waterloo para pedir ideas sobre como ir pero sin ir y, sobretodo, no arriesgarse: hacer un Houdini y burlar a las autoridades. Se trata de estar sin estar o, en clave mística, vivir sin vivir en mi. Es un vodevil contemporáneo que se está poniendo de moda. Si bien es cierto el talante autoritario de Maduro en Venezuela y la escasa calidad democrática de este país, también es cierto que algunos se apuran demasiado en llamarle "dictador". Resulta muy sorprendente ver los remilgos que tienen algunos con esa nueva categoría que ayer acuñó el pobre Feijóo: los dictadores vivos, que se distinguen de los dictadores muertos porque los muertos no molestan tanto y además están en el hoyo. Sin embargo, si uno repasa la lista de los dictadores vivos en el planeta cae en la cuenta de que no todos molestan: nadie tiene problemas en tratar con reyezuelos árabes e incl...