Diario de un unionista

Fotografia extreta de El Confidencial, 29/6/2024 Al final de la guerra civil espanyola, centenars de milers d'espanyols (prop de 480.000) es van haver d'exiliar: si s'haguessin quedat a l'Espanya de Franco, molts d'ells haurien estat afusellats o, en el millor dels casos, internats en llòbrecs camps de presos, entre polls i malalties. Vae victus. Però l'exili no fou fàcil: la majoria d'ells, a França, van quedar amuntegats en camps de refugiats que recorden molt (com dues gotes d'aigua) els camps que avui podem veure a Síria i a Palestina. Si algú té ganes de llegir un testimoni de primera mà, n'hi ha un d'estremidor: "El desgavell", d'en Ferran Planas, publicat el 1969. Fam, misèria, brutícia, humiliació: els gendarmes francesos que custodiaven els camps sentien poca empatia envers els espanyols republicans. Després de "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, el text de Planes em sembla el millor que es pot llegir sobre la ...

Éric Vuillard, escriptor francès que aprofito per recomanar amb totes les meves forces, nega el tòpic segons el qual la història l'escriuen els vencedors. La història l'escriuen els poderosos, corregeix Vuillard en una entrevista amb l'Albert Soler . Els poderosos son els qui tenen els mitjans, econòmics i culturals, que els permeten imposar la seva tesi, la seva veritat. El poderós i el vencedor no sempre coincideixen o, en tot cas, cal estar atent a la dialèctica entre les dues categories. Posem un exemple: la història ens diu que Catalunya va perdre la guerra de Successió de 1714 i, per tant, el nacionalisme català es presenta com un perdedor des de bon començament. La derrota de 1714 és un dels mites preferits del nacionalisme, que també situa la creació llegendària de la seva bandera en la derrota del Comte Guifré: segons el mite, Guifré estampa els quatre dits tacats de sang tot just abans de morir. No és gens difícil trobar hisoriadors contemporanis, poetes i més poe...

La Generalitat de Catalunya va presentar-se com a  terra d'acollida . Volien dir, les autoritats, que Catalunya (i el seu govern regional) rebien de bon grat les persones que hi arriben procedents d'altres llocs del món. Potser ja és l'hora de no confondre la terra d'acollida amb la terra d'arribada, perquè son conceptes molt diferents. Fa poc, l'Assemblea Nacional Catalana va promoure l'eslògan "Volem acollir", i no foren poques les ciutadanes catalanes que van esmerçar un llençol de casa per penjar-lo al balcó amb frases com "Aquí hi cap un immigrant". Jo en vaig veure una bona colla al barri de Gràcia de Barcelona, per posar un exemple. Gràcia és un barri progressista, podries pensar, a més a més d'ecologista i de molta bicicleta. I a més a més de ric. Si bé és cert que la regió catalana ha rebut una gran quantitat de població immigrada des de sempre, però especialment des de finals del segle dinou (Múrcia i Andalusia) i al segle v...

La llengua catalana està rodejada d'enemics, diuen els seus defensors apocalíptics. Mai no queda clar si l'enemic principal és el ciutadà català de parla castellana o el català de parla catalana però que cau en el bilingüisme i, finalment, transita fins al castellà per comoditat o per una sèrie de "conceptes mal entesos". Com qui diu, una heretgia, una desviació de la fe. Sembla que la sociolingüística catalana estigui fascinada pel desastre final i projecti una mirada religiosa sobre el fet social.  Fa molts anys, quan jo estudiava secundària, ja es parlava de la desaparició imminent del català. Em van obligar a llegir "Bilingüisme i diglòssia", llibre del qual no recordo ni tan sols l'autor i que els meus companys castellanoparlants van rebre com un text incomprensible, que els plantejava problemes molt allunyats de les preocupacions d'un adolescent de la perifèria barcelonina (i després va tocar llegir "La plaça del Diamant", novel·la qu...

Les autoritats polítiques i culturals catalanes fa anys que s'expremen el cervell: com és possible que l'ús del català retrocedeixi a grans gambades? A Catalunya, l'ús de la llengua (catalana) ha estat sempre el tòtem, l'indicador, el motiu de tot plegat, la bandera, la nineta dels seus ulls.  Llavors, com és que quan el català té per primera vegada la màxima protecció legal de la seva història, decaigui en l'ús social? Cal explicar bé aquest punt: en tota la seva història, el català no havia estat mai llengua oficial (cooficial), protegida per la Constitució Espanyola, llengua obligatòria als plans d'estudi i llengua vehicular a les escoles. Mai no havia existit una immersió lingüística ni una Llei de Normalització lingüística ni un cos de funcionaris dedicats a la causa, ni un Consorci per la Normalització Lingüística ni un pressupost dedicat en exclusiva a salvar la llengua, a mantenir-la i, si cal, a imposar-la amb sancions. Com és que l'ús del català de...

"La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya". Ho hem sentit tantes vegades que li donem categoria d'axioma. Facin un esforç: provin d'imaginar-se que algú diu: "la religió cristiana és la religió pròpia de Catalunya". Hi hauria un daltabaix, no és cert? I, no obstant això, les dues oracions responen a la mateixa lògica. De l'acceptació inqüestioada que Catalunya té una llengua pròpia se'n deriven decisions polítiques, una de les quals és la immersió lingüística als centres educatius. Hem passat molts anys escoltant l'oració: la immersió lingüística és un model d'èxit, i per això no cal qüestionar-la. Potser era una pregària. En altres paraules: ara no toca qüestionar la immersió, ens diuen. Finalment, el model immersiu queda qüestionat pels resultats. Uns d'ells provenen de les proves PISA. Malgrat que les proves PISA son aquelles proves a les quals es presenten molts països i sempre guanya Corea. (Cal precisar: les proves PISA...

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món. Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al...