QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

 

Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit. 

L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s'il·luminen de roig entre els carrerons. Ningú no ha vist mai res.

La placa del carrer on treballava llavors mostrava, orgullosa, tres impactes de bala d'argent com l'home que s'enorgulleix de les cicatrius, testimoni d'una vida intensa, la prova de la supervivència entre la sang. La misèria no és una qüestió de diners, o no tan sols és això. És una vida arran de terra que pretén alçar-se i torna a caure mentre mirem pantalles i victòries èpiques. Ahir es va consumar la venjança pel desastre de l'Armada Invencible, em penso, i mentrestant al barri de les casetes leproses corria la sang i triomfava el foc. La Catalunya del segle 21 discuteix si és integradora o no, i debat sobre la catalanitat pura o mestissa de Lamine Yamal, al qui possiblement li exigiran aviat proves fefaents, que haurà de demostrar emprant la llengua de Pompeu Fabra, aquell que reclamava la creació d'una Societat Catalana d'Eugenèsia fa tot just 100 anys.

Diu la premsa que molts espanyols han dormit poc aquesta darrera nit, que han romàs de festa fins a les hores petites. També va dormir poc el barri mentre ensumava les darrers volves del fum que havia anhilat la casa de l'assassí, l'esperança del foc purificador. Qui dormirà per sempre és la dona anònima que va morir a mans del qui li va prometre amor etern, i estar amb ella en la salut i en la malaltia, en el goig i en la desgràcia, en la riquesa i en la pobresa. Però tan sols hi va haver pobresa i dolor i, finalment, la sang damunt les rajoletes de l'estança trista. A la Catalunya rica i ufana dels líders patriòtics li cau un vel negre pel damunt, però tant se val perquè ells no saben res d'aquests carrers que, d'altra banda, son tan catalans com les seves belles places majors amb pasquins i banderetes, que llueixen els noms dels grans prohoms. Als seus despatxos somnien una Catalunya suïssa i potser baixaran per fer el minut de silenci que sol durar 40 segons, rostre compungit i mans a l'escrot patriota. Després tornaran a palau, a repartir càrrecs i debatre la defensa de les essències. Les essències no estan mai a les perifèries.

Sempre valdrà més la sang del noble Guifré el Pil·lós que la sang de la dona pobre apunyalada a la perifèria de Sabadell, això és el nacionalisme de la sang.

Entre solemnitats i exilis mítics i pronunciaments nacionals, mai no hi ha perifèria ni sang perifèrica vessada, tan sols l'innombrable sofriment dels bells exilis en llocs bonics i cars, on la gent és rica i culta i feliç. Per continuar amb l'Espriu podria dir M'he quedat sol a la casa dels morts que tan sols jo recordo.