Ir al contenido principal

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec.

Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país?

Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella es fa l'orni com aquella que oblida i potser oblida una mica, ara, darrerament, però no perdona mai, no. Va penjar-li un crespó negre al crucifix per si de cas la memòria falla: recorda que no perdones. Ella, que ho perdonava tot per l'amor de mare. La Mare Marta estima fins el més díscol dels seus aneguets, i a tots els beneeix i prega per tots ells amb el mateix fervor, i només n'exclou la Vicky, a la Vicky no, ella no que no seurà a la taula del pare.

Na Marta és morta i ploren els venedors de gespa i els jardiners, i la ploren els botiguers i els menestrals i els comercials en general, i la ploren els duaners de La Seu i el captaire a qui cada primer diumenge de mes li dava un euro sempre holandesa, perquè allà tenen rei creient encara que protestant, però qui no té un all té una ceba. I tots mos fills molt de la ceba! deia quan tenia ganes de xerinol·la i s'havia mullat una mica els llavis amb moscatell d'Alella. La ratafia fa bastaix, deia quan volia una mica de xerinol·la, trapelleta na Marteta. En Jacinto no m'acaba d'agradar, m'agrada més en Balmes, deia na Marteta quan parlava de llibres, tot i que ella era del llibre en singular.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, digué na Marta en aquella mala nit, encara bo que no son infidels però ateus sí que sí, si que ho son. Vingué el masover i, aprofitant un descuit de la mestressa, es ficà a la casa pairal. Aquella mala nit li caigueren vint anys al damunt, qui l'havia vist i qui la veia a na Marta, tan dreta i espigada i ufana com anava abans, quan sortia a regar plantes pels despatxols principals i plantar gespa pels camps de futbol. Sofrí persecució, com la santa, però intervingué nostre senyor i la deslliurà de tot mal i endamunt li feu el present de l'oblit, per quedar impune davant del mirall ensems.

La mort de na Marta la plora el gerani i l'eufòrbia, la ginesta i el romaní, l'espígol i el banquer. La plora l'alzina nana i el pi de tronc franciscà, la plora el potus i el corredor de borsa. Na Marta és morta! Na Marta és morta!, fa el vent quan bressola les fulles del lledoner i es descompòn en un crit de dolor el roser, i es lamenta l'assessor fiscal. El país ha quedat orfe de mare, pobre país, que fou martià o no fou res.

Comentarios

  1. Vivía en un piso muy normal,en un barrio normal,se mostraba buena compañera de su marido.Descanse en Paz,como la supongo Católica, que Dios la tenga en su Gloria.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estoy seguro de que Dios la tiene en su gloria, ya que se ha comprado la gloria a plazos. Sobre la normalidad de su piso y de su barrio prefiero no opinar. Podríamos ver los precios de la zona, pero ¿para qué? También tenía una casita en Queralbs y era accionista de varios negocios, todos muy normales, con alguna mordidita de nada, lo normal. Y luego están las cuentas en el extranjero, normales sin duda alguna. Creo que estas menudencias no le importan a Nuestro Señor que, en su infinita sapiencia, sabe a quien le debe la gloria y a quién no. Nuestro señor piensa, sin duda, que ser homófoba o xenófoba es lo normal.

      Eliminar
  2. Es curioso, el deceso pare que ha sido esta madrugada y ha pasado totalmente desapercibido. Esta mañana una pequeña nota en La Vanguardia. Nada de titulares.
    Parece que haya noticias que hay que pasar de puntillas.
    Ya no está. DEP.
    Un abrazote, LLuis...por cierto, ¿sabes que tienes un catalán muy culterano?, en ocasiones he de releer la frase para enterarme.
    Mis felicitaciones, no es fácil escribir en catalán con la finura que lo haces.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi también me ha sorprendido la discreción en la prensa, que es significativa y cabe preguntarse por sus razones. Por eso mismo he decidido escribir sobre el hecho, aún a riesgo de recibir sanciones y amenazas. He optado por un texto discreto yo también, de tono "culto" como dices. Me gusta releer los textos (en prosa) de Verdaguer, que me gustan mucho, y de allí saco mis ideas.

      Eliminar
  3. Potser no és massa convenient parlar o malparlar de la senyora dels missals. Recorda la mítica frase: Això és una dona. I ho era, però d'un altre temps i circumstàncies. Per cert, qui és aquest Pau amb qui descansa tanta gent morta?.

    Salut. Encara mores per la universitat del carrer de Terrassa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com que no és correcte parlar malament dels recents traspassats, he decidit parlar-ne bé, com pots veure.

      Eliminar
  4. Jordi Pujol, vive en General Mitre, una avenida con mucho ruido, muy cerca de una compañera profe de instituto, que como anécdota decía que muchas noches lo veía sacando la basura. No tiene más importancia, pero me gusta contar este tipo de cosas, fuera de misticismos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pujol siempre cultivó esa imagen de hombrecito sencillo, apacible y bonachón, como Juan Carlos la campechanería. Ambos acumulaban miles de millones robados al pueblo que les aplaudía.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&