Ir al contenido principal

DEAR MISTER VANCE


El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres.

S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mare és cirurgiana i miren documentals de la BBC a la pantalla. No deu ser el mateix que arribar a una casa -que és un pis petit i sinistre- on la mare és mestressa de casa i el pare peó ocasional de la construcció, i on sota el balcó es trafica amb carn o amb herbes.

Escric tot això amb el permís (o sense, més ben dit) de la Fundació Bofill, que promou (sota els auspicis de La Caixa) els valors de l'aprenentatge lliure i lúdic, com si tots els infants fossin iguals i sense recordar que n'hi ha uns de més iguals que d'altres. Em pregunto si Margaret Mead, Leonardo, Gentileschi o Beethoven van aprendre les seves respectives disciplines mitjançant el joc. Wittgenstein i Lamar foren tant competents com a fruit d'una infantesa feliç i centrada en el joc? 

Malgrat tot, els puc assegurar que l'esforç no és res sense un entorn familiar i socioeconòmic favorable i implicat, i no cal ser una llumenera de la sociologia de l'educació per adonar-se'n. Ni tampoc per saber que cal posar els colzes. Per alguna raó, les escoles més elitistes continuen treballant amb llibres de text, avaluant amb exàmens difícils i exigència elevada. Podem creure en dues línies pedagògiques, una per a cada classe social i destinades a mantenir la diferència?

També és molt jove el candidat del Reagrupament Nacional francès, Jordan Bardella. Nota al marge: es feia dir Reagrupament Nacional el partit de Joan Carretero, metge i alcalde de Puigcerdà, que nasqué com una escissió d'ERC per la banda dretana. Qui digui que l'independentisme és simpàtic i transversal té un problema d'estigmatisme. Bardella es va inventar un currículum de noi de barri que van tardar poc en desmuntar-li: en Jordan és fill d'un multimilionari francès i va estudiar a les bones escoles. No crec que en Bardella passés massa hores jugant en ambients creatius durant la seva escolarització.

Quan es parla de la polarització de la política s'amaga que allò que es polaritza de forma dramàtica és la societat, cada cop més escindida entre poderosos i precaris, i els precaris no desitgen res més que passar a ser poderosos: vull una bona casa, un bon cotxe, un futur lluent per als meus fills. Pertànyer a la classe treballadora sembla un estigma que puc eliminar amb el joc i els ambients de la Fundació Bofill, que faran del meu fill un nen igual que el fill d'un ric.


Comentarios

  1. A mi me extraña que Finlandia ocupe el primer lugar en cuanto éxito en la enseñanza pública, donde coinciden niños pobres y ricos.Si se le pregunta(he leido),el motivo del éxito, responden la atmósfera de libertad y juego,en el que aprenden los niños.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Finlandia es líder en igualdad social creo que el truco está ahí. Y la escuela privada es residual.

      Eliminar
  2. No sé, por lo que parece, este país tiene éxito en cuanto al sistema educativo. No tengo idea de como lo hacen, pero les funciona.
    Ahora han puesto otra vez la mili y nadie ha dicho nada.
    Veremos de aquí unos pocos años como continúa. Tengo mucha curiosidad.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Finlandia ha ideo retrocediendo puntos en favor de Corea, pero sigue siendo referencia europea aunque ya no es lo que era. Hay que tener en cuenta que las pruebas PISA las monta la OCDE, eso es un dato muy relevante-

      Eliminar
    2. En Corea, tengo entendido que pasa como en Japón o Singapur, que allí van a golpe de autoexigencia y disciplina, y que esta es férrea, no se admiten errores y si se cometen estos se pagan con notas bajas que impiden escoger universidad y carrera.
      Aquí no estamos preparados, en el nombre de la libertad, para ello.
      Si se pusiera en práctica este sistema le llamarían feixista. No me cabe duda
      Salut

      Eliminar
  3. He leído, que los jóvenes coreanos,ingenieros y licenciados,están un poco cabreados,después de la exigencia y sufrimiento en sus estudios,se encuentra un mercado laboral saturado y por lo tanto,pagan mal.La mayoría quieren emigrar,que cosas tiene la vida.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...