Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria. Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo q...
A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...