Ir al contenido principal

ME L'IMAGINAVA MÉS GRAN


Me l'imaginava més gran
, vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics.

Tal com explica el subtítol (i altres frases cèlebres de les sèries catalanes), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final.

La portada és commovedora: no en té prou amb explicitar que parla de sèries catalanes, si no que -per si de cas- afegeix unes petites quatre barres, no fos cas que hi hagués confusió. Al lector català se li han d'explicar les coses com si fos un nen de tres anys. Un nen patriota de tres anys.

Hom conclouria: la cultura catalana funciona, va endavant i és una veritable cultura nacional. Si es publiquen bassòfies en català vol dir que tot va bé i que som una cultura normal, normalitzada. En Jaume Sisa va dir que Catalunya només seria un país quan tingués policia i pornografia en català. En Pujol es va afanyar a crear la policia catalana i ningú no sap perquè no va conjuminar una productora de pornografia en català: li ho va prohibir la seva pudorosa muller? La impossible productora de porno català també hagués produir la cinta titulada "Me l'imaginava més gran", però no fou així: estem parlant d'una distopia.

En temps de cultura global, la cultura catalana s'imaginava més gran a sí mateixa, però es va replegar sobre sí mateixa. Puigdemont també s'imaginava més gran la xifra de votants, però això és una altra qüestió. Sempre ens quedarà el dubte de si existeix res que es pugui anomenar "literatura catalana", i sempre dubtarem si no hagués estat molt més correcte parlar de literatura espanyola en català, però aquí tenim en David i la Mònica, entestats en proclamar que sí, i que fins i tot unes quantes frases pronunciades a TV3 son literatura catalana. Quan encara no hi ha acord sobre si Marsé, Mendoza, Vila-Matas, Goytisolo, o Bolaño son literatura catalana, hi ha qui vol crear un imaginari genuí i autòcton, com el bull de Camprodon o les anxoves de l'Escala.

Tothom se l'imaginava més gran però era menuda: per més alguns s'hi esmerin, alguna cosa pinta malament i pinta petita en la literatura catalana. Una incapacitat gairebé mitològica per trascendir, i alhora una proverbial capacitat pel provincià, per aquest tarannà petit, mesquí, endogàmic i ridícul. Una cultura i una literatura plegades sobre sí mateixes, rebregades en sí mateixes, caragolades a la recerca de la seva veritat essencial, sí: el replegament nacionalista ens enfonsa una mica més en el no-res.

Comentarios

  1. Eso me dijo la María Cinta bajo el puente de Amposta, hace ya muchos años, un verano que ni fue verano ni aquel puente debía llevar el nombre de tal, y todo cuando le enseñé el resultante de la cuenta de mi cartilla de ahorros de La Caja Sagrada Familia.
    Frustrante, chico...frustrante.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

40 AÑOS NO SON NADA

40 años atrás, en la facultad, éramos idealistas y leíamos a Paulo Freire. Y estábamos convencidos de que la educación, si no cambia al mundo, sí cambia a las personas que cambiarán el mundo. En la facultad nadie se planteaba si este trabajo nos iba a hacer ricos, si se pagaba bien al docente, si las condiciones eran buenas. Creíamos en el poder de la educación y eso nos bastaba. Íbamos a dejar un mundo mejor que aquel que nos legaron. Algunos incluso pensaban que nuestra promoción derribaría el aparato escolar entendido como uno de los aparatos del estado destinado al control y a la represión. Después de nosotros, nos decíamos, la escuela ya no perpetuará jamás las clases sociales y será el motor del cambio. Luego, con los años, algunos se fueron situando en el sistema y otros se esfumaron, atraídos por las empresas, la política o la vida bohemia. Jamás pude decidir quien obró mejor. Algunos tardamos más o menos tiempo en entrar, pero la mayoría estamos todavía en las aulas y algunos

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

LA PLURALITAT CATALANA SEGONS PUIGDEMONT

El senyor Puigdemont es queixa. Segons ell, el govern actual no reflecteix la pluralitat catalana. Puigdemont es queixa de què el govern regional, la Diputació de Barcelona, l'ajuntament de Barcelona i molts serveis comarcals estiguin en mans del PSC. Al senyor Puigdemont no se li han posat bé les urnes i el molesta que el PSC gestioni tant de pressupost. Al capdavall això sempre ha estat una qüestió de calers i de res més que de calers. El nacionalisme es mesura per euros i per càrrecs, que son euros. La menció a la pluralitat de la ciutadania de Catalunya és entendridora. Quina pluralitat van tenir en compte els governs secessionistes dels darrers deu anys? Quan i com van tenir en compte que Catalunya és plural i que l'independentisme només representava una part del cens? Quan admetrà que el seu temps ha caducat? Els anys del procés han fet un dibuix abstracte de la ciutadania, segons el qual només importava la independència, la solució meravellosa per a tots els mals. Però a