Ir al contenido principal

ELS MISTERIS DE POBLET



Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats.

De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent i sobri a l'exterior, però palauesc a l'interior: és l'ètica catòlica feta arquitectura. Està situat a la dreta del monestir. La restauració la va pagar la Generalitat de Catalunya, és clar. Aquí és on Tarradellas va decidir donar el seu llegat, que son els milers de documents que es va endur al Clos Mosny quan es va exiliar. L'agost de 1981, un enorme camió trailer de l'empresa France-Armor, de Brest, va dur al monestir l'immens arxiu que Tarradellas guardava a França.

La versió oficial, la que expliquen a Poblet, és que el president i l'abat, un tal Maur Esteva, havien fet amistat i l'abat li va suggerir al polític que el monestir seria el millor lloc on custodiar el fons.

No puc deixar de pensar que la documentació és, en gran part, pública. Per no dir que és pública per complet. Llavors... què va empènyer Tarradellas a guardar els seus papers en un monestir i mitjançant una fundació privada? I segona pregunta: perquè aquesta documentació no és a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat? Nota al marge: a Sant Cugat del Vallès hi ha el tercer monestir de la catalanitat. 

Enlloc no consta que Tarradellas fos un home especialment religiós. Darrera d'aquest acte hi ha d'haver una motivació que no es diu, i que em temo: Tarradellas desconfiava profundament del seu successor, un tal Jordi Pujol. A la famosa carta de Tarradellas a Sáenz Guerrero d'abril de 1981 (pocs mesos abans del trasllat del Clos Mosny a Poblet), Tarradellas es despatxa de gust amb Pujol i adverteix del desastre que vindrà. Com un vident, Tarradellas ha intuït tot el mal que Pujol és capaç d'inflingir-li a Catalunya. I no es va equivocar gens. Fins i tot va copsar l'home corrupte i trastornat a qui li havia de cedir la presidència autonòmica. Tarradellas no se sentia capaç de donar-li el seu arxiu a Jordi Pujol.

També és sabut que Tarradellas no tenia tan bona sintonia amb el monestir de Montserrat com amb el de Poblet. Possiblement, en Josep sabia coses, i possiblement no podia evitar el record de Franco rebut amb tota la pompa a Montserrat per un abat que -mira tu per on!- es presentava com a molt catalanista. A Montserrat han necessitat moltes dècades per suprimir l'homenatge als falangistes del Tercio de Montserrat. A en Pujol, en canvi, li agradava molt anar a Montserrat. El pàrking de Poblet és gratuït i, si cal dir la veritat, els diré que la muntanya de Montserrat només em remet a "Mountains of Madness" de Lovecraft: em remet a l'horror primigeni.

Com en temps medievals, la història de Catalunya transcorre entre monjos i monestirs, en la penombra enlluernadora del passat mític. Quan Joaquim Nadal fou candidat a presidir la Generalitat va fer una visita a Poblet durant la campanya i, un cop allà, va manifestar que hi havia anat a retre pleitesia als sepulcres dels reis catalans: Pere IV, Jaume I, Alfons II el Cast, etc. En aquell temps, Joaquim Nadal era socialista. Em sembla que ara és d'Esquerra Republicana, sí, republicana.

Comentarios

  1. Poblet siempre ha sido plato de segunda mesa. Montserrat tiene todo aquello que un romántico puede añorar. La similitud es evidente y se acerca mucho más al estilo warneriano que se necesita para mantener la historia de un pueblo en lucha permanente por su libertad. La misma historia que fue bendecida por Himmler, buscando el Santo Grial. ¡Como para comparar Montserrat con Poblet¡
    De todas formas, el poder cuando va arrastrado de la mano de la iglesia, mala cosa es, y aquí siempre ha sido así.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me sorprende que el carácter más bien laico de Tarradellas aceptara la invitación de un Abad. Pero estamos en Cataluña, y la razón no siempre manda.

      Eliminar
  2. Normal, guste o no ,los monasterios,iglesias,catedrales,son las raíces de los nacionalismos,son donde nacieron,dieron su legalidad.Por una bula papal,Portugal y España se repartieron el mundo nuevo.
    No es el caso de las ideas,como por ejemplo el comunismo,el socialismo, que son de hace "cuatro días "
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto que religión y nacionalismo siempre han ido de la mano. Un ejemplo contemporáneo es el del nacionalismo vasco.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

HUELGA DE MAESTRAS EL 8 DE SEPTIEMBRE

Me lo acaban de notificar por uno de esos canales que luego no consigo retener: ¿fue por Whatsapp o por Instagram o por X o el correo electrónico? La verdad, lo he olvidado. Hay una entidad llamada Assemblea Educativa de Catalunya, que no es un sindicato ni nada parecido, si no una asamblea en la que, según dicen ellos mismos hay "registradas" 530 asambleas que deben representar a 31.000 docentes, lo que sería un 33% de la profesión docente catalana. No está mal. Todo eso según sus propios datos. Durante el curso recientemente pasado, la unidad sindical se truncó, y se tildó a la UGT y a Comisiones Obreras de traidores por haberse vendido al poder al haber aceptado pactos con la administración autonómica demasiado pronto. En esa acusación estaban la USTEC (sindicato mayoritario en la educació catalana), el sindicato CGT y la Intersindical.  Sin embargo, el sindicato USTEC firmó un nuevo acuerdo con la administración algo más tarde. De modo que quedaron dos sindicatos (muy min...

ANTISOCIAL

Que vivimos tiempos oscuros e inciertos nadie lo puede negar. Que eso que llamamos "redes sociales" ha venido para empeorar el panorama, tampoco. Esas redes tienen más de antisocial que de social, pero nos empeñamos en llamarlas "sociales". "Antisocial" también es el título del trabajo de Andrew Marantz publicado por la Editorial Capitán Swing en 2021, en el que analiza, cuenta y reporta el entramado de páginas, blogueros, medios digitales y autores, influencers, etc que llevaron a Donald Trump a su primera legislatura. Se trata de una galaxia enorme de supremacistas blancos, antisemitas, anticomunistas, antifeministas, antisistema de toda índole, anarquistas de derechas, nacimentistas, ultraneoliberales, neonazis, negacionistas del Holocausto judío y del cambio climático y el largo etcétera de la esfera machista, admiradores del Ku Klux Klan... La miríada de grupos, grupitos y grupúsculos de esa índole que se mueve por los Estados Unidos es apabullante. Y...

APOTEOSIS DEL PATÁN

Cuando yo era niño o muy joven, estaba convencido de que el paso de los años adorna a los hombres y a las mujeres con un barniz de sabiduría, saber estar, sensatez, raciocinio e intelectualidad. Pensaba, incluso que a mi me sucedería lo mismo por una ley natural. Los árboles, por ejemplo, son más sólidos y serios a partir de cierta edad, proveen de sombras más reconfortantes e incluso son más bellos, y un mayor número de pájaros pueden albergarse entre sus ramas seguras y consistentes. En aquellas edades tempranas, las expresiones que se referían a un "viejo verde", por ejemplo, me sonaban a chascarrillos o a chistes, ya que daba por supuesto que un hombre viejo debía ser, por imperativo natural, un hombre sabio y equilibrado, algo así como un filósofo, un Platón o un Sócrates. Pero el argumento de la obra era otro, y eso lo descubrí más tarde. A día de hoy, una vez en los sesenta, la edad me parece una ilusión y un engaño, y he descubierto que no hay nada noble en el envejec...