Ir al contenido principal

LA LEGITIMITAT ÉS MEVA, O REPETIR ELECCIONS FINS QUE GUANYI JO


El PSOE i el PP s'han posat d'acord en una qüestió tan llòbrega com el tema dels jutges. Sembla que, finalment, s'imposa el principi de la democràcia, que no és altre que l'acord entre diferents per tal d'aconseguir el major bé a per a la majoria. Aquest acord no és una anècdota. A molts ens agradaria que fos un punt de partida, un inici de canvi en els discursos legitimistes, excloents i polaritzats. Arribar a acords no tan sols és eun principi democràtic: és un principi elemental de la convivència.
Sembla que posar-se d'acord no era tan impossible, malgrat que hagi calgut superar vergonyes i prejudicis. El primer exercici adult de la política espanyola en molts anys.

Ara només falta que la política catalana n'aprengui alguna cosa i que opti per superar la infantesa que la té agafada pel coll. Que superi les amenaces de botiflerisme, legitimitat, autenticitat, essències. Qualsevol pacte és legítim i, sobretot, democràtic. Caldria començar a veure Carles Puigdemont com un problema i admetre, consensuadament, que no és res més que un problema. I els problemes s'han de resoldre amb racionalitat, no es pot caure en la lògica pervertida d'un sol home que, a Waterloo, ha decidit que és el melic de Catalunya.

La proposta d'en Carles és evident: repetir eleccions fins que guanyi jo, vet aquí el meu programa electoral, la meva raó de ser, la meva idea de Catalunya. I en Rull i en Turull, com Dupont i Dupond, fan que sí amb el cap mentre cavil·len: i si engego a dida en Carles i m'hi poso jo? En Turull amaga aquesta opció tal com s'amaga de fumar quan hi ha càmeres al davant. Com si fumar fos un acte il·legítim, o un acte propi de botiflers. És molt possible que a Junts hi hagi molta gent esperant la caiguda d'en Carles, que els està impedint el camí cap al càrrec i un futur més plàcid, menys histèric, no tan històric. Ai, els temps del gran Pujol i el peix a la caixa...!

Una cançó d'en Roger Mas diu "tant trist com el Sol", que és un bell joc amb la polisèmia de "sol". El Sol està sol perquè és el Sol. I per això està trist. Trist com l'homenet de Waterloo, tan trist com la Catalunya captiva d'un deliri identitari. 

El pacte espanyol ens explica que els pactes entre partits oposats son legítims perquè son bons, i son bons perquè busquen la millora de les institucions, que és el progrés de la democràcia. I no tan sols això: perquè tenen un efecte pedagògic molt necessari. El que no és acceptable és que algú pretengui repetir les eleccions fins que no guanyi ell, com si la democràcia només ho fos quan li atorga la majoria dels vots.

Hi ha nens que, a l'hora del pati, exigeixen que continuï el pati més enllà de l'hora establerta perquè estan perdent el partidet de futbol i volen pròrroga fins que guanyin. Avui, un nen com aquest està condicionant la democràcia i ningú no sembla capaç de posar-li un límit ni d'explicar-li quatre coses sobre la democràcia. Tant li fa que les organitzacions empresarials, els sindicats i la ciutadania esperin la formació d'un govern que gestioni i aprovi pressupostos per governar -que vol dir millorar la vida de les persones.

Catalunya té una estranya propensió a la comèdia bufa que ja van explicar Pitarra i Rusiñol, autors mal llegits i mal valorats que, no obstant això, van retratar el suposat país i el seu provincianisme ridícul. Si haguessin conegut Puigdemont, Junqueras i Rovira, tots dos dramaturgs haurien escrit grans peces. Per desgràcia, avui només tenim el pobre Carles Porta, incapaç de veure res més enllà d'un crim rural sense metàfora possible, un embolic menut i mesquí que tan sols expressa aquesta Catalunya minúscula, entosolada, terra de clowns tristos i més aviat estrambòtics.

A Catalunya la democràcia no son acords ni pactes, si no xantatges i amenaces en nom de conceptes antics, vells, tronats. Figurotes tèrboles i mediocres que deambulen aprop de la frontera, la frontera de la raó, on saluda la follia patriòtica. En quin moment es va fotre enlaire Catalunya?

Comentarios

  1. En realidad se merecen el nombre del tema que cantaba Celia Cruz: ¡Quitate tu pa ponerme yo¡

    ResponderEliminar
  2. Puchi se cree un mártir, que tiene que volver por la puerta grande.En los carteles de propaganda en las últimas elecciones aparecía dentro de un coche con sonrisa de que he vuelto.No quiere quedar como cobarde que marcho en un coche en el maletero escondido.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...