Ir al contenido principal

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA


Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo.

Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino, aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat. No els digué que ell ja seria lluny i que ja se les compondrien com puguessin quan aparegués la policia: tots sabien prou bé que havien actuat contra les lleis i que la justícia actuaria com ho fa normalment. Després (ho sap tothom), el petit president va optar per Bèlgica sense que se sàpiga per quines raons.

Malgrat tot, hi ha hagut desenes de periodistes que han lloat totes les gestes del pròfug que deixà els companys a la boca del llop amb una sang freda paorosa. Cap d'ells, però, no arriba a tan altes cotes de lloances com el senyor Vicenç Partal, propietari d'una petita empresa periodística anomenada Vilaweb. Partal sempre ha cregut cegament en les bondats del president fugitiu. Malgrat les evidències que Puigdemont només ha tingut afany de superviviència i de viure bé, el periodista segueix creient que l'homenet actua mogut per una missió que li ha estat revelada, que tots els seus actes son generosos, altruites i a la recerca d'un bé suprem situat molt més enllà de sí mateix. Si hom es creu les paraules del periodista, hom diria que Puigdemont és Perceval. O, millor encara, Galahad.

Tant li fan totes les petites empreses -sempre fracassades- per obtenir diners de les butxaques dels feligresos, la xarxa d'entitats que li recullen els òbols, els obscurs cenacles on s'hi accedeix després del donatiu. El periodista Partal continua enlluernat per la figura del pròfug, només li veu bondat i altitud de mires. Santo súbito! mormola durant la migdiada.

Els articles de Partal han constiutuït per a mi una autèntica educació emocional en els darrers anys: m'han fet passar de la riallada esclatant a l'emprenyada, de la sorpresa a la tristor. L'excés en l'elogi no sembla propi en algú que es fa dir periodista, de qui hom espera la veu crítica, la denúncia, el reportatge ben treballat. Molt lluny de tot això, la veu de Partal és la d'un Saule de Tars que mai no acaba de caure del cavall, clamant en el desert. La darrera boutade: Puigdemont mai no ha tingut por de la presó. Aquesta és boníssima! Només li faltaria afegir que fins i tot desitja la presó, la tortura i el martirologi perquè en ell tot és sacrifici per la causa.

De barra no n'hi falta, al periodista. Però hi ha alguna cosa més enllà de la desvergonya, tal vegada un impuls heroic al seu torn, la idea que si se sitúa molt aprop d'un sant s'imbuirà ell mateix de santedat, se li encomanarà la il·luminació, com el costipat. Tal vegada només espera alguna compensanció, vés a saber, al cap i a la fi som humans i tothom ha de pagar el lloguer d'alguna manera. Però en la devoció extrema del periodista hi ha algun element de follia sagrada, una capacitat inimaginable per convertir mes misèries en grandeses, les febleses en grandiositat, l'instint de supervivència (allò que ens iguala a una mosca, a un ratolí o a una papallona) en un gest admirable i heroic.

Tal vegada vaig errat quan penso que Partal fa el ridícul amb els seus elogis desmesurats, amb el que sembla adulació desbocada. Tal vegada Partal està fent alta literatura i composa una novel·la per fascicles sobre el desig d'heroïsme, que és parent del desig de santedat.

Comentarios

  1. Lo de San Marino es la primera noticia. Me quedo estupefacto.
    ¿Por qué optó por Bélgica, entonces?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Eso es un enigma todavía. Pero supongo que el escudero le diría que lo de San Marino no estaba muy claro. A medida que el juez investigue iremos sabiendo.

      Eliminar
  2. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat..., i s'en va anar en un dia molt clar...... Carme Forcadell encara no ho ha paït, i ho sé de primera mà.
    Quant a PARTAL, no és periodista, és opinador o articulista, generosament subvencionat pels qui lloa, és un dels que l'afectaria la llei de claredat de premsa que proposa Sánchez.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aquí tens una entrevista per veure com pensa el Partal: https://www.diaridegirona.cat/societat/2022/03/18/m-han-ensenyat-periodista-prendre-63969588.html

      Eliminar
  3. Lo que vi,lo que oí (en bici no me perdí las manifestaciones inde),pienso(libremente), que fue tan presionado por la chusma,que dijo ,vale declaro la independencia,cabritos que estoy hasta los co....
    de todo vosotros y se fue.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tu hipótesis puede ser buena para explicar un momento concreto, pero eso contradice sus empeños por ser proclamado líder del independentismo y las rabietas que se pilla cuando no le sale bien, como ahora mismo. Sin embargo, puede que todo sea teatrillo. Incluso se podría considerar que el hombre tuviera ganas de alejarse de la mujer y los hijos y aprovechara la ocasión. Eso ya sería digno de un cuento de Borges (o de Bolaño, tal vez).

      Eliminar
  4. Bueno ahora,cualquiera sabe lo que piensa,quiere o le dejan hacer.El que se va a Sevilla,pierde su silla.Sera bien recordado si facilita un gobierno porque ya estamos hartos de todos estos políticos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...