Ir al contenido principal

OBLIT I PERDÓ

La memòria és feble, vague i tova. Però alguns encara recordem quan ens protemien "ni oblit ni perdó" per no ser prou independentistes, prou bons catalans, prou catalans de veritat. Recordem quan ens tractaven de botiflers o de nyordos. Recordem les atzagaiades el senyor Canadell quan circulava en cotxe amb una mascareta de paper amb el rostre de Puigdemont. Recordem les arengues del senyor Cuixart.

On és el senyor Canadell? Cuixart és a Suïssa, però no tan sols és a Suïssa: ja no piula, ja no crida. Sembla que Catalunya i els seus destins, tot de sobte, li importen un rave. Ara està més interessat per la fondue i els formatges de les vaques frisones. És clar que la senyora Rovira, que també ha residit a Suïssa, ha retornat triomfant (oblidant-se del detall que pot retornar per l'error d'un jutge, no pas per cap victòria). Moltes figurotes dels moments més àlgids i més delirants del procés han decidit fer mutis, i ni tan sols no acompanyen aquell qui fou el gran líder i que avui es limita a proclamar les seves enrabiades puerils a pocs quilòmetres de la frontera.

Dels encausats i empresonats pel procés, aquells que es proclamaven "presos polítics", avui son ben pocs els qui encara gosen alçar la veu. La majoria han decidit que es viu millor dedicant-se als negocis i hom conclou que, els qui encara remenen la cua, son precisament els qui no tenen negocis i la política és el seu únic negoci possible, l'únic refugi vital per quan al matí es miren al mirall i es pregunten qui carai son, què carai son, a què dediquen la vida. Els qui proclamaven "ni oblit ni perdó" han acceptat el perdó de l'indult o de l'amnistia i han optat per l'oblit. La negació definitiva de l'èpica, la renúncia a tots els anys de banderes i torxes i declaracions solemnes.

-Tots tenim un passat, diuen avui als seus néts, i aquí on em veus jo vaig ser un guerrer de Catalunya.

La rebequeria de Puigdemont intenta redimir l'oblit i el perdó dels qui el van acompanyar en una part del deliri, sense comprendre allò que els seus companys ja han acceptat de bona gana o de la jeia. La majoria de tots aquells indepes cridaners i abrandats fan una llarga migdiada silenciosa. Jordi Sànchez, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Joaquim Forn. Tots ells practiquen el silenci dels anyellls, o el vot de silenci dels monjos reclosos en un monestir encimbellat. Tan sols Rull i Turull (l'inefable Tururull) sembla que mantinguin alçat l'estendart guerrer mentre els veïns despengen les estelades dels balcons. Als pobles de la Catalunya profunda on abans s'advertia que formaven part de la República catalana, ara se'ns diu, sobre fons lila, que son municipis lliures de violència de gènere. On és l'Associació de Municipis per la Independència? El silenci de Laura Borràs, de Pilar Rahola. La senyoreta Ana Navarro no se sap on para. De vacances a les Barbados, amb la minyona?

La massa que fou tan enfurida durant els anys més llòbrecs del procés no es pregunta, no els pregunta. Potser també ha oblidat i ha optat pel perdó mentre contemplen la darrera bufonada agònica de l'homenet de Waterloo-Argelès-sur-mer. 

Comentarios

  1. El señor Canadell es el oportunista de turno, el empresario que no tiene una sola persona en nómina, es este:
    https://cronicaglobal.elespanol.com/business/20220730/canadell-dejo-gasolineras-indepes-tras-bronca-socio/691680868_0.html
    Cuando alguien dice: ni olvido , ni perdón, y además se tilda de cristiano, lo que está diciendo es un oxímoron. Alguien que no esté dispuesto a perdonar ni a olvidar no puede ser buena persona.
    Ni Laura Borràs, ni Pilar Rahola están por la labor de hablar, ahora no saben donde ponerse con la guerra judeo/palestina, con los inmigrantes y con su pensamiento único.
    Las banderas que ondeaban en los balcones se han ido sustituyendo por macetas ¿Cuántas ves ahora?
    Aquello acabó, aunque al Puigdemont, de la mano del señor Sánchez, aún le hagan creer que es el profeta esperado.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Fueron momentos de mucho odio y rencor,donde un vecino con una enorme cruz (como en la Edad Media), en el balcón, expresaba su violencia contenida contra todo,ahora parece una ovejita, pero yo ya no me fio,escapo de su mirada, calculo de lo que sería capaz.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...