Ir al contenido principal

NO DIGUIS BLAT, DIGUES SANG


Pactes signats i acords tancats, això és el que anuncien els líders polítics catalans. Però en aquesta malhaurada regió no es pot dir blat fins que no està ben lligat al sac, un principi de realitat dut al paroxisme, fins al darrer segon. No n'hi ha prou amb veure per creure: cal tocar, com l'infant que toca els objectes per assegurar-se que la vista no l'enganya. No hi ha res més fiable que el tacte.

Convocatòries i desconvocatòries dels CDR, de l'ANC per crear estat d'alerta i de tensió. Un tuit de Toni Albà (amb el logotip de la creu de Sant Andreu) adverteix a algú que a partir d'ara més val que duguin escorta. Vigila la teva esquena, diu el vell còmic, com si fossim al País Basc dels anys vuitanta. S'intueix que més d'un somia un assalt al Capitoli català per retornar el poder a qui de veres se'l mereix, als legítims. Als de la sang pura i el cor català. Puigdemont, en un atac de gelosia propi de la vella vedette que se sent a les portes de l'oblit, conjumina una darrera aparició estelar per endur-se totes les mirades. La democràcia s'escola pels desguassos i se'ns esmuny d'entre els dits. Té més valor un referèndum antic, caòtic i impresentable, que els vots en unes eleccions reglades.

Les estratègies dels assessors de Trump han arribat a Catalunya. Stop the Steal, i els sinistres esquadrons dels CDR vestits de negre, enèssima reencarnació dels Maulets, esmolen les armes a l'ombra de la caverna, entre cervesa artesana i cervesa artesana, llestos per si cal donar un bon cop de falç. Els vots només son vàlids quan m'agraden, ai dels botiflers i dels infidels i dels impurs i dels tebis. Guardeu-vos l'esquena, perquè no sabreu mai per on us poden donar l'estacada patriòtica. Es preveuen desfilades amb torxes, a l'estil de Munich, trencadissa de vidres a l'estil de Berlin.

Els periodistes afins auguren un cataclisme català, l'apocalipsi de les essències, la fi de la sardana i el desastre de la llengua. A Espanya només és real allò que sagna, i per això somien sang vessada els defensors de la puresa de la sang. Qui diu sang diu contenidors en flames, un reciclatge flamíger. Amb els ulls encesos, busquen les quatre barres de sang aparegudes miraculosament en la foguera com una aparició mariana que reveli l'existència del país de Guifré el Pil·lós: la llegenda feta carn, feta país. I la democràcia recula entre les darreres ombres, empetitida i sigil·losa, mormolant els valors de la Il·lustració amb temor, potser amb vergonya. Pocs se l'escolten, és més bella la barbàrie, és més sonora la proclama medieval, la bandera paorosa.

Cada cop és més fatigós ser català i més tediós viure a Catalunya. La gestió singular dels impostos no ens alleujarà el llast de l'identitarisme. El nacionalisme crea malestar i desgràcia, frustració, laments. Tal vegada sigui aquest el fet diferencial definitiu. Que a Catalunya s'hagi signat un acord entre diferents només esvera i desboca la testosterona nacionalista. Estigueu a punt, adverteixen: és exactament el missatge que el líder de Stop the Steal va enviar als seguidors de Trump abans de convocar-los a ocupar el Congrés de Washington.

Comentarios

  1. Mira, LLuis, podrías ser mi hijo, y te tengo mucho afecto, mucho, lo que quiero decirte es que no te tomes en serio a machitos como el Toni Albá, cuenta que vive del erario; ni te tomes en serio a los 551 votos de diferencia en ER, entre los que votaron que si y los que votaron que no, piensa en los 853 cargos de ER que papean dentro de la Generalitat, si votaban al "NO" se quedaban sin nómina.
    Piensa en que no pueden haber buenas personas si de entrada se postulan en que no pueden personar ni olvidar, que eso se llama odio, y que lo que hay son recuerdos idealizados de edades pasadas, que viven de eso, del recuerdo, y que la vida sigue, que sto no se para, que no hay Itacas, ni futuras repúblicas, ni mundos mejores con dragones que mueren a manos de San Jordis.
    Un abrazo. No te hagas mala sangre, ni habrá república ni dentro de una generación será esto como lo vemos ahora.
    Imposible mantenerse a este ritmo y con este gasto.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Qué alumnos hemos formado,después de la Transición, lo pienso y no me lo explico.Al principio, eran pocos los profes,de forma oculta,comían la cabeza( recuerdo especialmente uno de educación física),con el independentismo.Ahora son muchos más. Qué no nos lleven al desastre y a la violencia.
    Saludos.


    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL DELINCUENTE SIEMPRE ES UN EXTRANJERO

Alguna vez he estado en desacuerdo conmigo mismo, pero no recuerdo que el conflicto haya llegado a las manos, ni la sangre al río. Sin embargo, cuando el conflicto se produce con otro, resulta impredecible el resultado. Por estos días, algunos políticos y alguna prensa se empecinan en contar graves conflictos entre comunidades distintas, que siempre se dividen entre autóctonos y extranjeros. Extranjeros inmigrantes, extracomunitarios y pobres, claro está, ya que cuando el extranjero es rico y famoso (pongamos por ejemplo, un futbolista) desaparece la amenaza. En el caso de Dani Alves, nadie mencionó su condición de extranjero. Convivir no es fácil, y cualquiera lo sabe: la pareja, que es la convivencia mínima, puede ser conflictiva. Y si usted le añade la suegra ya ni le cuento. A muchos les gusta el conflicto, que es un alimento adictivo. Quizás por eso lo buscan, lo inventan o lo magnifican. Se dan datos escalofriantes sobre población reclusa con la intención de demostrar que el extr

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

STOLPERSTEINE

  Hay, en Alemania, un artista llamado Gunter Denmig, nacido en Berlín en 1947. A él se deben esas Stolpersteine que están en muchas calles de Europa. Si usted se fija en por donde pone los pies cuando anda por la calle camino del Lidl es muy probable que se haya tropezado con alguna de esas piedras. De eso se trata: no entiendo la lengua de Rilke y lo he tenido que consultar, pero resulta que una "stolpersteine" es una piedra en el camino que te hace tropezar. Gunter repartió miles de esas piedras por las calles europeas. Son unos cubos de 10 cm por cada lado, coronados por una chapa de latón que es la que sobresale y podría llevarle de bruces al suelo si anda usted por las nubes. El objetivo de Gunter, sin embargo, no es provocar ningún daño a nadie, sino que busca una acción muy propia del arte contemporáneo: que usted agache la cabeza y mire a sus pies. Es decir, que haga un gesto de humildad y respeto. Es un bello gesto. Lo que usted encontará es un nombre y unas fechas: