Diario de un unionista

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...

Tal vegada algú ha vist El Doctor Mabuse (Dr. Mabuse, der Spieler, Fritz Lang, 1922). La cinta, de cinema mut, ha complert 103 anys. Si l'han vista sabran que el pèrfid Mabuse té una gran habilitat per a les disfresses, l'engany i la hipnosi, entre d'altres males arts. I penso en el doctor Mabuse quan em perdo per les pàgines de Youtube a la recerca del "post procés": ja ho veuen, cadascú té les seves manies. Hi ha qui mira partits de futbol i qui mira propaganda política de fet, amb la mateixa intenció, que és viure uns minuts d'emocions fortes. El procés s'ha acabat? Aquesta pregunta té una resposta intensa en la dreta nacionalista, que renega del procés perquè es van sentir estafats per aquells que havien promès una república independent quasi màgica i ara, en conseqüència, pensen en com reprendre l'independentisme des de les seves restes, com encendre altra vegada les torxes i, en realitat, com tornar a crear il·lusions (sí, en el sentit il·lusori ...

Unos meses atrás escribí algo sobre la masacre de Gaza por aquí y no tardé en recibir un comentario airado: lo tuyo es antisemitismo clásico, me espetaron. Quien me soltó esa perla es una persona con quien coincido en muchos otros puntos de vista ideológicos y políticos, pero me quedó claro que si uno escribe algo contra la barbaridad de Israel en Gaza comete antisemitismo, un grave pecado. Y es curioso, pero la verdad es que, si uno piensa en los pueblos semíticos, descubrirá que tan semitas son los israelitas como los palestinos. Dicho de otro modo: quien aplaude el genocidio de los gazatíes también es un antisemita. Otra cosa sería si hablamos de sionismo y de antisionismo, aunque eso también es complejo pero quizás menos que lo anterior. En realidad, sin embargo, se trata del señor Netanyahu, un tipo bravucón y belicista de la extrema derecha israelita con el que casi nadie se atreve. Es más: ahora que lo pienso, solo por haber escrito de él lo que he escrito en la línea anterior p...