Ir al contenido principal

ALZHEIMER I NACIONALISME



La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.

Comentarios

  1. Joder...es que te aseguro que no entiendo nada. Sólo de un cartel infame que solo puede ser rubricado por una svástica.
    Hace un cuarto de hora he hecho una entrada con el mismo tema porque me he quedado de piedra.
    Simplemente son unas declaraciones a La Vanguardia desde las revelaciones desde la misma ER.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2024/07/los-de-er-tienen-un-superman-y-no-lo.html?sc=1719935976974#c7586629792140122633

    ResponderEliminar
  2. Separando las anotaciones tuyas,sobre el nacionalismo y la codicia política. No aprecio si la autoria del cartel se la asignas a elementos de ER o dentro de Juntos.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. El darrer paràgraf ha estat sempre la meva visió sobre el personatge.
    Sobre la intencionalitat del cartell,... no sé, em tiro pedres a sobre fent veure que me les tira el veí? Bé; al llarg de la història ja hem vist que grans conflictes han començat així.

    En realitat no sé ben bé si el propòsit era aquest o directament l'objectiu era un atac real al candidat des de dins el partit i sense saber si l'atacant era unipersonal o tot un grup.

    podi-.

    ResponderEliminar
  4. Me quedo,con la idea de podi,porque al final Maragall se fue.Es que las otras me resultan demasiado enrevesadas,aunque reconozco que lo mio no es la política
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

PERDONEN A HERNÁN CORTÉS

El presidente de México le pide al rey de España que se disculpe por las atrocidades de la conquista española. Es decir, que se disculpe por algo que ocurrió hace 500 años. Se produce una situación paradójica: uno que no hecho nada debe disculparse ante uno al que no le han hecho nada. Aunque paradójica, la situación no es extraña: sin ir muy lejos, la Iglesia Romana ha pedido disculpas por los desmanes cometidos durante siglos en nombre de Dios. En esta tesitura: ¿Netanyahu le exigirá al Canciller Olaf Scholz que se disculpe por el exterminio del pueblo judío? El caso mejicano es posible que deba leerse en clave mejicana, atendiendo a las cosas de su política interna. Y que, a la vez, conecte con el sentimiento republicano español. Las monarquías europeas arrastran sus pies con torpeza y dificultades, y la fractura social no se lo pone nada fácil. De poco sirve que los monarcas se paseen por el orbe con sus iniciativas caritativas: el gesto que esperan muchos no es una dádiva para los

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec. Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país? Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella e

PINTURA Y ACTIVISMO SOCIAL

Cada vez que empieza el curso ocurre lo mismo: el alumnado permanece en esa eterna edad pequeña y yo he dado una zancada más hacia la oscuridad. Un dolorcito nuevo, una dioptría más, el avance de las canas, tres visitas médicas programadas en el ambulatorio, otra carta para la detección precoz del cáncer de colon. No pienso en el futuro ya que no sabría qué pensar y además me da miedo. No tengo plan de pensiones ni seguro de defunción. Pero de un tiempo a esta parte me fijo más en los jubilados, es decir, en sus ocupaciones tras la desocupación. Y entonces me pregunto: si llego ¿qué haré con mi tiempo? Cuando uno llega a un lugar nuevo lo primero que debe hacer es callar y observar. Siempre lo he hecho así, no me ha ido mal. Observo pues a los jubilados que practican hobbys y descubro uno muy común: el activismo social. Me parece muy bien, lo apunto. Debe ser placentero dedicarse a molestar al sistema cuando el sistema ya no te tiene agarrado por el pescuezo, hay algo poético y bello e