Ir al contenido principal

LE FROU-FROU EST DISPARU

Hi hagué un temps per a l'humor. Podem parafrasejar l'Eclesiastés: hi ha un temps per a l'humor i un altre per a la mala llet. El temps de l'humor va passar. La revista de la foto fou un setmanari francès desenfadat, eròtic i vital que se'n fotia de tot. A Espanya hi hagué revistes d'humor fins i tot en ple franquisme com ara La Codorniz, i també Por favor, Hermano Lobo, El Papus. Molt més tard aparegué El Jueves. Després l'humor se'n va anar. El Jueves va passar de setmanal a mensual: l'humor ara ja no toca.

Donald Trump amenaça amb la Tercera Guerra Mundial si no guanya les eleccions, i Maduro amb un bany de sang si no li va bé a les urnes. Puigdemont, més modest, amenaça amb fer caure el govern de Sánchez si el detenen. Tot i que aquest darrer té un deix humorístic: afirma que cal complir les lleis al peu de la lletra. Genial! El qui es va voler passar la Constitució pel folre ara creu en el compliment de les lleis d'Espanya. Alguna cosa deu haver après el nostre home a Waterloo.

La democràcia es mor, també, en les amenaces i la falta de sentit de l'humor. Queden molt lluny els polítics capaços de tractar-nos amb la distància elegant de l'humor: fins i tot enyorarem les ocurrències de Rajoy i, sobretot, aquell Rubalcaba que duia el somriure irònic als llavis. Felipe González, que potser mai va ser massa divertit, s'ha convertit en una figurota terrible. Els nacionalismes, com les religions, son refractàries a l'humor. El darrer president de la Generalitat al qui li recordo una rialla és Maragall. Després vingué la socarroneria de Montilla.  Dels nacionalistes posteriors ja només hi hagué la mala cara i aquella solemnitat impostada -i alhora tan frívola- dels independentistes. Però fins i tot la frivolitat de l'independentisme és tràgica i terrible, curulla de paraules que volen ser trascendents però recorden el mestre sever que, a l'escola, ens amenaçava amb una setmana sense pati i grans plors, les ganyotes dramàtiques de Forcadell, els laments, el desig de venjança larvat a la frase "ho tornarem a fer", o encara pitjor "hem tornat per acabar la feina", com el criminal que vol consumar el crim que deixà a mitges.

El món se'ns ha vestit de fosc i de trist, com si anés de dol. Netanyahu s'omple el pap de mots apocalíptics: guerra total, aquests no saben on s'han ficat, ho pagaran molt car, les conseqüències seran imprevisibles. Al seu costat, les bajanades espaordidores de Bin Laden semblen puerils. Vicent Partal diu que s'acosta el moment de les armes i, ni que sigui metafòric, s'apunta al carro de la tragèdia sagnant. 

He revisitat fa poc i per casualitat "El nom de la Rosa", la cinta de Jean-Jacques Annaud basada en la novel·la d'Eco (un home amb un excel·lent sentit de l'humor) i així he recordat que tracta precisament d'això: d'aquelles persones que no no toleren el somriure, que abominen de l'humor i que ens volen tràgics per la voluntat d'un Déu molt seriós i enfadat o d'una pàtria que exigeix seriositat a ultrança i sacrificis, perquè la pàtria no és cosa de riure. Clara Ponsati reclama morts per la pàtria, i no és broma. El món no fa gràcia i les pel·lícules de terror abunden.

Ens volen atemorits i tristos, ovelles que reclamen pastorets forts i testosterònics i, sobretot, molt seriosos, com aquests superherois malcarats i autoritaris dels cartells del cinema.


Comentarios

  1. ¡Coñooooooooooooo¡.....es que el acto se celebró en als Banys i Palaldà (Vallespir)....es que la cosa es seria.
    “Només un cop d’estat em podrà impedir de ser al parlament”, y aquí aplica la técnica de Shoppenhauer en su libro, Eristische Dialektik: Die Kunst, Recht zu behalten, que pueden encontrar bajo el simple nombre de Eristik. Una estratagema, sin más. O sea, el que da el golpe de estado es el estado que mete a la cárcel a un señor que ha dado un golpe de estado. Patético como argumentario.

    Esto sería de broma sino fuera porque nos estamos jugando el provenir de un país con casi cincuenta millones de habitantes. Es como esas películas malas, que se alargan porque no saben como cortarla.
    salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El Vallespir es aquella zona que todavía consideran "Catalunya nord", que es la versión nostrada de la Alsacia y la Lorena, territorios de conflicto en los que nadie le pregunta a la ciudadanía.

      Eliminar
  2. Por otra parte, cuando estés desanimado de tanta noticia FAKE, puedes darte una vuelta por este diario: https://www.elmundotoday.com/
    Ahí encontrarás toda la verdad.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Es como dice Miquel,una película mala,que no saben ponerle final.Lo mismo viene puxi,un juez lo mete en la cárcel y va Sánchez con sus pistolas de oro,lo saca y se dan un beso en toda la boca.Fin
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pues lamento decirte que ahora mismo están planificando guiones para un final épico

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...