SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.