OBLIT I PERDÓ

La memòria és feble, vague i tova. Però alguns encara recordem quan ens protemien "ni oblit ni perdó" per no ser prou independentistes, prou bons catalans, prou catalans de veritat. Recordem quan ens tractaven de botiflers o de nyordos. Recordem les atzagaiades el senyor Canadell quan circulava en cotxe amb una mascareta de paper amb el rostre de Puigdemont. Recordem les arengues del senyor Cuixart.

On és el senyor Canadell? Cuixart és a Suïssa, però no tan sols és a Suïssa: ja no piula, ja no crida. Sembla que Catalunya i els seus destins, tot de sobte, li importen un rave. Ara està més interessat per la fondue i els formatges de les vaques frisones. És clar que la senyora Rovira, que també ha residit a Suïssa, ha retornat triomfant (oblidant-se del detall que pot retornar per l'error d'un jutge, no pas per cap victòria). Moltes figurotes dels moments més àlgids i més delirants del procés han decidit fer mutis, i ni tan sols no acompanyen aquell qui fou el gran líder i que avui es limita a proclamar les seves enrabiades puerils a pocs quilòmetres de la frontera.

Dels encausats i empresonats pel procés, aquells que es proclamaven "presos polítics", avui son ben pocs els qui encara gosen alçar la veu. La majoria han decidit que es viu millor dedicant-se als negocis i hom conclou que, els qui encara remenen la cua, son precisament els qui no tenen negocis i la política és el seu únic negoci possible, l'únic refugi vital per quan al matí es miren al mirall i es pregunten qui carai son, què carai son, a què dediquen la vida. Els qui proclamaven "ni oblit ni perdó" han acceptat el perdó de l'indult o de l'amnistia i han optat per l'oblit. La negació definitiva de l'èpica, la renúncia a tots els anys de banderes i torxes i declaracions solemnes.

-Tots tenim un passat, diuen avui als seus néts, i aquí on em veus jo vaig ser un guerrer de Catalunya.

La rebequeria de Puigdemont intenta redimir l'oblit i el perdó dels qui el van acompanyar en una part del deliri, sense comprendre allò que els seus companys ja han acceptat de bona gana o de la jeia. La majoria de tots aquells indepes cridaners i abrandats fan una llarga migdiada silenciosa. Jordi Sànchez, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Joaquim Forn. Tots ells practiquen el silenci dels anyellls, o el vot de silenci dels monjos reclosos en un monestir encimbellat. Tan sols Rull i Turull (l'inefable Tururull) sembla que mantinguin alçat l'estendart guerrer mentre els veïns despengen les estelades dels balcons. Als pobles de la Catalunya profunda on abans s'advertia que formaven part de la República catalana, ara se'ns diu, sobre fons lila, que son municipis lliures de violència de gènere. On és l'Associació de Municipis per la Independència? El silenci de Laura Borràs, de Pilar Rahola. La senyoreta Ana Navarro no se sap on para. De vacances a les Barbados, amb la minyona?

La massa que fou tan enfurida durant els anys més llòbrecs del procés no es pregunta, no els pregunta. Potser també ha oblidat i ha optat pel perdó mentre contemplen la darrera bufonada agònica de l'homenet de Waterloo-Argelès-sur-mer.