Ir al contenido principal

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA


Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo.

Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino, aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat. No els digué que ell ja seria lluny i que ja se les compondrien com puguessin quan aparegués la policia: tots sabien prou bé que havien actuat contra les lleis i que la justícia actuaria com ho fa normalment. Després (ho sap tothom), el petit president va optar per Bèlgica sense que se sàpiga per quines raons.

Malgrat tot, hi ha hagut desenes de periodistes que han lloat totes les gestes del pròfug que deixà els companys a la boca del llop amb una sang freda paorosa. Cap d'ells, però, no arriba a tan altes cotes de lloances com el senyor Vicenç Partal, propietari d'una petita empresa periodística anomenada Vilaweb. Partal sempre ha cregut cegament en les bondats del president fugitiu. Malgrat les evidències que Puigdemont només ha tingut afany de superviviència i de viure bé, el periodista segueix creient que l'homenet actua mogut per una missió que li ha estat revelada, que tots els seus actes son generosos, altruites i a la recerca d'un bé suprem situat molt més enllà de sí mateix. Si hom es creu les paraules del periodista, hom diria que Puigdemont és Perceval. O, millor encara, Galahad.

Tant li fan totes les petites empreses -sempre fracassades- per obtenir diners de les butxaques dels feligresos, la xarxa d'entitats que li recullen els òbols, els obscurs cenacles on s'hi accedeix després del donatiu. El periodista Partal continua enlluernat per la figura del pròfug, només li veu bondat i altitud de mires. Santo súbito! mormola durant la migdiada.

Els articles de Partal han constiutuït per a mi una autèntica educació emocional en els darrers anys: m'han fet passar de la riallada esclatant a l'emprenyada, de la sorpresa a la tristor. L'excés en l'elogi no sembla propi en algú que es fa dir periodista, de qui hom espera la veu crítica, la denúncia, el reportatge ben treballat. Molt lluny de tot això, la veu de Partal és la d'un Saule de Tars que mai no acaba de caure del cavall, clamant en el desert. La darrera boutade: Puigdemont mai no ha tingut por de la presó. Aquesta és boníssima! Només li faltaria afegir que fins i tot desitja la presó, la tortura i el martirologi perquè en ell tot és sacrifici per la causa.

De barra no n'hi falta, al periodista. Però hi ha alguna cosa més enllà de la desvergonya, tal vegada un impuls heroic al seu torn, la idea que si se sitúa molt aprop d'un sant s'imbuirà ell mateix de santedat, se li encomanarà la il·luminació, com el costipat. Tal vegada només espera alguna compensanció, vés a saber, al cap i a la fi som humans i tothom ha de pagar el lloguer d'alguna manera. Però en la devoció extrema del periodista hi ha algun element de follia sagrada, una capacitat inimaginable per convertir mes misèries en grandeses, les febleses en grandiositat, l'instint de supervivència (allò que ens iguala a una mosca, a un ratolí o a una papallona) en un gest admirable i heroic.

Tal vegada vaig errat quan penso que Partal fa el ridícul amb els seus elogis desmesurats, amb el que sembla adulació desbocada. Tal vegada Partal està fent alta literatura i composa una novel·la per fascicles sobre el desig d'heroïsme, que és parent del desig de santedat.

Comentarios

  1. Lo de San Marino es la primera noticia. Me quedo estupefacto.
    ¿Por qué optó por Bélgica, entonces?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Eso es un enigma todavía. Pero supongo que el escudero le diría que lo de San Marino no estaba muy claro. A medida que el juez investigue iremos sabiendo.

      Eliminar
  2. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat..., i s'en va anar en un dia molt clar...... Carme Forcadell encara no ho ha paït, i ho sé de primera mà.
    Quant a PARTAL, no és periodista, és opinador o articulista, generosament subvencionat pels qui lloa, és un dels que l'afectaria la llei de claredat de premsa que proposa Sánchez.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aquí tens una entrevista per veure com pensa el Partal: https://www.diaridegirona.cat/societat/2022/03/18/m-han-ensenyat-periodista-prendre-63969588.html

      Eliminar
  3. Lo que vi,lo que oí (en bici no me perdí las manifestaciones inde),pienso(libremente), que fue tan presionado por la chusma,que dijo ,vale declaro la independencia,cabritos que estoy hasta los co....
    de todo vosotros y se fue.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tu hipótesis puede ser buena para explicar un momento concreto, pero eso contradice sus empeños por ser proclamado líder del independentismo y las rabietas que se pilla cuando no le sale bien, como ahora mismo. Sin embargo, puede que todo sea teatrillo. Incluso se podría considerar que el hombre tuviera ganas de alejarse de la mujer y los hijos y aprovechara la ocasión. Eso ya sería digno de un cuento de Borges (o de Bolaño, tal vez).

      Eliminar
  4. Bueno ahora,cualquiera sabe lo que piensa,quiere o le dejan hacer.El que se va a Sevilla,pierde su silla.Sera bien recordado si facilita un gobierno porque ya estamos hartos de todos estos políticos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...