Hi hagué un temps per a l'humor. Podem parafrasejar l'Eclesiastés: hi ha un temps per a l'humor i un altre per a la mala llet. El temps de l'humor va passar. La revista de la foto fou un setmanari francès desenfadat, eròtic i vital que se'n fotia de tot. A Espanya hi hagué revistes d'humor fins i tot en ple franquisme com ara La Codorniz, i també Por favor, Hermano Lobo, El Papus. Molt més tard aparegué El Jueves. Després l'humor se'n va anar. El Jueves va passar de setmanal a mensual: l'humor ara ja no toca.
Donald Trump amenaça amb la Tercera Guerra Mundial si no guanya les eleccions, i Maduro amb un bany de sang si no li va bé a les urnes. Puigdemont, més modest, amenaça amb fer caure el govern de Sánchez si el detenen. Tot i que aquest darrer té un deix humorístic: afirma que cal complir les lleis al peu de la lletra. Genial! El qui es va voler passar la Constitució pel folre ara creu en el compliment de les lleis d'Espanya. Alguna cosa deu haver après el nostre home a Waterloo.
La democràcia es mor, també, en les amenaces i la falta de sentit de l'humor. Queden molt lluny els polítics capaços de tractar-nos amb la distància elegant de l'humor: fins i tot enyorarem les ocurrències de Rajoy i, sobretot, aquell Rubalcaba que duia el somriure irònic als llavis. Felipe González, que potser mai va ser massa divertit, s'ha convertit en una figurota terrible. Els nacionalismes, com les religions, son refractàries a l'humor. El darrer president de la Generalitat al qui li recordo una rialla és Maragall. Després vingué la socarroneria de Montilla. Dels nacionalistes posteriors ja només hi hagué la mala cara i aquella solemnitat impostada -i alhora tan frívola- dels independentistes. Però fins i tot la frivolitat de l'independentisme és tràgica i terrible, curulla de paraules que volen ser trascendents però recorden el mestre sever que, a l'escola, ens amenaçava amb una setmana sense pati i grans plors, les ganyotes dramàtiques de Forcadell, els laments, el desig de venjança larvat a la frase "ho tornarem a fer", o encara pitjor "hem tornat per acabar la feina", com el criminal que vol consumar el crim que deixà a mitges.
El món se'ns ha vestit de fosc i de trist, com si anés de dol. Netanyahu s'omple el pap de mots apocalíptics: guerra total, aquests no saben on s'han ficat, ho pagaran molt car, les conseqüències seran imprevisibles. Al seu costat, les bajanades espaordidores de Bin Laden semblen puerils. Vicent Partal diu que s'acosta el moment de les armes i, ni que sigui metafòric, s'apunta al carro de la tragèdia sagnant.
He revisitat fa poc i per casualitat "El nom de la Rosa", la cinta de Jean-Jacques Annaud basada en la novel·la d'Eco (un home amb un excel·lent sentit de l'humor) i així he recordat que tracta precisament d'això: d'aquelles persones que no no toleren el somriure, que abominen de l'humor i que ens volen tràgics per la voluntat d'un Déu molt seriós i enfadat o d'una pàtria que exigeix seriositat a ultrança i sacrificis, perquè la pàtria no és cosa de riure. Clara Ponsati reclama morts per la pàtria, i no és broma. El món no fa gràcia i les pel·lícules de terror abunden.
Ens volen atemorits i tristos, ovelles que reclamen pastorets forts i testosterònics i, sobretot, molt seriosos, com aquests superherois malcarats i autoritaris dels cartells del cinema.
¡Coñooooooooooooo¡.....es que el acto se celebró en als Banys i Palaldà (Vallespir)....es que la cosa es seria.
ResponderEliminar“Només un cop d’estat em podrà impedir de ser al parlament”, y aquí aplica la técnica de Shoppenhauer en su libro, Eristische Dialektik: Die Kunst, Recht zu behalten, que pueden encontrar bajo el simple nombre de Eristik. Una estratagema, sin más. O sea, el que da el golpe de estado es el estado que mete a la cárcel a un señor que ha dado un golpe de estado. Patético como argumentario.
Esto sería de broma sino fuera porque nos estamos jugando el provenir de un país con casi cincuenta millones de habitantes. Es como esas películas malas, que se alargan porque no saben como cortarla.
salut
El Vallespir es aquella zona que todavía consideran "Catalunya nord", que es la versión nostrada de la Alsacia y la Lorena, territorios de conflicto en los que nadie le pregunta a la ciudadanía.
EliminarPor otra parte, cuando estés desanimado de tanta noticia FAKE, puedes darte una vuelta por este diario: https://www.elmundotoday.com/
ResponderEliminarAhí encontrarás toda la verdad.
Salut
Es como dice Miquel,una película mala,que no saben ponerle final.Lo mismo viene puxi,un juez lo mete en la cárcel y va Sánchez con sus pistolas de oro,lo saca y se dan un beso en toda la boca.Fin
ResponderEliminarSaludos
Pues lamento decirte que ahora mismo están planificando guiones para un final épico
Eliminar