Ir al contenido principal

PROMESES DES DE WATERLOO

Hi hagué un dia a partir del qual prometre esdevingué una opció fàcil. Que no compromet a res. N'hi ha prou amb dir-ho: prometo que... Si un temps més tard la promesa no es manté, n'hi ha prou amb dir que les circumstàncies, o el vent o els astres ho van impedir. Prometre, per tant, ja no vol dir res, és una simple exposició d'intencions més o menys vagues, un desig vaporós. 

Diuen que, abans, n'hi havia prou amb una encaixada de mans per saber que el gest tenia valor de contracte, de promesa que es compliria. Això devia ser en temps del meu avi, jo ja no ho he acabat de veure mai clar. En temps de tuit, d'instagram i de whatsapp, l'encaixada de mans és impossible, potser és això. A no ser que hi hagi l'emoticona de dues mans que encaixen. Però... ¿vostè li donaria valor de promesa a una emoticona de dues mans de color groc préssec?

El món líquid liquida la pressumpció de credibilitat. El senyor que es fa dir President Carles va prometre retirar-se de la política en cas de no guanyar les eleccions. Les va perdre i, a continuació va oblidar la seva promesa. Arcadi Espada li va retreure falta de hombría. A continuació, va prometre diverses dates per al seu retorn des d'un suposat exili que recorda més aviat l'exili dels atracadors del tren de Glasgow. Les dates varien, oscil·len, son un pur càlcul tàctic, com de jugador d'escacs novell que fa veure que en sap. Els senyors Rull i Turull (algú els sintetitza en un divertit únic homenet, en Tururull), juguen a la confusió i alimenten les promeses i prometen fets que mai no es concreten, que mai no son, que s'esvaeixen en l'aire lleu de la matinada següent.

Hi ha qui sospita que no existeix ni tan sols el suposat President Carles, i hi ha qui té la certesa que el senyor Turull és un individu digital, una cosa així com un holograma. Sobretot perquè recorda molt l'agent Smith de Matrix un xic envellit. Hi ha qui creu que és impossible creure res. Les figures del partit (existeix el partit?) Junts es fan i es desfan com la sardana. Què se n'ha fet de les grans promeses del partit? On és l'Elsa Artadi? Perquè està tan silenciosa la gran Laura Borràs? On és el seu amic Francesc de Dalmases? On la senyoríssima Ana Navarro? No serà que tots ells son avatars creats en un sinistre despatx amb molts ordinadors portàtils i sense finestres, en la cambra llòbrega d'una pensió del barri roig d'Amsterdam?

Caldria creure's la promesa d'un individu virtual? Tal vegada hi ha molta gent disposada a creure. Al capdavall, milions de persones creuen en la tornada de Jesucrist malgrat els dos mil anys de silenci i absència. Es podria dir: tinc algunes promeses, però si no em convenen en tinc d'altres. I així anar fent. La política catalana s'ha convertit en una dansa de promeses volubles i passa el temps com la brisa de l'estiu, imperceptible de tan lleugera. El president ni torna ni plega ni tot el contrari. L'única certesa és que un tal senyor Rull presideix el Parlament tancat sine die, i que el seu sou és de 143.764 € bruts, 12.000 al mes.

Comentarios

  1. Decía Ortega que "El hombre se hace lo que quiere ser". Pero siendo interesante, lo es más lo que nos decía un médico de profesión, y apóstol, creador del tercer Evangelio, en sus referencias al comportamiento humano. En su Evangelio, el capítulo 16, el párrafo 10, Lucas nos dice de quién debes fiarte. "Quien es fiel en lo poco, lo es en lo mucho", asevera, y se me da de que este servidor público no cumplirá su promesa.
    Ya sabemos, pues, a quien no otorgar la papeleta, que es además dinero contante que sale de nuestros impuestos.
    La gente, no nos olvidemos, respeta la coherencia. Este señor no es merecedor de tal respeto.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Todo hombre necesita una mujer,todo país necesita de un presidente
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...