Ir al contenido principal

ELS MISTERIS DE POBLET



Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats.

De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent i sobri a l'exterior, però palauesc a l'interior: és l'ètica catòlica feta arquitectura. Està situat a la dreta del monestir. La restauració la va pagar la Generalitat de Catalunya, és clar. Aquí és on Tarradellas va decidir donar el seu llegat, que son els milers de documents que es va endur al Clos Mosny quan es va exiliar. L'agost de 1981, un enorme camió trailer de l'empresa France-Armor, de Brest, va dur al monestir l'immens arxiu que Tarradellas guardava a França.

La versió oficial, la que expliquen a Poblet, és que el president i l'abat, un tal Maur Esteva, havien fet amistat i l'abat li va suggerir al polític que el monestir seria el millor lloc on custodiar el fons.

No puc deixar de pensar que la documentació és, en gran part, pública. Per no dir que és pública per complet. Llavors... què va empènyer Tarradellas a guardar els seus papers en un monestir i mitjançant una fundació privada? I segona pregunta: perquè aquesta documentació no és a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat? Nota al marge: a Sant Cugat del Vallès hi ha el tercer monestir de la catalanitat. 

Enlloc no consta que Tarradellas fos un home especialment religiós. Darrera d'aquest acte hi ha d'haver una motivació que no es diu, i que em temo: Tarradellas desconfiava profundament del seu successor, un tal Jordi Pujol. A la famosa carta de Tarradellas a Sáenz Guerrero d'abril de 1981 (pocs mesos abans del trasllat del Clos Mosny a Poblet), Tarradellas es despatxa de gust amb Pujol i adverteix del desastre que vindrà. Com un vident, Tarradellas ha intuït tot el mal que Pujol és capaç d'inflingir-li a Catalunya. I no es va equivocar gens. Fins i tot va copsar l'home corrupte i trastornat a qui li havia de cedir la presidència autonòmica. Tarradellas no se sentia capaç de donar-li el seu arxiu a Jordi Pujol.

També és sabut que Tarradellas no tenia tan bona sintonia amb el monestir de Montserrat com amb el de Poblet. Possiblement, en Josep sabia coses, i possiblement no podia evitar el record de Franco rebut amb tota la pompa a Montserrat per un abat que -mira tu per on!- es presentava com a molt catalanista. A Montserrat han necessitat moltes dècades per suprimir l'homenatge als falangistes del Tercio de Montserrat. A en Pujol, en canvi, li agradava molt anar a Montserrat. El pàrking de Poblet és gratuït i, si cal dir la veritat, els diré que la muntanya de Montserrat només em remet a "Mountains of Madness" de Lovecraft: em remet a l'horror primigeni.

Com en temps medievals, la història de Catalunya transcorre entre monjos i monestirs, en la penombra enlluernadora del passat mític. Quan Joaquim Nadal fou candidat a presidir la Generalitat va fer una visita a Poblet durant la campanya i, un cop allà, va manifestar que hi havia anat a retre pleitesia als sepulcres dels reis catalans: Pere IV, Jaume I, Alfons II el Cast, etc. En aquell temps, Joaquim Nadal era socialista. Em sembla que ara és d'Esquerra Republicana, sí, republicana.

Comentarios

  1. Poblet siempre ha sido plato de segunda mesa. Montserrat tiene todo aquello que un romántico puede añorar. La similitud es evidente y se acerca mucho más al estilo warneriano que se necesita para mantener la historia de un pueblo en lucha permanente por su libertad. La misma historia que fue bendecida por Himmler, buscando el Santo Grial. ¡Como para comparar Montserrat con Poblet¡
    De todas formas, el poder cuando va arrastrado de la mano de la iglesia, mala cosa es, y aquí siempre ha sido así.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me sorprende que el carácter más bien laico de Tarradellas aceptara la invitación de un Abad. Pero estamos en Cataluña, y la razón no siempre manda.

      Eliminar
  2. Normal, guste o no ,los monasterios,iglesias,catedrales,son las raíces de los nacionalismos,son donde nacieron,dieron su legalidad.Por una bula papal,Portugal y España se repartieron el mundo nuevo.
    No es el caso de las ideas,como por ejemplo el comunismo,el socialismo, que son de hace "cuatro días "
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto que religión y nacionalismo siempre han ido de la mano. Un ejemplo contemporáneo es el del nacionalismo vasco.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...