Ir al contenido principal

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA


Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo.

Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino, aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat. No els digué que ell ja seria lluny i que ja se les compondrien com puguessin quan aparegués la policia: tots sabien prou bé que havien actuat contra les lleis i que la justícia actuaria com ho fa normalment. Després (ho sap tothom), el petit president va optar per Bèlgica sense que se sàpiga per quines raons.

Malgrat tot, hi ha hagut desenes de periodistes que han lloat totes les gestes del pròfug que deixà els companys a la boca del llop amb una sang freda paorosa. Cap d'ells, però, no arriba a tan altes cotes de lloances com el senyor Vicenç Partal, propietari d'una petita empresa periodística anomenada Vilaweb. Partal sempre ha cregut cegament en les bondats del president fugitiu. Malgrat les evidències que Puigdemont només ha tingut afany de superviviència i de viure bé, el periodista segueix creient que l'homenet actua mogut per una missió que li ha estat revelada, que tots els seus actes son generosos, altruites i a la recerca d'un bé suprem situat molt més enllà de sí mateix. Si hom es creu les paraules del periodista, hom diria que Puigdemont és Perceval. O, millor encara, Galahad.

Tant li fan totes les petites empreses -sempre fracassades- per obtenir diners de les butxaques dels feligresos, la xarxa d'entitats que li recullen els òbols, els obscurs cenacles on s'hi accedeix després del donatiu. El periodista Partal continua enlluernat per la figura del pròfug, només li veu bondat i altitud de mires. Santo súbito! mormola durant la migdiada.

Els articles de Partal han constiutuït per a mi una autèntica educació emocional en els darrers anys: m'han fet passar de la riallada esclatant a l'emprenyada, de la sorpresa a la tristor. L'excés en l'elogi no sembla propi en algú que es fa dir periodista, de qui hom espera la veu crítica, la denúncia, el reportatge ben treballat. Molt lluny de tot això, la veu de Partal és la d'un Saule de Tars que mai no acaba de caure del cavall, clamant en el desert. La darrera boutade: Puigdemont mai no ha tingut por de la presó. Aquesta és boníssima! Només li faltaria afegir que fins i tot desitja la presó, la tortura i el martirologi perquè en ell tot és sacrifici per la causa.

De barra no n'hi falta, al periodista. Però hi ha alguna cosa més enllà de la desvergonya, tal vegada un impuls heroic al seu torn, la idea que si se sitúa molt aprop d'un sant s'imbuirà ell mateix de santedat, se li encomanarà la il·luminació, com el costipat. Tal vegada només espera alguna compensanció, vés a saber, al cap i a la fi som humans i tothom ha de pagar el lloguer d'alguna manera. Però en la devoció extrema del periodista hi ha algun element de follia sagrada, una capacitat inimaginable per convertir mes misèries en grandeses, les febleses en grandiositat, l'instint de supervivència (allò que ens iguala a una mosca, a un ratolí o a una papallona) en un gest admirable i heroic.

Tal vegada vaig errat quan penso que Partal fa el ridícul amb els seus elogis desmesurats, amb el que sembla adulació desbocada. Tal vegada Partal està fent alta literatura i composa una novel·la per fascicles sobre el desig d'heroïsme, que és parent del desig de santedat.

Comentarios

  1. Lo de San Marino es la primera noticia. Me quedo estupefacto.
    ¿Por qué optó por Bélgica, entonces?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Eso es un enigma todavía. Pero supongo que el escudero le diría que lo de San Marino no estaba muy claro. A medida que el juez investigue iremos sabiendo.

      Eliminar
  2. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat..., i s'en va anar en un dia molt clar...... Carme Forcadell encara no ho ha paït, i ho sé de primera mà.
    Quant a PARTAL, no és periodista, és opinador o articulista, generosament subvencionat pels qui lloa, és un dels que l'afectaria la llei de claredat de premsa que proposa Sánchez.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aquí tens una entrevista per veure com pensa el Partal: https://www.diaridegirona.cat/societat/2022/03/18/m-han-ensenyat-periodista-prendre-63969588.html

      Eliminar
  3. Lo que vi,lo que oí (en bici no me perdí las manifestaciones inde),pienso(libremente), que fue tan presionado por la chusma,que dijo ,vale declaro la independencia,cabritos que estoy hasta los co....
    de todo vosotros y se fue.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tu hipótesis puede ser buena para explicar un momento concreto, pero eso contradice sus empeños por ser proclamado líder del independentismo y las rabietas que se pilla cuando no le sale bien, como ahora mismo. Sin embargo, puede que todo sea teatrillo. Incluso se podría considerar que el hombre tuviera ganas de alejarse de la mujer y los hijos y aprovechara la ocasión. Eso ya sería digno de un cuento de Borges (o de Bolaño, tal vez).

      Eliminar
  4. Bueno ahora,cualquiera sabe lo que piensa,quiere o le dejan hacer.El que se va a Sevilla,pierde su silla.Sera bien recordado si facilita un gobierno porque ya estamos hartos de todos estos políticos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...