Diario de un unionista

Isabel se aventura con todo. Por lo poco que de ella sé, nació en una familia más bien humilde y decidió dejar de serlo, para lo cual no reparó en esfuerzos y descubrió que las cosas como la ética y la moral pueden ser más bien obstáculos, leves molestias, cuando uno pretende ascender en la escalera social a todo tren. Que se lo pregunten a Julien Sorel. O a Onofre Bouvila. Descubrió que la política, cuando uno tiene ganas, pocas manías y un solo principio, es un buen lugar para la prosperidad. Y, aunque en la política se cobra del erario público, ella nunca abandonó la fascinación por el oro de los ricos. El ambicioso suele ser de derechas y el codicioso lo es por fuerza, piense lo que piense. Las oportunidades pasan y hay que estar atento. Eso les sucedió al porquerizo Francisco de Pizarro o al bastardo abandonado Diego de Almagro: vieron que zarpaba un barco rumbo a la aventura y se montaron en él. Como cualquier miserable del mundo dispuesto a jugarse la vida en alta mar, Francisco...

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...

Con un acento en cada parte de su nombre compuesto, y un acento en cada uno de sus apellidos, el señor Sánchez se hace sentir. Se hace notar, aquí estoy yo, y no me ando con menudencias. Antes de ser diputado por Vox (circunscripción de Alicante) el señor era juez. Es decir: es juez, pero en excedencia. Cuando se habla de la judicialización de la política o de la politización de la justicia uno se pierde un poco y nunca termina de saber en cual de las dos zonas se mueve, qué es más grave y qué nos está pasando en realidad. Un juez que se mete a político ¿en cual de las dos posibilidades incurre? Me acuerdo del juez Baltasar Garzón de su tránsito más bien difícil por la cosa de la política de alto nivel. Don José María Sánchez no ha llegado a tan alto nivel, pero también genera conflictos. Cuando se habla de que España tiene un problema grave con la justicia supongo que deberíamos asustarnos. En los últimos tiempos (me refiero al período que arranca con la investidura de Pedro Sánchez) ...