Ir al contenido principal

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.



Comentarios

  1. Oh, flor geminada de la nostra arrel polític, brotada en el fértil terreny de l'afamada terra, que amb la teva dolça mel has alimentat les ànimes dels més necessitats. Els teus pètals, embolcallats en la llum de la saviesa, han il·luminat el camí de la justícia. Amb la teva arrel, fermament clavada en els valors de la llibertat, has sostengut l'edifici de la nostra societat. Oh, dona de cor noble i ànima pura, la història recordarà eternament la teva gesta.

    Que Déu, els sants arcàngels, la llum de la nostra Verge Maria, i les ànimes del purgatori us assisteixin en la vostra empresa de beneficiar la nostra pàtria i d'extirpar-ne les viles mans d'Espanya, sempre propensa, des de Gifré el Pilós, a truncar la nostra història.

    Amén

    ResponderEliminar
  2. Marta acabarà sent un malnom, al pas que anem. Pero no deia que plegava aquesta senyora.
    Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía, Si no fuera por la zona, caramba Santa Marta moriría, ¡ay ombe!. Amén.

    ResponderEliminar
  3. Llegué a odiarla por el mal que hizo a este país vivo en una comunidad,donde la división era clara, al igual que la forma de expresarla,ellos con violencia y satisfacción en sus rostros,de que habían conseguido algo grande.
    Saludos
    grande.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA MUERTE EN EL CAJERO AUTOMÁTICO

El periodista ha decidido reducir una vida a la categoría de "sintecho". La nota de prensa es escueta: fallece un sintecho en Castelldefels. Así me entero de que, si me muero hoy, la nota de mi defunción podría ser la muerte de un "contecho", quizás de un "techado". Debería consultarlo en el diccionario de la RAE. En realidad, de todos modos, el hombre vivía en el cubículo de un cajero automático de La Caixa y, por consiguiente, resguardado por el techo del banco. ¿Acaso no viven miles de personas bajo un techo propiedad de La Caixa? Hace muchos años, cuando me gustaba tanto andar arriba y abajo por las calles sin dirección ni más propósito que andar y mirar lo que hacen los hombres y las mujeres, las curiosidades de la arquitectura popular, las tiendas antiguas, los libreros de viejo, los bares solitarios y sombríos, conocí a un hombre muy mayor que no tenía casa. Le dejaban dormir en un garaje, a cambio de una somera vigilancia nocturna que actuaba como ...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...