Ir al contenido principal

UNA LLENGUA VERGE I PURA

El problema de la llengua catalana és que té parlants, i que els parlants es comuniquen com els hi sembla millor. No pas com el llatí, que roman verge per sempre més. Els guardians de les essències lamenten, en realitat, que la llengua catalana estigui viva. Gaudirien més si fos ben morta i la puguessin estudiar per meravellar-se una vegada i una altra de les seves virtuds, subtileses i gran intel·ligència. El somni secret dels defensors de la llengua és tenir-la cadàver i momificar-la, i exhibir la mòmia a l'altar de la pàtria que mai no fou.

Com de bella fiu la llengua d'en Guifré i de l'Otger! dirien davant la tomba sacra. Com de perfecta, com de pura i com de verge la mantiguérem els sacerdots! Llàstima que vingueren els de fora, que la llengua pura ens sodomitzaren els impius.

En altres llocs del món les coses passen amb més tranqui·litat. Als Estats Units hom es diverteix amb l'spanglish, molt present al cinema, i fins i tot s'han publicat novel·les en aquesta llengua mestissa. Ningú no s'arrenca les vestidures davant del mestissatge, de la barreja. Què és el català (o el castellà) si no el resultat dels múltiples mestissatges del llatí? Els últims romans de Tarraco vigilaven els patis de les escoles? Tenien alguna consciència que la seva llengua era la llengua pròpia del territori?

El problema té un nucli: i és aquest delirant concepte de la llengua pròpia que sembla que ningú no qüestiona, que es presenta com un axioma, quan no com un dogma. Que un territori tingui una llengua pròpia és, de fet, una idea irracional i acientífica: la llengua pròpia de l'Amèrica del Nord és el cheroqui, el muskogui o el dakota? I a l'Amèrica del sud, el quetxua o el guaraní? Qualsevol convindria que la història ha desplaçat aquelles llengües, i que ara allà s'hi parla (i s'hi viu, escriu i pensa) en anglès o en espanyol. La dansa de la pluja és la dansa pròpia de Nordamèrica?

Els defensors de la llengua catalana no tan sols vigilen i castiguen el bilingüisme, si no que s'esgarrifen davant de la degeneració: els pronoms febles es perverteixen! Ja no els saben usar correctament! La prosòdia és lamentable! Ens està matant el catanyol! No parlen ni a Tv3!

Que el català parlat s'està transformant és una evidència. I si de la nova llengua que es va configurant n'hi volen dir "catanyol", endavant. Fa molt poc, la directora d'una escola catalana va parlar de "poma" per referir-se a una illa de cases. És la mateixa directora que molt sovint parla de l'obligació dels mestres de mantenir-se en català davant de l'alumnat de qualsevol llengua i cultura, en qualsevol situació comunicativa.

El desig de mantenir la virginitat i la puresa de la llengua és un entrebanc més que es posen a sí mateixos els seus defensors. I d'altra banda... quin fosc desig amaga el desig de puresa que mostren? L'apliquen a tots els altres fenòmens de la vida: a l'alimentació, a la sexualitat, a la cultura? Fa uns anys, l'Institut d'Estudis Catalans va tenir una pensada: podria ser que calgués una reforma de l'ortografia per adaptar-la al segle XXI. I després de molts de temps de debatre, van decidir eliminar deu o dotze accents diacrítics. Novament, el desig de puresa els va paralitzar. No ho toquis! devien dir-se.

Sembla que cap autoritat lingüística no es planteja revisar, per exemple, quines intencions duia el creador de la llengua contemporània, un Pompeu Fabra obsedit en crear una gramàtica difícil que demostrés la màxima distància entre el català i el castellà, empès per l'ànim nacionalista romàntic tant de moda al seu temps (i que encara ara arroseguem, aquest llast que no ens deixa viure en pau). Fabra és un dels qui va signar el manifest "Per la conservació de la raça catalana" el 1934, on es demanava la creació d'una Societat Catalana d'Eugènica. L'obsessió per la puresa, un mal que no és d'ahir.

Comentarios

  1. Ay¡¡¡ fill meu ¡¡¡ qué et passa?...No veus als homes i dones del temps de TVEN3 i la seva lluentor fonètica?
    La llengua catalana, filla del llatí vulgar, s'enorgulleix d'un passat lluminós i un present vibrant. Des dels seus inicis a la Roma antiga, ha evolucionat i adaptat, absorbint influències diverses i forjant una identitat pròpia. Avui dia, el català es parla a Catalunya, València, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent i Alguer, i compta amb més de nou milions de parlants.

    Una de les qualitats més destacades del català és la seva riquesa fonètica. El seu inventari vocàlic, compost per cinc vocals breus i cinc vocals llargues, permet una gran varietat de sons i melodies. A més, el català conserva algunes consonants llatines que s'han perdut en altres llengües romàniques, com ara la "v" i la "j".

    El català també es caracteritza per la seva complexa morfologia. Els substantius, adjectius i pronoms catalans es flexionen en gènere i nombre, i els verbs presenten una gran varietat de conjugacions. Això permet una gran expressivitat i precisió en la comunicació.

    Pel que fa al lèxic, el català ha rebut influències de diverses llengües, com ara el llatí, el grec, l'àrab, el francès i l'italià. Això ha donat lloc a un ric vocabulari que permet expressar una gran gamma d'idees i conceptes.

    A més de les seves qualitats lingüístiques, el català també té una rica tradició literària. Des de l'època medieval, s'han escrit obres de gran valor en català, com ara la "Cançó de Nadal" de Ramon Llull o el "Tirant lo Blanc" de Joan Maragall.

    En definitiva, el català és una llengua bella, rica i expressiva que ha enriquit la cultura i la història dels seus parlants. La seva conservació i promoció són essencials per garantir la diversitat lingüística i la identitat cultural dels territoris catalans.

    Deu i les verges ecuméniques posin llum a la mirada "peculiar" que tens sobre aquestes aspectes.

    Deberies anar hi a un confessor, a ser posible de Vic.

    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Un comentario simplemente genial. Mañana me confieso sin duda a la Abadesa de Montserrat.

      Eliminar
  2. La han excomulgado a la pobre abadessa de Belorado, que si no me iba a confesar a su monasterio. Hay que ver como está el catolicismo, ya no es lo que era. Seguro que es culpa del sanchismo. O de la Colau.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&