LA GUERRA QUE NO S'ACABA

Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora. En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola.

Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els catalans es van matar entre ells, que els espanyols es van matar entre ells.

A la menestralia catalana, com és el cas de la senyora que cito, no li agrada parlar de la guerra perquè, al capdavall, un cop acabada la guerra, la menestralia es va apuntar al carro guanyador. Es tractava de viure en pau, de no fer-se veure, de fer la viu-viu. No cal pensar gaire per entendre què va permetre els quaranta anys de Franco, ni perquè el nacionalisme català té tants tics autoritaris ni perquè s'assembla tant a això que avui en diuen ultradreta.

Hi ha massa cinema sobre la Guerra Mundial? Massa sobre vampirs o zombis? Algú gosaria dir-li a Coppola ¿una altra pel·lícula sobre el Vietnam després de veure Apocalypse Now? La resposta em sembla senzilla: si tens alguna cosa nova a dir, què importa el tema? Ets capaç de crear una metàfora nova, un nou significat, tens un nou punt de vista? Sí la resposta és afirmativa, ho has d'escriure. Mai no hi haurà massa novel·les sobre la cobdícia ni sobre la venjança ni sobre el desig. No n'esperis gran cosa de la fi del món: a la vigília, algú publicarà un llibre sobre la melanconia.

Ara mateix estic a l'espera de l'aparició de "Conquistadors" traduïda al castellà, una novel·la d'Éric Vuillard sobre Francisco Pizarro. ¿Una altra novel·la sobre la conquesta d'Amèrica? Els puc assegurar que no han llegit res tan original ni tan bo sobre aquella història.

La península de las casas vacías és una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. L'ha escrita un home nascut el 1990, i la data demostra que es pot continuar escrivint. O que cal continuar escrivint. Si un home de 30 anys ha sentit la necessitat d'escriure vol dir que el tema és viu. L'autor escriu no pas sobre el pare o sobre l'avi: David Uclés escriu sobre el besavi, i aquesta distància de tres generacions l'apropa al fenòmen d'es d'una perspectiva nova, poètica, al·lucinada i brillant.

És un text estrictament literari, una joia en aquests temps d'escriptura que vol ser guió de sèrie d'èxit o entreteniment tediós que tant de paper consumeix, que tants arbres malgasta. Molt lluny de l'entreteniment, el text inclassificable d'Uclés transita i busseja, surfeja, s'endinsa en els somnis, és dolç i molest, carícia i bufetada, petó i cop de puny. I tot alhora. La novel·la del segle XXI, ja ho veuen, pot saltar on menys te l'esperes, com per exemple a Úbeda.