Ir al contenido principal

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

 

Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit. 

L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s'il·luminen de roig entre els carrerons. Ningú no ha vist mai res.

La placa del carrer on treballava llavors mostrava, orgullosa, tres impactes de bala d'argent com l'home que s'enorgulleix de les cicatrius, testimoni d'una vida intensa, la prova de la supervivència entre la sang. La misèria no és una qüestió de diners, o no tan sols és això. És una vida arran de terra que pretén alçar-se i torna a caure mentre mirem pantalles i victòries èpiques. Ahir es va consumar la venjança pel desastre de l'Armada Invencible, em penso, i mentrestant al barri de les casetes leproses corria la sang i triomfava el foc. La Catalunya del segle 21 discuteix si és integradora o no, i debat sobre la catalanitat pura o mestissa de Lamine Yamal, al qui possiblement li exigiran aviat proves fefaents, que haurà de demostrar emprant la llengua de Pompeu Fabra, aquell que reclamava la creació d'una Societat Catalana d'Eugenèsia fa tot just 100 anys.

Diu la premsa que molts espanyols han dormit poc aquesta darrera nit, que han romàs de festa fins a les hores petites. També va dormir poc el barri mentre ensumava les darrers volves del fum que havia anhilat la casa de l'assassí, l'esperança del foc purificador. Qui dormirà per sempre és la dona anònima que va morir a mans del qui li va prometre amor etern, i estar amb ella en la salut i en la malaltia, en el goig i en la desgràcia, en la riquesa i en la pobresa. Però tan sols hi va haver pobresa i dolor i, finalment, la sang damunt les rajoletes de l'estança trista. A la Catalunya rica i ufana dels líders patriòtics li cau un vel negre pel damunt, però tant se val perquè ells no saben res d'aquests carrers que, d'altra banda, son tan catalans com les seves belles places majors amb pasquins i banderetes, que llueixen els noms dels grans prohoms. Als seus despatxos somnien una Catalunya suïssa i potser baixaran per fer el minut de silenci que sol durar 40 segons, rostre compungit i mans a l'escrot patriota. Després tornaran a palau, a repartir càrrecs i debatre la defensa de les essències. Les essències no estan mai a les perifèries.

Sempre valdrà més la sang del noble Guifré el Pil·lós que la sang de la dona pobre apunyalada a la perifèria de Sabadell, això és el nacionalisme de la sang.

Entre solemnitats i exilis mítics i pronunciaments nacionals, mai no hi ha perifèria ni sang perifèrica vessada, tan sols l'innombrable sofriment dels bells exilis en llocs bonics i cars, on la gent és rica i culta i feliç. Per continuar amb l'Espriu podria dir M'he quedat sol a la casa dels morts que tan sols jo recordo.


Comentarios

  1. El problema, Lluis, y según mi modo de ver, no es sólo que pase aquí, porque antes de ayer mataron a cinco, no a una , a cinco en toda España.
    No lo arrinconaría al ámbito local.
    En esto somos muy y mucho españoles, que diría aquel.
    Que si lo que quieres hacer notar es que se podrían hacer muchas cosas más con dineros que se gastan en otras cosas, tipo telemático, pulseras, educación, terapias, vigilancia...no me cabe duda, pero observo que se da en toda la península y por un igual.
    Un abrazo fuerte

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto: eso pasa en todas partes y en todos los niveles sociales. Sin embargo curiosamente en Cataluña no parece un asunto relevante en las campañas políticas.

      Eliminar
  2. Es la tragedia de la vida, las dos caras, el sufrimiento y la alegría a la vez.Nos ha tocado a todos. Debemos disfrutar los tiempos buenos y rezar cada noche al acostarnos(o meditar),para que nos sea leve el dolor.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL CORAZÓN EN TINIEBLAS DE NETANYAHU

Yonatan, el hermano mayor de Benjamin, es el único muerto del grupo especial del ejército israelita "Sayeret Matkal" que murió en Entebbe, cuando en julio de 1976 fueron al aeropuerto ugandés para rescatar a los hebreos secuestrados por un comando palestino. Todos los rehenes regresaron, así como el grupo de operaciones especiales. Todos menos uno, Yonatan Netanyahu. Quizás es demasiado fácil y barato jugar a psicólogo amateur, pero sin duda este episodio familar marcó a Benjamin. Su hermano fue un héroe nacional, del cual se habla en los libros de historia y sobre el cual se hizo una película, "Follow Me", que se puede ver gratis en Youtube. Es posible que el hermano menor desarrollara varias filias y fobias y un deseo incontrolable de superar al hermano y pasar a la historia con letras más grandes. Sea lo que sea, es indudable que la tiniebla habita el corazón de Benjamin, que se muestra abrumadoramente cruel y despiadado, insensible y con una empatía igual a cero...

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...