Ir al contenido principal

LA GUERRA QUE NO S'ACABA



Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora. En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola.

Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els catalans es van matar entre ells, que els espanyols es van matar entre ells.

A la menestralia catalana, com és el cas de la senyora que cito, no li agrada parlar de la guerra perquè, al capdavall, un cop acabada la guerra, la menestralia es va apuntar al carro guanyador. Es tractava de viure en pau, de no fer-se veure, de fer la viu-viu. No cal pensar gaire per entendre què va permetre els quaranta anys de Franco, ni perquè el nacionalisme català té tants tics autoritaris ni perquè s'assembla tant a això que avui en diuen ultradreta.

Hi ha massa cinema sobre la Guerra Mundial? Massa sobre vampirs o zombis? Algú gosaria dir-li a Coppola ¿una altra pel·lícula sobre el Vietnam després de veure Apocalypse Now? La resposta em sembla senzilla: si tens alguna cosa nova a dir, què importa el tema? Ets capaç de crear una metàfora nova, un nou significat, tens un nou punt de vista? Sí la resposta és afirmativa, ho has d'escriure. Mai no hi haurà massa novel·les sobre la cobdícia ni sobre la venjança ni sobre el desig. No n'esperis gran cosa de la fi del món: a la vigília, algú publicarà un llibre sobre la melanconia.

Ara mateix estic a l'espera de l'aparició de "Conquistadors" traduïda al castellà, una novel·la d'Éric Vuillard sobre Francisco Pizarro. ¿Una altra novel·la sobre la conquesta d'Amèrica? Els puc assegurar que no han llegit res tan original ni tan bo sobre aquella història.

La península de las casas vacías és una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. L'ha escrita un home nascut el 1990, i la data demostra que es pot continuar escrivint. O que cal continuar escrivint. Si un home de 30 anys ha sentit la necessitat d'escriure vol dir que el tema és viu. L'autor escriu no pas sobre el pare o sobre l'avi: David Uclés escriu sobre el besavi, i aquesta distància de tres generacions l'apropa al fenòmen d'es d'una perspectiva nova, poètica, al·lucinada i brillant.

És un text estrictament literari, una joia en aquests temps d'escriptura que vol ser guió de sèrie d'èxit o entreteniment tediós que tant de paper consumeix, que tants arbres malgasta. Molt lluny de l'entreteniment, el text inclassificable d'Uclés transita i busseja, surfeja, s'endinsa en els somnis, és dolç i molest, carícia i bufetada, petó i cop de puny. I tot alhora. La novel·la del segle XXI, ja ho veuen, pot saltar on menys te l'esperes, com per exemple a Úbeda.

Comentarios

  1. A tener en cuenta. También espero la traducida de Pizarro, me interesa el tema.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&