Ir al contenido principal

NACHO CANO, INDEPENDENTISTA

Nacho Cano es considera víctima d'una persecució política per tenir una ideologia concreta i unes amistats concretes, i la Isabel acut veloç en ajuda seva: vivim en un país estalinista, diu ella. És probable que a la Isabel l'estalinisme li soni vagament, com a mi la teoria de cordes. O bé la Isabel no sap qui fou Stalin o bé no coneix Espanya. Cano, pel seu compte afegeix: la policia és criminal.

Els sonen d'alguna cosa els termes d'aquest discurs? Efectivament, és el discurs de Puigdemont, Rovira, Junqueras, Rull, Turull i etzètera. Punt per punt, fil per randa: els mateixos conceptes, les mateixes paraules, el mateix to. Quin no se sent víctima d'una persecució no és ningú en aquest país.

Ningú no vol reconèixer que a Espanya només s'és investigat per cometre pressumptes delictes, perquè això no fa prou víctima. Ser investigat per un delicte només fa delinqüent, i això no és bonic.

Durant els anys més tenebrosos del procés, a molts xalet de Sant Cugat hi havia pancartes a favor de la llibertat i contra l'opressió. Se sentien oprimits dins dels seus xalets amb piscina i criada filipina?

El discurs antidemocràtic de l'independentisme de 2017 fou copiat molt aviat per la Isabel, puig el seu assessor, que és llest, es devia adonar de l'evidència: amb un discurs contra l'estat, reivindicant llibertat i reclamant-se com a oprimits, es poden obtenir molts vots.

Recordaran vostès que durant aquells anys, els partits independentistes guanyaven les eleccions regionals per majoria absoluta. Amb els seus "presos polítics" i les seves causes judicials pendents, la ciutadania corria a les urnes per socórrer la víctima. Després, una vegada absolts i ara amnistiats, la impossibilitat de presentar-se a l'arena com a víctimes s'ha esvaït i les majories els han defugit.

El PP de Madrid, que s'assembla molt a una escissió del PP espanyol, copia el discurs independentista, que també se l'ha apropiat VOX i el seu epígon Alvise, el senyor que vol clausurar no sé quina festa, voluntat d'aixafa-guitarres. A Espanya no ens podem sentir massa tranquils: l'alè de Le Pen ens alena el clatell. Si vostès sumen els vots d'Alvise, Puigdemont, Abascal i de bona part de PP, dormiran inquiets. Tots ells han comprat el mateix kit ideològic i discursiu. Fins i tot un suposat artista com Nacho Cano, l'home que cantava "Barco a Venus" com si no fos ben bé d'aquest món, ha estat capaç de copsar la potència de la imatge de la víctima. Si no ets víctima, no ets ningú. Per això Puigdemont flirteja amb la idea d'un retorn imaginari, perquè imagina la detenció davant de les càmeres i l'oportunitat de presentar-se com un Julian Assange a la catalana, una detenció que es tradueix en vots a la seva desitjada repetició electoral.

Posats a ser víctimes, fem-ho bé: Nacho Cano víctima d'Stalin. Puigdemont, de Franco. Sense tenir en compte que Stalin i Franco son morts (Stalin el 1953, Franco el 1975). Víctimes d'esperits renuents?



Comentarios

  1. Ayuso,forma parte de los integrantes del espectáculo, que nos entretiene además del fútbol. Le acompaña personajes como Bolaño,Yolanda Días,el propio Sánchez y Puchi el cándido.Feijoo con el papel de soso,no tiene gran interés, pero bueno se gana su sueldo.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  2. Hasta ahora, pienso, la Ayuso le era necesario al Feijoo, era la línea dura de este frente a Abascal, y la que ladraba (si tienes perro, no ladres tú, dice el proverbio chino) frente a Sánchez.
    Ahora, con el gran favor que le han hecho a los peperos, me refiero cortar ligámenes, Ayuso ya no será tan necesaria para Feijoo.
    Como tampoco será necesario el ex de Mecano, que busca politizar su música, dado que está visto, con el pentagrama ya no se maneja tan bien.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Com diria la meva mare, aquest noi no gira rodó.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...