Ir al contenido principal

ALZHEIMER I NACIONALISME



La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.

Comentarios

  1. Joder...es que te aseguro que no entiendo nada. Sólo de un cartel infame que solo puede ser rubricado por una svástica.
    Hace un cuarto de hora he hecho una entrada con el mismo tema porque me he quedado de piedra.
    Simplemente son unas declaraciones a La Vanguardia desde las revelaciones desde la misma ER.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2024/07/los-de-er-tienen-un-superman-y-no-lo.html?sc=1719935976974#c7586629792140122633

    ResponderEliminar
  2. Separando las anotaciones tuyas,sobre el nacionalismo y la codicia política. No aprecio si la autoria del cartel se la asignas a elementos de ER o dentro de Juntos.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. El darrer paràgraf ha estat sempre la meva visió sobre el personatge.
    Sobre la intencionalitat del cartell,... no sé, em tiro pedres a sobre fent veure que me les tira el veí? Bé; al llarg de la història ja hem vist que grans conflictes han començat així.

    En realitat no sé ben bé si el propòsit era aquest o directament l'objectiu era un atac real al candidat des de dins el partit i sense saber si l'atacant era unipersonal o tot un grup.

    podi-.

    ResponderEliminar
  4. Me quedo,con la idea de podi,porque al final Maragall se fue.Es que las otras me resultan demasiado enrevesadas,aunque reconozco que lo mio no es la política
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

40 AÑOS NO SON NADA

40 años atrás, en la facultad, éramos idealistas y leíamos a Paulo Freire. Y estábamos convencidos de que la educación, si no cambia al mundo, sí cambia a las personas que cambiarán el mundo. En la facultad nadie se planteaba si este trabajo nos iba a hacer ricos, si se pagaba bien al docente, si las condiciones eran buenas. Creíamos en el poder de la educación y eso nos bastaba. Íbamos a dejar un mundo mejor que aquel que nos legaron. Algunos incluso pensaban que nuestra promoción derribaría el aparato escolar entendido como uno de los aparatos del estado destinado al control y a la represión. Después de nosotros, nos decíamos, la escuela ya no perpetuará jamás las clases sociales y será el motor del cambio. Luego, con los años, algunos se fueron situando en el sistema y otros se esfumaron, atraídos por las empresas, la política o la vida bohemia. Jamás pude decidir quien obró mejor. Algunos tardamos más o menos tiempo en entrar, pero la mayoría estamos todavía en las aulas y algunos

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

LA PLURALITAT CATALANA SEGONS PUIGDEMONT

El senyor Puigdemont es queixa. Segons ell, el govern actual no reflecteix la pluralitat catalana. Puigdemont es queixa de què el govern regional, la Diputació de Barcelona, l'ajuntament de Barcelona i molts serveis comarcals estiguin en mans del PSC. Al senyor Puigdemont no se li han posat bé les urnes i el molesta que el PSC gestioni tant de pressupost. Al capdavall això sempre ha estat una qüestió de calers i de res més que de calers. El nacionalisme es mesura per euros i per càrrecs, que son euros. La menció a la pluralitat de la ciutadania de Catalunya és entendridora. Quina pluralitat van tenir en compte els governs secessionistes dels darrers deu anys? Quan i com van tenir en compte que Catalunya és plural i que l'independentisme només representava una part del cens? Quan admetrà que el seu temps ha caducat? Els anys del procés han fet un dibuix abstracte de la ciutadania, segons el qual només importava la independència, la solució meravellosa per a tots els mals. Però a