Ir al contenido principal

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec.

Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país?

Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella es fa l'orni com aquella que oblida i potser oblida una mica, ara, darrerament, però no perdona mai, no. Va penjar-li un crespó negre al crucifix per si de cas la memòria falla: recorda que no perdones. Ella, que ho perdonava tot per l'amor de mare. La Mare Marta estima fins el més díscol dels seus aneguets, i a tots els beneeix i prega per tots ells amb el mateix fervor, i només n'exclou la Vicky, a la Vicky no, ella no que no seurà a la taula del pare.

Na Marta és morta i ploren els venedors de gespa i els jardiners, i la ploren els botiguers i els menestrals i els comercials en general, i la ploren els duaners de La Seu i el captaire a qui cada primer diumenge de mes li dava un euro sempre holandesa, perquè allà tenen rei creient encara que protestant, però qui no té un all té una ceba. I tots mos fills molt de la ceba! deia quan tenia ganes de xerinol·la i s'havia mullat una mica els llavis amb moscatell d'Alella. La ratafia fa bastaix, deia quan volia una mica de xerinol·la, trapelleta na Marteta. En Jacinto no m'acaba d'agradar, m'agrada més en Balmes, deia na Marteta quan parlava de llibres, tot i que ella era del llibre en singular.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, digué na Marta en aquella mala nit, encara bo que no son infidels però ateus sí que sí, si que ho son. Vingué el masover i, aprofitant un descuit de la mestressa, es ficà a la casa pairal. Aquella mala nit li caigueren vint anys al damunt, qui l'havia vist i qui la veia a na Marta, tan dreta i espigada i ufana com anava abans, quan sortia a regar plantes pels despatxols principals i plantar gespa pels camps de futbol. Sofrí persecució, com la santa, però intervingué nostre senyor i la deslliurà de tot mal i endamunt li feu el present de l'oblit, per quedar impune davant del mirall ensems.

La mort de na Marta la plora el gerani i l'eufòrbia, la ginesta i el romaní, l'espígol i el banquer. La plora l'alzina nana i el pi de tronc franciscà, la plora el potus i el corredor de borsa. Na Marta és morta! Na Marta és morta!, fa el vent quan bressola les fulles del lledoner i es descompòn en un crit de dolor el roser, i es lamenta l'assessor fiscal. El país ha quedat orfe de mare, pobre país, que fou martià o no fou res.

Comentarios

  1. Vivía en un piso muy normal,en un barrio normal,se mostraba buena compañera de su marido.Descanse en Paz,como la supongo Católica, que Dios la tenga en su Gloria.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estoy seguro de que Dios la tiene en su gloria, ya que se ha comprado la gloria a plazos. Sobre la normalidad de su piso y de su barrio prefiero no opinar. Podríamos ver los precios de la zona, pero ¿para qué? También tenía una casita en Queralbs y era accionista de varios negocios, todos muy normales, con alguna mordidita de nada, lo normal. Y luego están las cuentas en el extranjero, normales sin duda alguna. Creo que estas menudencias no le importan a Nuestro Señor que, en su infinita sapiencia, sabe a quien le debe la gloria y a quién no. Nuestro señor piensa, sin duda, que ser homófoba o xenófoba es lo normal.

      Eliminar
  2. Es curioso, el deceso pare que ha sido esta madrugada y ha pasado totalmente desapercibido. Esta mañana una pequeña nota en La Vanguardia. Nada de titulares.
    Parece que haya noticias que hay que pasar de puntillas.
    Ya no está. DEP.
    Un abrazote, LLuis...por cierto, ¿sabes que tienes un catalán muy culterano?, en ocasiones he de releer la frase para enterarme.
    Mis felicitaciones, no es fácil escribir en catalán con la finura que lo haces.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi también me ha sorprendido la discreción en la prensa, que es significativa y cabe preguntarse por sus razones. Por eso mismo he decidido escribir sobre el hecho, aún a riesgo de recibir sanciones y amenazas. He optado por un texto discreto yo también, de tono "culto" como dices. Me gusta releer los textos (en prosa) de Verdaguer, que me gustan mucho, y de allí saco mis ideas.

      Eliminar
  3. Potser no és massa convenient parlar o malparlar de la senyora dels missals. Recorda la mítica frase: Això és una dona. I ho era, però d'un altre temps i circumstàncies. Per cert, qui és aquest Pau amb qui descansa tanta gent morta?.

    Salut. Encara mores per la universitat del carrer de Terrassa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com que no és correcte parlar malament dels recents traspassats, he decidit parlar-ne bé, com pots veure.

      Eliminar
  4. Jordi Pujol, vive en General Mitre, una avenida con mucho ruido, muy cerca de una compañera profe de instituto, que como anécdota decía que muchas noches lo veía sacando la basura. No tiene más importancia, pero me gusta contar este tipo de cosas, fuera de misticismos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pujol siempre cultivó esa imagen de hombrecito sencillo, apacible y bonachón, como Juan Carlos la campechanería. Ambos acumulaban miles de millones robados al pueblo que les aplaudía.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

40 AÑOS NO SON NADA

40 años atrás, en la facultad, éramos idealistas y leíamos a Paulo Freire. Y estábamos convencidos de que la educación, si no cambia al mundo, sí cambia a las personas que cambiarán el mundo. En la facultad nadie se planteaba si este trabajo nos iba a hacer ricos, si se pagaba bien al docente, si las condiciones eran buenas. Creíamos en el poder de la educación y eso nos bastaba. Íbamos a dejar un mundo mejor que aquel que nos legaron. Algunos incluso pensaban que nuestra promoción derribaría el aparato escolar entendido como uno de los aparatos del estado destinado al control y a la represión. Después de nosotros, nos decíamos, la escuela ya no perpetuará jamás las clases sociales y será el motor del cambio. Luego, con los años, algunos se fueron situando en el sistema y otros se esfumaron, atraídos por las empresas, la política o la vida bohemia. Jamás pude decidir quien obró mejor. Algunos tardamos más o menos tiempo en entrar, pero la mayoría estamos todavía en las aulas y algunos

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

LA PLURALITAT CATALANA SEGONS PUIGDEMONT

El senyor Puigdemont es queixa. Segons ell, el govern actual no reflecteix la pluralitat catalana. Puigdemont es queixa de què el govern regional, la Diputació de Barcelona, l'ajuntament de Barcelona i molts serveis comarcals estiguin en mans del PSC. Al senyor Puigdemont no se li han posat bé les urnes i el molesta que el PSC gestioni tant de pressupost. Al capdavall això sempre ha estat una qüestió de calers i de res més que de calers. El nacionalisme es mesura per euros i per càrrecs, que son euros. La menció a la pluralitat de la ciutadania de Catalunya és entendridora. Quina pluralitat van tenir en compte els governs secessionistes dels darrers deu anys? Quan i com van tenir en compte que Catalunya és plural i que l'independentisme només representava una part del cens? Quan admetrà que el seu temps ha caducat? Els anys del procés han fet un dibuix abstracte de la ciutadania, segons el qual només importava la independència, la solució meravellosa per a tots els mals. Però a