Ir al contenido principal

OBLIT I PERDÓ

La memòria és feble, vague i tova. Però alguns encara recordem quan ens protemien "ni oblit ni perdó" per no ser prou independentistes, prou bons catalans, prou catalans de veritat. Recordem quan ens tractaven de botiflers o de nyordos. Recordem les atzagaiades el senyor Canadell quan circulava en cotxe amb una mascareta de paper amb el rostre de Puigdemont. Recordem les arengues del senyor Cuixart.

On és el senyor Canadell? Cuixart és a Suïssa, però no tan sols és a Suïssa: ja no piula, ja no crida. Sembla que Catalunya i els seus destins, tot de sobte, li importen un rave. Ara està més interessat per la fondue i els formatges de les vaques frisones. És clar que la senyora Rovira, que també ha residit a Suïssa, ha retornat triomfant (oblidant-se del detall que pot retornar per l'error d'un jutge, no pas per cap victòria). Moltes figurotes dels moments més àlgids i més delirants del procés han decidit fer mutis, i ni tan sols no acompanyen aquell qui fou el gran líder i que avui es limita a proclamar les seves enrabiades puerils a pocs quilòmetres de la frontera.

Dels encausats i empresonats pel procés, aquells que es proclamaven "presos polítics", avui son ben pocs els qui encara gosen alçar la veu. La majoria han decidit que es viu millor dedicant-se als negocis i hom conclou que, els qui encara remenen la cua, son precisament els qui no tenen negocis i la política és el seu únic negoci possible, l'únic refugi vital per quan al matí es miren al mirall i es pregunten qui carai son, què carai son, a què dediquen la vida. Els qui proclamaven "ni oblit ni perdó" han acceptat el perdó de l'indult o de l'amnistia i han optat per l'oblit. La negació definitiva de l'èpica, la renúncia a tots els anys de banderes i torxes i declaracions solemnes.

-Tots tenim un passat, diuen avui als seus néts, i aquí on em veus jo vaig ser un guerrer de Catalunya.

La rebequeria de Puigdemont intenta redimir l'oblit i el perdó dels qui el van acompanyar en una part del deliri, sense comprendre allò que els seus companys ja han acceptat de bona gana o de la jeia. La majoria de tots aquells indepes cridaners i abrandats fan una llarga migdiada silenciosa. Jordi Sànchez, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Joaquim Forn. Tots ells practiquen el silenci dels anyellls, o el vot de silenci dels monjos reclosos en un monestir encimbellat. Tan sols Rull i Turull (l'inefable Tururull) sembla que mantinguin alçat l'estendart guerrer mentre els veïns despengen les estelades dels balcons. Als pobles de la Catalunya profunda on abans s'advertia que formaven part de la República catalana, ara se'ns diu, sobre fons lila, que son municipis lliures de violència de gènere. On és l'Associació de Municipis per la Independència? El silenci de Laura Borràs, de Pilar Rahola. La senyoreta Ana Navarro no se sap on para. De vacances a les Barbados, amb la minyona?

La massa que fou tan enfurida durant els anys més llòbrecs del procés no es pregunta, no els pregunta. Potser també ha oblidat i ha optat pel perdó mentre contemplen la darrera bufonada agònica de l'homenet de Waterloo-Argelès-sur-mer. 

Comentarios

  1. El señor Canadell es el oportunista de turno, el empresario que no tiene una sola persona en nómina, es este:
    https://cronicaglobal.elespanol.com/business/20220730/canadell-dejo-gasolineras-indepes-tras-bronca-socio/691680868_0.html
    Cuando alguien dice: ni olvido , ni perdón, y además se tilda de cristiano, lo que está diciendo es un oxímoron. Alguien que no esté dispuesto a perdonar ni a olvidar no puede ser buena persona.
    Ni Laura Borràs, ni Pilar Rahola están por la labor de hablar, ahora no saben donde ponerse con la guerra judeo/palestina, con los inmigrantes y con su pensamiento único.
    Las banderas que ondeaban en los balcones se han ido sustituyendo por macetas ¿Cuántas ves ahora?
    Aquello acabó, aunque al Puigdemont, de la mano del señor Sánchez, aún le hagan creer que es el profeta esperado.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Fueron momentos de mucho odio y rencor,donde un vecino con una enorme cruz (como en la Edad Media), en el balcón, expresaba su violencia contenida contra todo,ahora parece una ovejita, pero yo ya no me fio,escapo de su mirada, calculo de lo que sería capaz.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...