Ir al contenido principal

ALZHEIMER I NACIONALISME



La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.

Comentarios

  1. Joder...es que te aseguro que no entiendo nada. Sólo de un cartel infame que solo puede ser rubricado por una svástica.
    Hace un cuarto de hora he hecho una entrada con el mismo tema porque me he quedado de piedra.
    Simplemente son unas declaraciones a La Vanguardia desde las revelaciones desde la misma ER.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2024/07/los-de-er-tienen-un-superman-y-no-lo.html?sc=1719935976974#c7586629792140122633

    ResponderEliminar
  2. Separando las anotaciones tuyas,sobre el nacionalismo y la codicia política. No aprecio si la autoria del cartel se la asignas a elementos de ER o dentro de Juntos.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. El darrer paràgraf ha estat sempre la meva visió sobre el personatge.
    Sobre la intencionalitat del cartell,... no sé, em tiro pedres a sobre fent veure que me les tira el veí? Bé; al llarg de la història ja hem vist que grans conflictes han començat així.

    En realitat no sé ben bé si el propòsit era aquest o directament l'objectiu era un atac real al candidat des de dins el partit i sense saber si l'atacant era unipersonal o tot un grup.

    podi-.

    ResponderEliminar
  4. Me quedo,con la idea de podi,porque al final Maragall se fue.Es que las otras me resultan demasiado enrevesadas,aunque reconozco que lo mio no es la política
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...