Ir al contenido principal

LE FROU-FROU EST DISPARU

Hi hagué un temps per a l'humor. Podem parafrasejar l'Eclesiastés: hi ha un temps per a l'humor i un altre per a la mala llet. El temps de l'humor va passar. La revista de la foto fou un setmanari francès desenfadat, eròtic i vital que se'n fotia de tot. A Espanya hi hagué revistes d'humor fins i tot en ple franquisme com ara La Codorniz, i també Por favor, Hermano Lobo, El Papus. Molt més tard aparegué El Jueves. Després l'humor se'n va anar. El Jueves va passar de setmanal a mensual: l'humor ara ja no toca.

Donald Trump amenaça amb la Tercera Guerra Mundial si no guanya les eleccions, i Maduro amb un bany de sang si no li va bé a les urnes. Puigdemont, més modest, amenaça amb fer caure el govern de Sánchez si el detenen. Tot i que aquest darrer té un deix humorístic: afirma que cal complir les lleis al peu de la lletra. Genial! El qui es va voler passar la Constitució pel folre ara creu en el compliment de les lleis d'Espanya. Alguna cosa deu haver après el nostre home a Waterloo.

La democràcia es mor, també, en les amenaces i la falta de sentit de l'humor. Queden molt lluny els polítics capaços de tractar-nos amb la distància elegant de l'humor: fins i tot enyorarem les ocurrències de Rajoy i, sobretot, aquell Rubalcaba que duia el somriure irònic als llavis. Felipe González, que potser mai va ser massa divertit, s'ha convertit en una figurota terrible. Els nacionalismes, com les religions, son refractàries a l'humor. El darrer president de la Generalitat al qui li recordo una rialla és Maragall. Després vingué la socarroneria de Montilla.  Dels nacionalistes posteriors ja només hi hagué la mala cara i aquella solemnitat impostada -i alhora tan frívola- dels independentistes. Però fins i tot la frivolitat de l'independentisme és tràgica i terrible, curulla de paraules que volen ser trascendents però recorden el mestre sever que, a l'escola, ens amenaçava amb una setmana sense pati i grans plors, les ganyotes dramàtiques de Forcadell, els laments, el desig de venjança larvat a la frase "ho tornarem a fer", o encara pitjor "hem tornat per acabar la feina", com el criminal que vol consumar el crim que deixà a mitges.

El món se'ns ha vestit de fosc i de trist, com si anés de dol. Netanyahu s'omple el pap de mots apocalíptics: guerra total, aquests no saben on s'han ficat, ho pagaran molt car, les conseqüències seran imprevisibles. Al seu costat, les bajanades espaordidores de Bin Laden semblen puerils. Vicent Partal diu que s'acosta el moment de les armes i, ni que sigui metafòric, s'apunta al carro de la tragèdia sagnant. 

He revisitat fa poc i per casualitat "El nom de la Rosa", la cinta de Jean-Jacques Annaud basada en la novel·la d'Eco (un home amb un excel·lent sentit de l'humor) i així he recordat que tracta precisament d'això: d'aquelles persones que no no toleren el somriure, que abominen de l'humor i que ens volen tràgics per la voluntat d'un Déu molt seriós i enfadat o d'una pàtria que exigeix seriositat a ultrança i sacrificis, perquè la pàtria no és cosa de riure. Clara Ponsati reclama morts per la pàtria, i no és broma. El món no fa gràcia i les pel·lícules de terror abunden.

Ens volen atemorits i tristos, ovelles que reclamen pastorets forts i testosterònics i, sobretot, molt seriosos, com aquests superherois malcarats i autoritaris dels cartells del cinema.


Comentarios

  1. ¡Coñooooooooooooo¡.....es que el acto se celebró en als Banys i Palaldà (Vallespir)....es que la cosa es seria.
    “Només un cop d’estat em podrà impedir de ser al parlament”, y aquí aplica la técnica de Shoppenhauer en su libro, Eristische Dialektik: Die Kunst, Recht zu behalten, que pueden encontrar bajo el simple nombre de Eristik. Una estratagema, sin más. O sea, el que da el golpe de estado es el estado que mete a la cárcel a un señor que ha dado un golpe de estado. Patético como argumentario.

    Esto sería de broma sino fuera porque nos estamos jugando el provenir de un país con casi cincuenta millones de habitantes. Es como esas películas malas, que se alargan porque no saben como cortarla.
    salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El Vallespir es aquella zona que todavía consideran "Catalunya nord", que es la versión nostrada de la Alsacia y la Lorena, territorios de conflicto en los que nadie le pregunta a la ciudadanía.

      Eliminar
  2. Por otra parte, cuando estés desanimado de tanta noticia FAKE, puedes darte una vuelta por este diario: https://www.elmundotoday.com/
    Ahí encontrarás toda la verdad.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Es como dice Miquel,una película mala,que no saben ponerle final.Lo mismo viene puxi,un juez lo mete en la cárcel y va Sánchez con sus pistolas de oro,lo saca y se dan un beso en toda la boca.Fin
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pues lamento decirte que ahora mismo están planificando guiones para un final épico

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL COLOR ZANAHORIA DE MIS SUEÑOS

Un señor color zanahoria ha ganado las elecciones en un país lejano que, por ser tan lejano, se parece mucho al mío. El señor zanahoria viene con ganas de lío y parece un tipo rencoroso. Aunque provecto y a la vez pueril, las ganas no le abandonan. Debe de tomar alguna variante de la Viagra para comerciantes filibusteros. El señor zanahoria promete un nuevo desorden mundial, generoso y a raudales, una eyaculación masiva de libertades para los ricos. Y los demás que se jodan. El mundo que promete el señor zanahoria ya no es mi mundo y además me fatiga imaginar lo que se nos viene encima, ya no me quedan fuerzas para resistir. Los pobres han votado al multimillonario, es eso lo que me fastidia y lo que me fatiga. Los pobres han decidido que su monarca sea un ricachón, como en una comedia griega. El señor zanahoria... ¿es una comedia de Aristófanes? me pregunta una vocecita en la madrugada gris, borrasca de levante, soliloquio de nubes. Muros altos, negocios fáciles, sálvese quien pueda y

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre