Ir al contenido principal

OBLIT I PERDÓ

La memòria és feble, vague i tova. Però alguns encara recordem quan ens protemien "ni oblit ni perdó" per no ser prou independentistes, prou bons catalans, prou catalans de veritat. Recordem quan ens tractaven de botiflers o de nyordos. Recordem les atzagaiades el senyor Canadell quan circulava en cotxe amb una mascareta de paper amb el rostre de Puigdemont. Recordem les arengues del senyor Cuixart.

On és el senyor Canadell? Cuixart és a Suïssa, però no tan sols és a Suïssa: ja no piula, ja no crida. Sembla que Catalunya i els seus destins, tot de sobte, li importen un rave. Ara està més interessat per la fondue i els formatges de les vaques frisones. És clar que la senyora Rovira, que també ha residit a Suïssa, ha retornat triomfant (oblidant-se del detall que pot retornar per l'error d'un jutge, no pas per cap victòria). Moltes figurotes dels moments més àlgids i més delirants del procés han decidit fer mutis, i ni tan sols no acompanyen aquell qui fou el gran líder i que avui es limita a proclamar les seves enrabiades puerils a pocs quilòmetres de la frontera.

Dels encausats i empresonats pel procés, aquells que es proclamaven "presos polítics", avui son ben pocs els qui encara gosen alçar la veu. La majoria han decidit que es viu millor dedicant-se als negocis i hom conclou que, els qui encara remenen la cua, son precisament els qui no tenen negocis i la política és el seu únic negoci possible, l'únic refugi vital per quan al matí es miren al mirall i es pregunten qui carai son, què carai son, a què dediquen la vida. Els qui proclamaven "ni oblit ni perdó" han acceptat el perdó de l'indult o de l'amnistia i han optat per l'oblit. La negació definitiva de l'èpica, la renúncia a tots els anys de banderes i torxes i declaracions solemnes.

-Tots tenim un passat, diuen avui als seus néts, i aquí on em veus jo vaig ser un guerrer de Catalunya.

La rebequeria de Puigdemont intenta redimir l'oblit i el perdó dels qui el van acompanyar en una part del deliri, sense comprendre allò que els seus companys ja han acceptat de bona gana o de la jeia. La majoria de tots aquells indepes cridaners i abrandats fan una llarga migdiada silenciosa. Jordi Sànchez, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Joaquim Forn. Tots ells practiquen el silenci dels anyellls, o el vot de silenci dels monjos reclosos en un monestir encimbellat. Tan sols Rull i Turull (l'inefable Tururull) sembla que mantinguin alçat l'estendart guerrer mentre els veïns despengen les estelades dels balcons. Als pobles de la Catalunya profunda on abans s'advertia que formaven part de la República catalana, ara se'ns diu, sobre fons lila, que son municipis lliures de violència de gènere. On és l'Associació de Municipis per la Independència? El silenci de Laura Borràs, de Pilar Rahola. La senyoreta Ana Navarro no se sap on para. De vacances a les Barbados, amb la minyona?

La massa que fou tan enfurida durant els anys més llòbrecs del procés no es pregunta, no els pregunta. Potser també ha oblidat i ha optat pel perdó mentre contemplen la darrera bufonada agònica de l'homenet de Waterloo-Argelès-sur-mer. 

Comentarios

  1. El señor Canadell es el oportunista de turno, el empresario que no tiene una sola persona en nómina, es este:
    https://cronicaglobal.elespanol.com/business/20220730/canadell-dejo-gasolineras-indepes-tras-bronca-socio/691680868_0.html
    Cuando alguien dice: ni olvido , ni perdón, y además se tilda de cristiano, lo que está diciendo es un oxímoron. Alguien que no esté dispuesto a perdonar ni a olvidar no puede ser buena persona.
    Ni Laura Borràs, ni Pilar Rahola están por la labor de hablar, ahora no saben donde ponerse con la guerra judeo/palestina, con los inmigrantes y con su pensamiento único.
    Las banderas que ondeaban en los balcones se han ido sustituyendo por macetas ¿Cuántas ves ahora?
    Aquello acabó, aunque al Puigdemont, de la mano del señor Sánchez, aún le hagan creer que es el profeta esperado.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Fueron momentos de mucho odio y rencor,donde un vecino con una enorme cruz (como en la Edad Media), en el balcón, expresaba su violencia contenida contra todo,ahora parece una ovejita, pero yo ya no me fio,escapo de su mirada, calculo de lo que sería capaz.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

QUEMAR UN TESLA

El fuego lo puede resolver casi todo. O eso parece. Los catalanes lo pudimos ver durante las manifestaciones independentistas: en lo que se llamó, pomposa y grotescamente "la batalla de Urquinaona", así como en otras citas de la pandilla ultranacionalista, se quemaron infinidad de contenedores de basura, bicicletas y motocicletas, algún coche y mobiliario urbano diverso. Cuántas más llamas y más altas, más cerca de la independencia se sentían los creyentes. En aquella ocasión me pregunté qué papel jugaron los del colectivo "Bombers per la independència": ¡vaya dilema moral!. Pero aquello no era nada nuevo: la Santa Inquisición aplicó el fuego a los herejes y el mismísimo Yahvé clausuró el jolgorio de los díscolos ciudadanos de Sodoma y Gomorra mediante el fuego. Atila quemaba el terreno por donde pasaba, y etcétera y etcétera. Todo el mundo tendrá alguna referencia al fuego purificador sacada de los archivos de la historia: el napalm, la biblioteca de Alejandría, la...

LAS CALLES SIEMPRE SERÁN NUESTRAS

"En Cataluña, tirar piedras a los mossos y quemar contenedores es un hecho cultural propio. Enhorabuena a la comunidad musulmana de Salt. Sois un ejemplo". Son las palabras que reprodujo Laura Fernández Vega, diputada de la CUP, en la sesión plenaria del Parlamento catalán del miércoles 12 de marzo. El autor de la ocurrencia es un guionista y humorista llamado Manel Vidal, referente del género "Puta Espanya". La señora diputada dijo, después, que en vez de seguir la sesión parlamentaria regional estaba escuchando al humorista radiofónico en la emisora Rac 1. ¿No es maravilloso que una diputada dela izquierda radical escuche la emisora del Conde de Godó con tanto interés? La broma, o lo que sea eso, es otra muestra de mal gusto, pero no nos vayamos a meter con las libertades, y mucho menos con la libertad de expresión: una curiosa reivindicación de la libertad para hacer lo que me dé la gana que hermana a la CUP, a los humoristas indepes y a la señora Ayuso, que a ve...

EL SEDUCTOR CATALÀ

El senyor Frank Dubé, showman polifacètic, es va apuntar al Moviment Psicoestètic fundat pel sorprenent psicòleg Carles Muñoz Espinalt i, més tard, també es va apuntar al partit independentista Solidaritat Catalana, un partit ja extingit on van intentar fer carrera alguns pressumptes líders del nacionalisme com el poeta i jurista Héctor López Bofill o l'empresari Santiago Espot, ambdós de tarannà radical i xenòfob, teòrics del neonacionalisme de dreta extrema. Recordo el senyor Dubé explicant que el problema de la pàtria catalana i de l'idioma català (tal vegada la mateixa cosa) rau en el fet de no ser sedutors, de no tenir líders seductors com Julio Iglesias (sic). Eren altres temps, i Dubé considerava Julio Iglesias el paradigma del seductor capaç d'aportar simpatitzants a l'idioma de Cervantes. A dia d'avui potser citaria Luis Fonsi . Joan Laporta es va afegir a Solidaritat Catalana però, per algun motiu, tampoc no va ser prou seductor. La recerca del líder seduc...