DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres.

S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mare és cirurgiana i miren documentals de la BBC a la pantalla. No deu ser el mateix que arribar a una casa -que és un pis petit i sinistre- on la mare és mestressa de casa i el pare peó ocasional de la construcció, i on sota el balcó es trafica amb carn o amb herbes.

Escric tot això amb el permís (o sense, més ben dit) de la Fundació Bofill, que promou (sota els auspicis de La Caixa) els valors de l'aprenentatge lliure i lúdic, com si tots els infants fossin iguals i sense recordar que n'hi ha uns de més iguals que d'altres. Em pregunto si Margaret Mead, Leonardo, Gentileschi o Beethoven van aprendre les seves respectives disciplines mitjançant el joc. Wittgenstein i Lamar foren tant competents com a fruit d'una infantesa feliç i centrada en el joc? 

Malgrat tot, els puc assegurar que l'esforç no és res sense un entorn familiar i socioeconòmic favorable i implicat, i no cal ser una llumenera de la sociologia de l'educació per adonar-se'n. Ni tampoc per saber que cal posar els colzes. Per alguna raó, les escoles més elitistes continuen treballant amb llibres de text, avaluant amb exàmens difícils i exigència elevada. Podem creure en dues línies pedagògiques, una per a cada classe social i destinades a mantenir la diferència?

També és molt jove el candidat del Reagrupament Nacional francès, Jordan Bardella. Nota al marge: es feia dir Reagrupament Nacional el partit de Joan Carretero, metge i alcalde de Puigcerdà, que nasqué com una escissió d'ERC per la banda dretana. Qui digui que l'independentisme és simpàtic i transversal té un problema d'estigmatisme. Bardella es va inventar un currículum de noi de barri que van tardar poc en desmuntar-li: en Jordan és fill d'un multimilionari francès i va estudiar a les bones escoles. No crec que en Bardella passés massa hores jugant en ambients creatius durant la seva escolarització.

Quan es parla de la polarització de la política s'amaga que allò que es polaritza de forma dramàtica és la societat, cada cop més escindida entre poderosos i precaris, i els precaris no desitgen res més que passar a ser poderosos: vull una bona casa, un bon cotxe, un futur lluent per als meus fills. Pertànyer a la classe treballadora sembla un estigma que puc eliminar amb el joc i els ambients de la Fundació Bofill, que faran del meu fill un nen igual que el fill d'un ric.