Ir al contenido principal

PREMSA CONTRA LA VERITAT



El meu avi em deia: abans, quan dos homes es donaven la mà tenia més valor que un contracte a cal notari. Hom podia confiar en la paraula de l'altre perquè tothom era conscient que s'adquiria un compromís. Però la mateixa paraula "compromís" va anar perdent valor. De la mateixa manera, hom creia que els periodistes tenien un compromís amb la seva funció d'explicar la veritat. Alguns s'hi jugaven el coll, el lloc de treball. Ara les coses ja no van així. Ara potser calen periodistes que investiguin periodistes, així com tenim policies que investiguen policies i nens que vigilen la llengiua en què parlen els seus companys al pati.

Que li ho preguntim al senyor José Antich, director del digital El Nacional, a veure què n'opina. El Nacional va publicar el dia 8 d'agost, durant la sessió d'investidura del president de la Generalitat, que un jutge havia ordenat la detenció de Jordi Turull, acusat d'haver ajudat a la fugida del senyor Puigdemont. El prsident del Parlament, senyor Josep Rull, va suspendre la sessió i és pensable que vulgués suspendre-la no pas per unes hores si no fins a una data incerta, ja veurem quan i com. La notícia era falsa i havia sortit de l'imaginació d'Antich, disposat a fer el que calgui per evitar la investidura de Salvador Illa. És un acte premeditat que necessita d'uns còmplices que son diputats, un d'ells president del Parlament. Catalunya Ràdio va donar per bona la informació de El Nacional, encara que poc després va esborrar la notícia.

No estem gaire lluny de l'operació per sabotejar la investidura de Joe Biden que van perpretar els seguidors de Trump organitzats en l'artefacte Stop the Steal, una organització borrosa a mans de Roger Stone, un dels ideòlegs de l'ultradreta supremacista nord-americana i que, molts cops, recorda el Tsunami Democràtic.

El paper de la premsa independentista, d'ençà de l'inici del procés, ha estat un ball de mentides impunes. Més independentista que premsa, per dir-ho amb elegància.  Mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio li han donat amplificadors i l'han validat repetidament. Després de la proclamació de la independència de 8 segons de durada el 27 d'octubre de 2017, Vilaweb es va passar mesos afirmant que la república independent de Catalunya era un fet i que tan sols li faltava un petit detall: implementar-la. Sembla un acte ingenu i voluntariós, potser una resposta inconscient a la frustració. Però es fa estrany que una publicació periodística la repeteixi contra ota evidència de què la realitat és una altra. La premsa va desplaçar el periodisme cap a la ficció. Però la premsa no va al psiquiatre i al capdavall tot passa, tot se'n va, tot s'oblida. No hi ha compromisos que valguin i ja fa molt de temps que sento: la gent se n'oblida de tot molt ràpid, el món va molt depressa. Tant se li'n dona per tant, de la veritat, tu fot-li i que surti el sol per on vulgui.

El dia 8 d'agost d'enguany continuarà cuejant durant temps, perquè cada nova informació sembla més fosca que l'anterior. Però si hom es mira els fets se n'adona de seguida que es va conspirar des de diversos fronts per evitar la investidura d'un president que tardaran poc en qualificar d'il·legítim perquè no és dels nostres. I hom se n'adona que la conspiració (maldestre i grollera i, afortunadament, inútil) es va organitzar en despatxos, amb americana i corbata, amb sous públics i amb mitjans de comunicació subvencionats. La van organitzar persones que ens parlen de la veritat i del bé comú, que s'erigeixen en defensores dels drets i en els demòcrates més purs. Persones, però, que no dubten en retorçar la democràcia perquè en definitiva els interessa molt poc. Les democràcies es moren de moltes maneres, i la manera catalana nés una. 

Es podria parafrasejar Tolstoi quan diu que les famílies felices son totes iguals però que les desgraciades ho son cadascuna a la seva manera: hi ha una manera catalana de fer una democràcia disfuncional. En nom de la pàtria estimada, això sí.

Comentarios

  1. Lo que me jode es que me hagan pasar por tonto.
    El final no ha de ser tan gracioso, porque a toda acción, reacción.
    Esto no tiene buen acabar, las ultras derechas se tomarán su cuota de mercado, es lo que al final parece que se busca con estos actos.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Muchos periódicos online,poco dinero,se acercan a ideas y a opciones políticas. No hay solución, lo más seguro es la desaparición, por inviables.
    El asunto,que lo seguí por tv3,parecía que radiaban un partido,ahora pasará esto,luego tal cosa y cuadraba,hasta el momento en que el narrador ya no ve al protagonista,no entendía nada,se había salido del guión. No me cabe la menor duda,que se trataba de un golpe de efecto o de un golpe de estado a la catalana(el ridículo, como siempre).El colmo del delirio,cuando Rull,para la sesión. Ahora vendrá el presidente Puigdemont y tomará asiento de su escaño,hasta ahí.Todo cambió ,votación .Me recordaba las palabras del periodista,a las deTejero:Ahora vendrá la autoridad competente y no vino nadie,al contrario salieron por la ventana.
    Estamos viviendo tiempos interesantes,hasta hacemos de periodistas.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...