Ir al contenido principal

LA LEGITIMITAT ÉS MEVA, O REPETIR ELECCIONS FINS QUE GUANYI JO


El PSOE i el PP s'han posat d'acord en una qüestió tan llòbrega com el tema dels jutges. Sembla que, finalment, s'imposa el principi de la democràcia, que no és altre que l'acord entre diferents per tal d'aconseguir el major bé a per a la majoria. Aquest acord no és una anècdota. A molts ens agradaria que fos un punt de partida, un inici de canvi en els discursos legitimistes, excloents i polaritzats. Arribar a acords no tan sols és eun principi democràtic: és un principi elemental de la convivència.
Sembla que posar-se d'acord no era tan impossible, malgrat que hagi calgut superar vergonyes i prejudicis. El primer exercici adult de la política espanyola en molts anys.

Ara només falta que la política catalana n'aprengui alguna cosa i que opti per superar la infantesa que la té agafada pel coll. Que superi les amenaces de botiflerisme, legitimitat, autenticitat, essències. Qualsevol pacte és legítim i, sobretot, democràtic. Caldria començar a veure Carles Puigdemont com un problema i admetre, consensuadament, que no és res més que un problema. I els problemes s'han de resoldre amb racionalitat, no es pot caure en la lògica pervertida d'un sol home que, a Waterloo, ha decidit que és el melic de Catalunya.

La proposta d'en Carles és evident: repetir eleccions fins que guanyi jo, vet aquí el meu programa electoral, la meva raó de ser, la meva idea de Catalunya. I en Rull i en Turull, com Dupont i Dupond, fan que sí amb el cap mentre cavil·len: i si engego a dida en Carles i m'hi poso jo? En Turull amaga aquesta opció tal com s'amaga de fumar quan hi ha càmeres al davant. Com si fumar fos un acte il·legítim, o un acte propi de botiflers. És molt possible que a Junts hi hagi molta gent esperant la caiguda d'en Carles, que els està impedint el camí cap al càrrec i un futur més plàcid, menys histèric, no tan històric. Ai, els temps del gran Pujol i el peix a la caixa...!

Una cançó d'en Roger Mas diu "tant trist com el Sol", que és un bell joc amb la polisèmia de "sol". El Sol està sol perquè és el Sol. I per això està trist. Trist com l'homenet de Waterloo, tan trist com la Catalunya captiva d'un deliri identitari. 

El pacte espanyol ens explica que els pactes entre partits oposats son legítims perquè son bons, i son bons perquè busquen la millora de les institucions, que és el progrés de la democràcia. I no tan sols això: perquè tenen un efecte pedagògic molt necessari. El que no és acceptable és que algú pretengui repetir les eleccions fins que no guanyi ell, com si la democràcia només ho fos quan li atorga la majoria dels vots.

Hi ha nens que, a l'hora del pati, exigeixen que continuï el pati més enllà de l'hora establerta perquè estan perdent el partidet de futbol i volen pròrroga fins que guanyin. Avui, un nen com aquest està condicionant la democràcia i ningú no sembla capaç de posar-li un límit ni d'explicar-li quatre coses sobre la democràcia. Tant li fa que les organitzacions empresarials, els sindicats i la ciutadania esperin la formació d'un govern que gestioni i aprovi pressupostos per governar -que vol dir millorar la vida de les persones.

Catalunya té una estranya propensió a la comèdia bufa que ja van explicar Pitarra i Rusiñol, autors mal llegits i mal valorats que, no obstant això, van retratar el suposat país i el seu provincianisme ridícul. Si haguessin conegut Puigdemont, Junqueras i Rovira, tots dos dramaturgs haurien escrit grans peces. Per desgràcia, avui només tenim el pobre Carles Porta, incapaç de veure res més enllà d'un crim rural sense metàfora possible, un embolic menut i mesquí que tan sols expressa aquesta Catalunya minúscula, entosolada, terra de clowns tristos i més aviat estrambòtics.

A Catalunya la democràcia no son acords ni pactes, si no xantatges i amenaces en nom de conceptes antics, vells, tronats. Figurotes tèrboles i mediocres que deambulen aprop de la frontera, la frontera de la raó, on saluda la follia patriòtica. En quin moment es va fotre enlaire Catalunya?

Comentarios

  1. En realidad se merecen el nombre del tema que cantaba Celia Cruz: ¡Quitate tu pa ponerme yo¡

    ResponderEliminar
  2. Puchi se cree un mártir, que tiene que volver por la puerta grande.En los carteles de propaganda en las últimas elecciones aparecía dentro de un coche con sonrisa de que he vuelto.No quiere quedar como cobarde que marcho en un coche en el maletero escondido.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...