Ir al contenido principal

LA GUERRA QUE NO S'ACABA



Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora. En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola.

Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els catalans es van matar entre ells, que els espanyols es van matar entre ells.

A la menestralia catalana, com és el cas de la senyora que cito, no li agrada parlar de la guerra perquè, al capdavall, un cop acabada la guerra, la menestralia es va apuntar al carro guanyador. Es tractava de viure en pau, de no fer-se veure, de fer la viu-viu. No cal pensar gaire per entendre què va permetre els quaranta anys de Franco, ni perquè el nacionalisme català té tants tics autoritaris ni perquè s'assembla tant a això que avui en diuen ultradreta.

Hi ha massa cinema sobre la Guerra Mundial? Massa sobre vampirs o zombis? Algú gosaria dir-li a Coppola ¿una altra pel·lícula sobre el Vietnam després de veure Apocalypse Now? La resposta em sembla senzilla: si tens alguna cosa nova a dir, què importa el tema? Ets capaç de crear una metàfora nova, un nou significat, tens un nou punt de vista? Sí la resposta és afirmativa, ho has d'escriure. Mai no hi haurà massa novel·les sobre la cobdícia ni sobre la venjança ni sobre el desig. No n'esperis gran cosa de la fi del món: a la vigília, algú publicarà un llibre sobre la melanconia.

Ara mateix estic a l'espera de l'aparició de "Conquistadors" traduïda al castellà, una novel·la d'Éric Vuillard sobre Francisco Pizarro. ¿Una altra novel·la sobre la conquesta d'Amèrica? Els puc assegurar que no han llegit res tan original ni tan bo sobre aquella història.

La península de las casas vacías és una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. L'ha escrita un home nascut el 1990, i la data demostra que es pot continuar escrivint. O que cal continuar escrivint. Si un home de 30 anys ha sentit la necessitat d'escriure vol dir que el tema és viu. L'autor escriu no pas sobre el pare o sobre l'avi: David Uclés escriu sobre el besavi, i aquesta distància de tres generacions l'apropa al fenòmen d'es d'una perspectiva nova, poètica, al·lucinada i brillant.

És un text estrictament literari, una joia en aquests temps d'escriptura que vol ser guió de sèrie d'èxit o entreteniment tediós que tant de paper consumeix, que tants arbres malgasta. Molt lluny de l'entreteniment, el text inclassificable d'Uclés transita i busseja, surfeja, s'endinsa en els somnis, és dolç i molest, carícia i bufetada, petó i cop de puny. I tot alhora. La novel·la del segle XXI, ja ho veuen, pot saltar on menys te l'esperes, com per exemple a Úbeda.

Comentarios

  1. A tener en cuenta. También espero la traducida de Pizarro, me interesa el tema.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global ) Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades. Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es ...

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi! Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut...

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!

Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar . Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son.  Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas. “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a l...