Ir al contenido principal

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

 

Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit. 

L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s'il·luminen de roig entre els carrerons. Ningú no ha vist mai res.

La placa del carrer on treballava llavors mostrava, orgullosa, tres impactes de bala d'argent com l'home que s'enorgulleix de les cicatrius, testimoni d'una vida intensa, la prova de la supervivència entre la sang. La misèria no és una qüestió de diners, o no tan sols és això. És una vida arran de terra que pretén alçar-se i torna a caure mentre mirem pantalles i victòries èpiques. Ahir es va consumar la venjança pel desastre de l'Armada Invencible, em penso, i mentrestant al barri de les casetes leproses corria la sang i triomfava el foc. La Catalunya del segle 21 discuteix si és integradora o no, i debat sobre la catalanitat pura o mestissa de Lamine Yamal, al qui possiblement li exigiran aviat proves fefaents, que haurà de demostrar emprant la llengua de Pompeu Fabra, aquell que reclamava la creació d'una Societat Catalana d'Eugenèsia fa tot just 100 anys.

Diu la premsa que molts espanyols han dormit poc aquesta darrera nit, que han romàs de festa fins a les hores petites. També va dormir poc el barri mentre ensumava les darrers volves del fum que havia anhilat la casa de l'assassí, l'esperança del foc purificador. Qui dormirà per sempre és la dona anònima que va morir a mans del qui li va prometre amor etern, i estar amb ella en la salut i en la malaltia, en el goig i en la desgràcia, en la riquesa i en la pobresa. Però tan sols hi va haver pobresa i dolor i, finalment, la sang damunt les rajoletes de l'estança trista. A la Catalunya rica i ufana dels líders patriòtics li cau un vel negre pel damunt, però tant se val perquè ells no saben res d'aquests carrers que, d'altra banda, son tan catalans com les seves belles places majors amb pasquins i banderetes, que llueixen els noms dels grans prohoms. Als seus despatxos somnien una Catalunya suïssa i potser baixaran per fer el minut de silenci que sol durar 40 segons, rostre compungit i mans a l'escrot patriota. Després tornaran a palau, a repartir càrrecs i debatre la defensa de les essències. Les essències no estan mai a les perifèries.

Sempre valdrà més la sang del noble Guifré el Pil·lós que la sang de la dona pobre apunyalada a la perifèria de Sabadell, això és el nacionalisme de la sang.

Entre solemnitats i exilis mítics i pronunciaments nacionals, mai no hi ha perifèria ni sang perifèrica vessada, tan sols l'innombrable sofriment dels bells exilis en llocs bonics i cars, on la gent és rica i culta i feliç. Per continuar amb l'Espriu podria dir M'he quedat sol a la casa dels morts que tan sols jo recordo.


Comentarios

  1. El problema, Lluis, y según mi modo de ver, no es sólo que pase aquí, porque antes de ayer mataron a cinco, no a una , a cinco en toda España.
    No lo arrinconaría al ámbito local.
    En esto somos muy y mucho españoles, que diría aquel.
    Que si lo que quieres hacer notar es que se podrían hacer muchas cosas más con dineros que se gastan en otras cosas, tipo telemático, pulseras, educación, terapias, vigilancia...no me cabe duda, pero observo que se da en toda la península y por un igual.
    Un abrazo fuerte

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto: eso pasa en todas partes y en todos los niveles sociales. Sin embargo curiosamente en Cataluña no parece un asunto relevante en las campañas políticas.

      Eliminar
  2. Es la tragedia de la vida, las dos caras, el sufrimiento y la alegría a la vez.Nos ha tocado a todos. Debemos disfrutar los tiempos buenos y rezar cada noche al acostarnos(o meditar),para que nos sea leve el dolor.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...

L'OR NO EMBRUTA LES MANS

Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or. Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas. Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una fam...