Ir al contenido principal

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.



Comentarios

  1. Oh, flor geminada de la nostra arrel polític, brotada en el fértil terreny de l'afamada terra, que amb la teva dolça mel has alimentat les ànimes dels més necessitats. Els teus pètals, embolcallats en la llum de la saviesa, han il·luminat el camí de la justícia. Amb la teva arrel, fermament clavada en els valors de la llibertat, has sostengut l'edifici de la nostra societat. Oh, dona de cor noble i ànima pura, la història recordarà eternament la teva gesta.

    Que Déu, els sants arcàngels, la llum de la nostra Verge Maria, i les ànimes del purgatori us assisteixin en la vostra empresa de beneficiar la nostra pàtria i d'extirpar-ne les viles mans d'Espanya, sempre propensa, des de Gifré el Pilós, a truncar la nostra història.

    Amén

    ResponderEliminar
  2. Marta acabarà sent un malnom, al pas que anem. Pero no deia que plegava aquesta senyora.
    Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía, Si no fuera por la zona, caramba Santa Marta moriría, ¡ay ombe!. Amén.

    ResponderEliminar
  3. Llegué a odiarla por el mal que hizo a este país vivo en una comunidad,donde la división era clara, al igual que la forma de expresarla,ellos con violencia y satisfacción en sus rostros,de que habían conseguido algo grande.
    Saludos
    grande.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...