Ir al contenido principal

UNA LLENGUA PERVERTIDA

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món.

Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al genoll dret contra el qui senten dolor al colze esquerre, a l'espatlla dreta, a la tercera cervical.

Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents. Entre les conseqüències més nocives del "procés" hi ha l'assimilació entre l'elecció d'una llengua per comunicar-se amb els altres i una opció política. Qui s'expressa en català és catalanista, independentista, dels nostres. Qui s'expressa en castellà és dels altres, traidor o botifler i, en darrera instància, un mal català. S'ha engegat un mecanisme pervers contra la ciutadania catalana que s'expressa en castellà, un aparell d'exclusió implacable. Un mecanisme que, en definitiva, destrueix la convivència i nega els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte que son el darrer bastió abans de la barbàrie promesa que tenim a les portes d'Europa. El nostre bilingüisme de cada dia és, potser, el millor que ofereix la societat catalana. Aquest bilingüisme fluïd i fàcil entre dues llengües germanes o cosines, el pont més meravellós que podem transitar cada dia i que ens fa la vida més fàcil, una mica més amable.

La llengua catalana té serioses dificultats en el món d'avui, i no sembla una bona opció llatinitzar-la tal com es pretén, convertir-la en la llengua de les elits econòmiques i culturals o del poder: és una via equivocada. Cal protegir el català perquè és una llengua minoritària? És clar que sí, de la mateixa manera que cal protegir qualsevol minoria cultural. Però també cal ser respectuosos i conseqüents amb la realitat de la ciutadania catalana: no fos cas que la minoria oprimís la majoria i s'ocasionés un conflicte de mal pronòstic. Fins i tot Tocqueville adverteix d'aquesta possibilitat perversa, fa dos-cents anys.

La llengua catalana necessita una revisió urgent, tant en la seva política educativa i dels mitjans públics com també en la seva adequació normativa. Pompeu Fabra, vist des d'ara, és un problema més que una solució. Fabra ja estava imbuït d'ideologia quan va construir el seu model. I la realitat d'avui és que el locutors de TV3 usen una llengua pobríssima, trista i defectuosa. Ni els polítics més nacionalistes saben parlar el català de Fabra. Llavors ¿a què juguen? ¿Es pretén salvar una llengua davant l'embat de la globalització o es pretén imposar un pensament romàntic i caducat?

No se m'acut cap estratègia pitjor per salvar el català que convertir-lo en una llengua imposada i per tant antipàtica, vehicle d'una ideologia excloent. El mal que li han fet a la llengua de la meva mare els nacionalistes és immesurable. El meu cor no els ho perdona.

 

Comentarios

  1. Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents.
    Ja som dos que pensem igual.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Dentro de poco, el problema solucionado, un dispositivo traductor oral, incrustado en boca. Hablas en castellano y de tu boca sale catalán del más puro y académico. Ya no se podrá utilizar el idioma políticamente. Ya existe en aplicación para móvil.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Jo parlo i escric en català i en castellà amb tota naturalitat, segons Que publico al bloc en català ho Deixo en castellà, sobretot si és poesia o texts escrits per sud-americans que crec perden molt de la seva essència en traduir-los. I això és elm que el nacionalisme exacerbat no ha entès, en voler imposar si o si la llengua.
    En el meu cas publico quasi el mateix en el bloc de castellà que en el de català, però la gent diàriament s'hi passa i comenta ho fa pel de català, cert es que he incorporat un traductor, però abans ja hi passàven. I és gent de Vigo, Valladolid, Córdoba. Madrid,. Saragossa, o Aruca.
    Per cert, un dilema, que és més correcte escriure Saragossa o Zaragoza?. Ho dic perque com s'exigeix des d'aquí que es digui Girona, Lleida o Catalunya, semblaria més correcte escriure Zaragoza.
    Salut, i cuida l'artrosi que es molt punyetera.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...