Ir al contenido principal

UNA LLENGUA VERGE I PURA

El problema de la llengua catalana és que té parlants, i que els parlants es comuniquen com els hi sembla millor. No pas com el llatí, que roman verge per sempre més. Els guardians de les essències lamenten, en realitat, que la llengua catalana estigui viva. Gaudirien més si fos ben morta i la puguessin estudiar per meravellar-se una vegada i una altra de les seves virtuds, subtileses i gran intel·ligència. El somni secret dels defensors de la llengua és tenir-la cadàver i momificar-la, i exhibir la mòmia a l'altar de la pàtria que mai no fou.

Com de bella fiu la llengua d'en Guifré i de l'Otger! dirien davant la tomba sacra. Com de perfecta, com de pura i com de verge la mantiguérem els sacerdots! Llàstima que vingueren els de fora, que la llengua pura ens sodomitzaren els impius.

En altres llocs del món les coses passen amb més tranqui·litat. Als Estats Units hom es diverteix amb l'spanglish, molt present al cinema, i fins i tot s'han publicat novel·les en aquesta llengua mestissa. Ningú no s'arrenca les vestidures davant del mestissatge, de la barreja. Què és el català (o el castellà) si no el resultat dels múltiples mestissatges del llatí? Els últims romans de Tarraco vigilaven els patis de les escoles? Tenien alguna consciència que la seva llengua era la llengua pròpia del territori?

El problema té un nucli: i és aquest delirant concepte de la llengua pròpia que sembla que ningú no qüestiona, que es presenta com un axioma, quan no com un dogma. Que un territori tingui una llengua pròpia és, de fet, una idea irracional i acientífica: la llengua pròpia de l'Amèrica del Nord és el cheroqui, el muskogui o el dakota? I a l'Amèrica del sud, el quetxua o el guaraní? Qualsevol convindria que la història ha desplaçat aquelles llengües, i que ara allà s'hi parla (i s'hi viu, escriu i pensa) en anglès o en espanyol. La dansa de la pluja és la dansa pròpia de Nordamèrica?

Els defensors de la llengua catalana no tan sols vigilen i castiguen el bilingüisme, si no que s'esgarrifen davant de la degeneració: els pronoms febles es perverteixen! Ja no els saben usar correctament! La prosòdia és lamentable! Ens està matant el catanyol! No parlen ni a Tv3!

Que el català parlat s'està transformant és una evidència. I si de la nova llengua que es va configurant n'hi volen dir "catanyol", endavant. Fa molt poc, la directora d'una escola catalana va parlar de "poma" per referir-se a una illa de cases. És la mateixa directora que molt sovint parla de l'obligació dels mestres de mantenir-se en català davant de l'alumnat de qualsevol llengua i cultura, en qualsevol situació comunicativa.

El desig de mantenir la virginitat i la puresa de la llengua és un entrebanc més que es posen a sí mateixos els seus defensors. I d'altra banda... quin fosc desig amaga el desig de puresa que mostren? L'apliquen a tots els altres fenòmens de la vida: a l'alimentació, a la sexualitat, a la cultura? Fa uns anys, l'Institut d'Estudis Catalans va tenir una pensada: podria ser que calgués una reforma de l'ortografia per adaptar-la al segle XXI. I després de molts de temps de debatre, van decidir eliminar deu o dotze accents diacrítics. Novament, el desig de puresa els va paralitzar. No ho toquis! devien dir-se.

Sembla que cap autoritat lingüística no es planteja revisar, per exemple, quines intencions duia el creador de la llengua contemporània, un Pompeu Fabra obsedit en crear una gramàtica difícil que demostrés la màxima distància entre el català i el castellà, empès per l'ànim nacionalista romàntic tant de moda al seu temps (i que encara ara arroseguem, aquest llast que no ens deixa viure en pau). Fabra és un dels qui va signar el manifest "Per la conservació de la raça catalana" el 1934, on es demanava la creació d'una Societat Catalana d'Eugènica. L'obsessió per la puresa, un mal que no és d'ahir.

Comentarios

  1. Ay¡¡¡ fill meu ¡¡¡ qué et passa?...No veus als homes i dones del temps de TVEN3 i la seva lluentor fonètica?
    La llengua catalana, filla del llatí vulgar, s'enorgulleix d'un passat lluminós i un present vibrant. Des dels seus inicis a la Roma antiga, ha evolucionat i adaptat, absorbint influències diverses i forjant una identitat pròpia. Avui dia, el català es parla a Catalunya, València, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent i Alguer, i compta amb més de nou milions de parlants.

    Una de les qualitats més destacades del català és la seva riquesa fonètica. El seu inventari vocàlic, compost per cinc vocals breus i cinc vocals llargues, permet una gran varietat de sons i melodies. A més, el català conserva algunes consonants llatines que s'han perdut en altres llengües romàniques, com ara la "v" i la "j".

    El català també es caracteritza per la seva complexa morfologia. Els substantius, adjectius i pronoms catalans es flexionen en gènere i nombre, i els verbs presenten una gran varietat de conjugacions. Això permet una gran expressivitat i precisió en la comunicació.

    Pel que fa al lèxic, el català ha rebut influències de diverses llengües, com ara el llatí, el grec, l'àrab, el francès i l'italià. Això ha donat lloc a un ric vocabulari que permet expressar una gran gamma d'idees i conceptes.

    A més de les seves qualitats lingüístiques, el català també té una rica tradició literària. Des de l'època medieval, s'han escrit obres de gran valor en català, com ara la "Cançó de Nadal" de Ramon Llull o el "Tirant lo Blanc" de Joan Maragall.

    En definitiva, el català és una llengua bella, rica i expressiva que ha enriquit la cultura i la història dels seus parlants. La seva conservació i promoció són essencials per garantir la diversitat lingüística i la identitat cultural dels territoris catalans.

    Deu i les verges ecuméniques posin llum a la mirada "peculiar" que tens sobre aquestes aspectes.

    Deberies anar hi a un confessor, a ser posible de Vic.

    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Un comentario simplemente genial. Mañana me confieso sin duda a la Abadesa de Montserrat.

      Eliminar
  2. La han excomulgado a la pobre abadessa de Belorado, que si no me iba a confesar a su monasterio. Hay que ver como está el catolicismo, ya no es lo que era. Seguro que es culpa del sanchismo. O de la Colau.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...