LA IMMERSIÓ NO FOU UN ÈXIT

"La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya". Ho hem sentit tantes vegades que li donem categoria d'axioma. Facin un esforç: provin d'imaginar-se que algú diu: "la religió cristiana és la religió pròpia de Catalunya". Hi hauria un daltabaix, no és cert? I, no obstant això, les dues oracions responen a la mateixa lògica. De l'acceptació inqüestioada que Catalunya té una llengua pròpia se'n deriven decisions polítiques, una de les quals és la immersió lingüística als centres educatius.

Hem passat molts anys escoltant l'oració: la immersió lingüística és un model d'èxit, i per això no cal qüestionar-la. Potser era una pregària. En altres paraules: ara no toca qüestionar la immersió, ens diuen. Finalment, el model immersiu queda qüestionat pels resultats. Uns d'ells provenen de les proves PISA. Malgrat que les proves PISA son aquelles proves a les quals es presenten molts països i sempre guanya Corea. (Cal precisar: les proves PISA les promou l'OCDE i serveixen, també, per proposar un model educatiu més amable amb el capitalisme que amb el coneixement).

Els resultats objectius de l'alumnat català son molt tristos. Queda molt lluny el mite de la pedagogia catalana avançada, progressista i exemplar que envejava la resta d'Espanya i part de l'estranger. El model dels anys 70 s'ha esvaït. A poc a poc però amb seguretat, l'educació catalana s'enfanga i s'esmuny, i hom diria que hi ha una intenció indissimulada de suggerir que més val que matriculi els seus fills a l'escola privada. A Barcelona, per posar un exemple, l'alumnat està matriculat als centres privats (i privats concertats) en més del 50%. A la Conselleria d'Educació ningú no piula: senyal que ja els deu semblar bé.

Si la immersió era qüestionable amb un alumnat castellanoparlant, quan ha arribat l'alumnat amb altres llengües maternes o procedent dels països llatinoamericans s'ha destapat el desastre anunciat. Als qui hem anunciat el desastre ens han titllat de fatxes, i per això molts han preferit el silenci. Per raons que no es volen afrontar, les comunitats immigrades han escollit la llengua castellana com a llengua vehicular, com a llengua franca. La primera pregunta que caldria fer-se és: perquè han triat la castellana com a llengua comuna? Quina responsabilitat hi té la política lingüística de les autoritats regionals?. És fàcil denunciar complots de potències estrangeres, i ploriquejar. Però la realitat és la realitat, i cal reecordar que la Generalitat catalana té competències exclusives en política lingüistica i educativa no-universitària.

El fracàs de la llengua catalana en el medi educatiu explica els fracassos en la resta de les àrees, i aquesta és la premissa que cal contemplar. Algú podria dir: els números no tenen llengua i en canvi també suspenem en matemàtiques. Però els problemes lògicomatemàtics estan redactats en llengua catalana i son llegits per alumnat de cultures molt diverses, aquestes que han triat el castellà.

Les autoritats difonen algunes idees exculpatòries: la llei és bona, el que passa és que la docència és díscola, indolent o traidora. Diuen: hi ha mestres que es relaxen i empren el castellà en les interaccions que no son estrictament acadèmiques, parlen en castellà entre ells, no saben que els patis son horari lectiu, etc. Als qui fan aquestes acusacions jo els demanaria que passin un parell de dies a les aules de les escoles i dels intituts de l'Àrea Metropolitana, i que facin una parell d'hores de pati. Que provin de resoldre un conflicte entre alumnes de procedència magribina i de procedència llatina, i que després m'expliquin quin problema lingüístic han detectat. I els adverteixo que he triat l'exemple sense ànim segregador, perquè ja els adverteixo que succeirà el mateix quan els dos alumnes de la trifulca siguin nascuts aquí, de famílies d'aquí.

La immersió no fou un èxit i és una de les principals responsables del fracàs educatiu. No cal pensar tan sols en la supervivència de la llengua catalana, perquè aquest element passa a segon terme quan ens preguntem pel futur d'aquest alumnat, que son persones amb nom i cognom i DNI, persones que s'hauran d'enfrontar als ensenyaments post-obligatoris i, en definitiva, a un món laboral cruel. La immersió, en definitiva, podria estar garantint el fracàs de l'educació com a oportunitat de millora social. Aquesta és la tragèdia, més que no pas la disminució dels parlants d'una llengua.