Ir al contenido principal

ELS MISTERIS DE POBLET



Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats.

De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent i sobri a l'exterior, però palauesc a l'interior: és l'ètica catòlica feta arquitectura. Està situat a la dreta del monestir. La restauració la va pagar la Generalitat de Catalunya, és clar. Aquí és on Tarradellas va decidir donar el seu llegat, que son els milers de documents que es va endur al Clos Mosny quan es va exiliar. L'agost de 1981, un enorme camió trailer de l'empresa France-Armor, de Brest, va dur al monestir l'immens arxiu que Tarradellas guardava a França.

La versió oficial, la que expliquen a Poblet, és que el president i l'abat, un tal Maur Esteva, havien fet amistat i l'abat li va suggerir al polític que el monestir seria el millor lloc on custodiar el fons.

No puc deixar de pensar que la documentació és, en gran part, pública. Per no dir que és pública per complet. Llavors... què va empènyer Tarradellas a guardar els seus papers en un monestir i mitjançant una fundació privada? I segona pregunta: perquè aquesta documentació no és a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat? Nota al marge: a Sant Cugat del Vallès hi ha el tercer monestir de la catalanitat. 

Enlloc no consta que Tarradellas fos un home especialment religiós. Darrera d'aquest acte hi ha d'haver una motivació que no es diu, i que em temo: Tarradellas desconfiava profundament del seu successor, un tal Jordi Pujol. A la famosa carta de Tarradellas a Sáenz Guerrero d'abril de 1981 (pocs mesos abans del trasllat del Clos Mosny a Poblet), Tarradellas es despatxa de gust amb Pujol i adverteix del desastre que vindrà. Com un vident, Tarradellas ha intuït tot el mal que Pujol és capaç d'inflingir-li a Catalunya. I no es va equivocar gens. Fins i tot va copsar l'home corrupte i trastornat a qui li havia de cedir la presidència autonòmica. Tarradellas no se sentia capaç de donar-li el seu arxiu a Jordi Pujol.

També és sabut que Tarradellas no tenia tan bona sintonia amb el monestir de Montserrat com amb el de Poblet. Possiblement, en Josep sabia coses, i possiblement no podia evitar el record de Franco rebut amb tota la pompa a Montserrat per un abat que -mira tu per on!- es presentava com a molt catalanista. A Montserrat han necessitat moltes dècades per suprimir l'homenatge als falangistes del Tercio de Montserrat. A en Pujol, en canvi, li agradava molt anar a Montserrat. El pàrking de Poblet és gratuït i, si cal dir la veritat, els diré que la muntanya de Montserrat només em remet a "Mountains of Madness" de Lovecraft: em remet a l'horror primigeni.

Com en temps medievals, la història de Catalunya transcorre entre monjos i monestirs, en la penombra enlluernadora del passat mític. Quan Joaquim Nadal fou candidat a presidir la Generalitat va fer una visita a Poblet durant la campanya i, un cop allà, va manifestar que hi havia anat a retre pleitesia als sepulcres dels reis catalans: Pere IV, Jaume I, Alfons II el Cast, etc. En aquell temps, Joaquim Nadal era socialista. Em sembla que ara és d'Esquerra Republicana, sí, republicana.

Comentarios

  1. Poblet siempre ha sido plato de segunda mesa. Montserrat tiene todo aquello que un romántico puede añorar. La similitud es evidente y se acerca mucho más al estilo warneriano que se necesita para mantener la historia de un pueblo en lucha permanente por su libertad. La misma historia que fue bendecida por Himmler, buscando el Santo Grial. ¡Como para comparar Montserrat con Poblet¡
    De todas formas, el poder cuando va arrastrado de la mano de la iglesia, mala cosa es, y aquí siempre ha sido así.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me sorprende que el carácter más bien laico de Tarradellas aceptara la invitación de un Abad. Pero estamos en Cataluña, y la razón no siempre manda.

      Eliminar
  2. Normal, guste o no ,los monasterios,iglesias,catedrales,son las raíces de los nacionalismos,son donde nacieron,dieron su legalidad.Por una bula papal,Portugal y España se repartieron el mundo nuevo.
    No es el caso de las ideas,como por ejemplo el comunismo,el socialismo, que son de hace "cuatro días "
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto que religión y nacionalismo siempre han ido de la mano. Un ejemplo contemporáneo es el del nacionalismo vasco.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&