Ir al contenido principal

NACHO CANO, INDEPENDENTISTA

Nacho Cano es considera víctima d'una persecució política per tenir una ideologia concreta i unes amistats concretes, i la Isabel acut veloç en ajuda seva: vivim en un país estalinista, diu ella. És probable que a la Isabel l'estalinisme li soni vagament, com a mi la teoria de cordes. O bé la Isabel no sap qui fou Stalin o bé no coneix Espanya. Cano, pel seu compte afegeix: la policia és criminal.

Els sonen d'alguna cosa els termes d'aquest discurs? Efectivament, és el discurs de Puigdemont, Rovira, Junqueras, Rull, Turull i etzètera. Punt per punt, fil per randa: els mateixos conceptes, les mateixes paraules, el mateix to. Quin no se sent víctima d'una persecució no és ningú en aquest país.

Ningú no vol reconèixer que a Espanya només s'és investigat per cometre pressumptes delictes, perquè això no fa prou víctima. Ser investigat per un delicte només fa delinqüent, i això no és bonic.

Durant els anys més tenebrosos del procés, a molts xalet de Sant Cugat hi havia pancartes a favor de la llibertat i contra l'opressió. Se sentien oprimits dins dels seus xalets amb piscina i criada filipina?

El discurs antidemocràtic de l'independentisme de 2017 fou copiat molt aviat per la Isabel, puig el seu assessor, que és llest, es devia adonar de l'evidència: amb un discurs contra l'estat, reivindicant llibertat i reclamant-se com a oprimits, es poden obtenir molts vots.

Recordaran vostès que durant aquells anys, els partits independentistes guanyaven les eleccions regionals per majoria absoluta. Amb els seus "presos polítics" i les seves causes judicials pendents, la ciutadania corria a les urnes per socórrer la víctima. Després, una vegada absolts i ara amnistiats, la impossibilitat de presentar-se a l'arena com a víctimes s'ha esvaït i les majories els han defugit.

El PP de Madrid, que s'assembla molt a una escissió del PP espanyol, copia el discurs independentista, que també se l'ha apropiat VOX i el seu epígon Alvise, el senyor que vol clausurar no sé quina festa, voluntat d'aixafa-guitarres. A Espanya no ens podem sentir massa tranquils: l'alè de Le Pen ens alena el clatell. Si vostès sumen els vots d'Alvise, Puigdemont, Abascal i de bona part de PP, dormiran inquiets. Tots ells han comprat el mateix kit ideològic i discursiu. Fins i tot un suposat artista com Nacho Cano, l'home que cantava "Barco a Venus" com si no fos ben bé d'aquest món, ha estat capaç de copsar la potència de la imatge de la víctima. Si no ets víctima, no ets ningú. Per això Puigdemont flirteja amb la idea d'un retorn imaginari, perquè imagina la detenció davant de les càmeres i l'oportunitat de presentar-se com un Julian Assange a la catalana, una detenció que es tradueix en vots a la seva desitjada repetició electoral.

Posats a ser víctimes, fem-ho bé: Nacho Cano víctima d'Stalin. Puigdemont, de Franco. Sense tenir en compte que Stalin i Franco son morts (Stalin el 1953, Franco el 1975). Víctimes d'esperits renuents?



Comentarios

  1. Ayuso,forma parte de los integrantes del espectáculo, que nos entretiene además del fútbol. Le acompaña personajes como Bolaño,Yolanda Días,el propio Sánchez y Puchi el cándido.Feijoo con el papel de soso,no tiene gran interés, pero bueno se gana su sueldo.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  2. Hasta ahora, pienso, la Ayuso le era necesario al Feijoo, era la línea dura de este frente a Abascal, y la que ladraba (si tienes perro, no ladres tú, dice el proverbio chino) frente a Sánchez.
    Ahora, con el gran favor que le han hecho a los peperos, me refiero cortar ligámenes, Ayuso ya no será tan necesaria para Feijoo.
    Como tampoco será necesario el ex de Mecano, que busca politizar su música, dado que está visto, con el pentagrama ya no se maneja tan bien.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Com diria la meva mare, aquest noi no gira rodó.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

SAN FERNÁNDEZ, MÁRTIR Y MARIANO

Foto: El Triangle El señor Fernández (Jorge Fernández) va dando charlas piadosas y presenta su libro "El tiempo de María. Apariciones marianas en España, Francia y Portugal." A la espera de su juicio por múltiples fechorías durante su época como ministro (camino del martirio sanchista y por consiguiente de la santidad), el devoto político redacta un texto sobre milagros y apariciones y lo presenta por las parroquias de España, como la de Sant Jordi en el barrio barcelonés de Vallcarca. Esta parroquia es conocida por ser el núcleo de las agrupaciones más rancias y conservadoras del catolicismo catalán. El chascarrilo viene solo: Vallacarca, la parroquia carca. Cada uno debe escribir sobre lo que conoce bien, y Jorge sabe bien de lo que habla cuando habla de milagros. Él mismo ha sido bendecido por algunos milagros que, graciosamente, Nuestro Señor le ha concedido. Ustedes recordarán al ángel Marcelo, el que le guiaba hasta encontrar un agujerito en donde aparcar el coche, que ...

EL HOMBRE QUE ARREGLA LOS TRENES

Hay un hombre, en Cataluña (bueno, en Bélgica ahora mismo), que arreglará el asunto de los trenes en un pispás. Solucionará los líos de Cercanías, no habrá accidentes, subirá los salarios a los trabajadores y repartirá chicles y caramelos a los usuarios. En verano, serán helados de limón o de naranja. Cada 11 de septiembre, dará un chupito de ratafía a todo aquél viajero que lleve algún símbolo patriótico en su atuendo. Si es mujer, será chupito sin alcohol de Aromas de Montserrat. Por la megafonía siempre sonarán canciones muy catalanas, himnos reconfortantes y cancioncillas de Lluís Llach (jamás de Joan Manuel Serrat, por supuesto). En efecto: el hombrecito de Waterloo no ha tardado mucho en contar que, con él al mando y Dios mediante la independencia catalana, nada de eso sucedería y todo iría de maravilla. Hay que ser bastante zafio para soltar un sandez de este tipo cuando tenemos a un maquinista muerto y un montón de heridos: no parece que sea lo más elegante. Quizás el señorito ...

ELS NAZIS PASSEGEN PER SENTMENAT

Una organització nazi o més o menys nazi lloga un local a Sentmenat per fer-hi la seva presentació a Catalunya. Es tracta de Núcleo Nacional. El dia de l'esdeveniment, joves antifeixistes de la zona van a anar-hi a plantar cara: la testosterona no falta mai en cap bàndol, tal com ja passava en temps de cromayons i neanderthals. La veritat és que no sabia res de Núcleo Nacional i em poso a remenar per la xarxa. I descobreixo que és un grup sorgit arran de les manifestacions contra Pedro Sánchez a Madrid, convocats per protestar contra la llei d'amnistia. Infereixo que Núcleo Nacional és un altre dels grups a l'òrbita de Vox. Em pregunto perquè sento aquesta atracció morbosa per l'ultradreta des de fa temps i llavors recordo allò de Nietszche: vés amb compte quan mires a l'abisme, perquè l'abisme et podria retornar la mirada. Em va començar a passar durant el procés independentista: em vaig obsessionar en mirar els seus vídeos i els seus eslògans, les seves barbar...