Ir al contenido principal

LA IMMERSIÓ NO FOU UN ÈXIT


"La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya". Ho hem sentit tantes vegades que li donem categoria d'axioma. Facin un esforç: provin d'imaginar-se que algú diu: "la religió cristiana és la religió pròpia de Catalunya". Hi hauria un daltabaix, no és cert? I, no obstant això, les dues oracions responen a la mateixa lògica. De l'acceptació inqüestioada que Catalunya té una llengua pròpia se'n deriven decisions polítiques, una de les quals és la immersió lingüística als centres educatius.

Hem passat molts anys escoltant l'oració: la immersió lingüística és un model d'èxit, i per això no cal qüestionar-la. Potser era una pregària. En altres paraules: ara no toca qüestionar la immersió, ens diuen. Finalment, el model immersiu queda qüestionat pels resultats. Uns d'ells provenen de les proves PISA. Malgrat que les proves PISA son aquelles proves a les quals es presenten molts països i sempre guanya Corea. (Cal precisar: les proves PISA les promou l'OCDE i serveixen, també, per proposar un model educatiu més amable amb el capitalisme que amb el coneixement).

Els resultats objectius de l'alumnat català son molt tristos. Queda molt lluny el mite de la pedagogia catalana avançada, progressista i exemplar que envejava la resta d'Espanya i part de l'estranger. El model dels anys 70 s'ha esvaït. A poc a poc però amb seguretat, l'educació catalana s'enfanga i s'esmuny, i hom diria que hi ha una intenció indissimulada de suggerir que més val que matriculi els seus fills a l'escola privada. A Barcelona, per posar un exemple, l'alumnat està matriculat als centres privats (i privats concertats) en més del 50%. A la Conselleria d'Educació ningú no piula: senyal que ja els deu semblar bé.

Si la immersió era qüestionable amb un alumnat castellanoparlant, quan ha arribat l'alumnat amb altres llengües maternes o procedent dels països llatinoamericans s'ha destapat el desastre anunciat. Als qui hem anunciat el desastre ens han titllat de fatxes, i per això molts han preferit el silenci. Per raons que no es volen afrontar, les comunitats immigrades han escollit la llengua castellana com a llengua vehicular, com a llengua franca. La primera pregunta que caldria fer-se és: perquè han triat la castellana com a llengua comuna? Quina responsabilitat hi té la política lingüística de les autoritats regionals?. És fàcil denunciar complots de potències estrangeres, i ploriquejar. Però la realitat és la realitat, i cal reecordar que la Generalitat catalana té competències exclusives en política lingüistica i educativa no-universitària.

El fracàs de la llengua catalana en el medi educatiu explica els fracassos en la resta de les àrees, i aquesta és la premissa que cal contemplar. Algú podria dir: els números no tenen llengua i en canvi també suspenem en matemàtiques. Però els problemes lògicomatemàtics estan redactats en llengua catalana i son llegits per alumnat de cultures molt diverses, aquestes que han triat el castellà.

Les autoritats difonen algunes idees exculpatòries: la llei és bona, el que passa és que la docència és díscola, indolent o traidora. Diuen: hi ha mestres que es relaxen i empren el castellà en les interaccions que no son estrictament acadèmiques, parlen en castellà entre ells, no saben que els patis son horari lectiu, etc. Als qui fan aquestes acusacions jo els demanaria que passin un parell de dies a les aules de les escoles i dels intituts de l'Àrea Metropolitana, i que facin una parell d'hores de pati. Que provin de resoldre un conflicte entre alumnes de procedència magribina i de procedència llatina, i que després m'expliquin quin problema lingüístic han detectat. I els adverteixo que he triat l'exemple sense ànim segregador, perquè ja els adverteixo que succeirà el mateix quan els dos alumnes de la trifulca siguin nascuts aquí, de famílies d'aquí.

La immersió no fou un èxit i és una de les principals responsables del fracàs educatiu. No cal pensar tan sols en la supervivència de la llengua catalana, perquè aquest element passa a segon terme quan ens preguntem pel futur d'aquest alumnat, que son persones amb nom i cognom i DNI, persones que s'hauran d'enfrontar als ensenyaments post-obligatoris i, en definitiva, a un món laboral cruel. La immersió, en definitiva, podria estar garantint el fracàs de l'educació com a oportunitat de millora social. Aquesta és la tragèdia, més que no pas la disminució dels parlants d'una llengua. 



Comentarios

  1. No sé, pero mi hija que pasa de cuarenta,fue de las primeras que en colegio público, de aquéllos que empezaron como prueba del sistema de inmersión, tiene hoy día un catalán perfecto escrito y hablado.Le costó mucho trabajo,pero hoy está contenta.Uno de mis nietos desde guardería, tiene como inmersión el alemán y se me abren las carnes,cuando lo oigo hablar en alemán, con otros compañeros del Colegio Alemán. Ya sé, que tiene sus problemas,pero entiendo que el sacrificio tiene su recompensa.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Mira, Lluis. En la plaza España están los Mossos de Escuadra, tienen allí una central. Cuando paso con Mayte procuro caminar despacio para escuchar en que idioma hablan entre compañeros. Habré pasado quinientas veces, y creo que, les he escuchado hablar en catalán, entre ellos, contadas las veces con los dedos de una mano. Es que lo que me extraña, ahora, es ver una pareja de este cuerpo hablando catalán, ya ves.
    ¿Quée quiero decir?, que seguro para entrar en ese cuerpo han tenido que pasar el nivel C, y, sin embargo, ya ves, mis registros dicen que allí, la lengua materna es el castellano, que es el idioma que hablan entre ellos, y eso ¿qué quiere decir?, que seguro hablan el castellano en casa con sus hijos.
    Tal como suena.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. A los niños hay que darles armas para el día de mañana,en Cataluña el castellano,catalán e inglés esenciales.Lo que hablen en casa,con sus amigos no importa,pero que lo pueda hacer siempre,en cualquiera de los tres
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL COLOR ZANAHORIA DE MIS SUEÑOS

Un señor color zanahoria ha ganado las elecciones en un país lejano que, por ser tan lejano, se parece mucho al mío. El señor zanahoria viene con ganas de lío y parece un tipo rencoroso. Aunque provecto y a la vez pueril, las ganas no le abandonan. Debe de tomar alguna variante de la Viagra para comerciantes filibusteros. El señor zanahoria promete un nuevo desorden mundial, generoso y a raudales, una eyaculación masiva de libertades para los ricos. Y los demás que se jodan. El mundo que promete el señor zanahoria ya no es mi mundo y además me fatiga imaginar lo que se nos viene encima, ya no me quedan fuerzas para resistir. Los pobres han votado al multimillonario, es eso lo que me fastidia y lo que me fatiga. Los pobres han decidido que su monarca sea un ricachón, como en una comedia griega. El señor zanahoria... ¿es una comedia de Aristófanes? me pregunta una vocecita en la madrugada gris, borrasca de levante, soliloquio de nubes. Muros altos, negocios fáciles, sálvese quien pueda y

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre