Ir al contenido principal

UNA LLENGUA PERVERTIDA

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món.

Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al genoll dret contra el qui senten dolor al colze esquerre, a l'espatlla dreta, a la tercera cervical.

Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents. Entre les conseqüències més nocives del "procés" hi ha l'assimilació entre l'elecció d'una llengua per comunicar-se amb els altres i una opció política. Qui s'expressa en català és catalanista, independentista, dels nostres. Qui s'expressa en castellà és dels altres, traidor o botifler i, en darrera instància, un mal català. S'ha engegat un mecanisme pervers contra la ciutadania catalana que s'expressa en castellà, un aparell d'exclusió implacable. Un mecanisme que, en definitiva, destrueix la convivència i nega els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte que son el darrer bastió abans de la barbàrie promesa que tenim a les portes d'Europa. El nostre bilingüisme de cada dia és, potser, el millor que ofereix la societat catalana. Aquest bilingüisme fluïd i fàcil entre dues llengües germanes o cosines, el pont més meravellós que podem transitar cada dia i que ens fa la vida més fàcil, una mica més amable.

La llengua catalana té serioses dificultats en el món d'avui, i no sembla una bona opció llatinitzar-la tal com es pretén, convertir-la en la llengua de les elits econòmiques i culturals o del poder: és una via equivocada. Cal protegir el català perquè és una llengua minoritària? És clar que sí, de la mateixa manera que cal protegir qualsevol minoria cultural. Però també cal ser respectuosos i conseqüents amb la realitat de la ciutadania catalana: no fos cas que la minoria oprimís la majoria i s'ocasionés un conflicte de mal pronòstic. Fins i tot Tocqueville adverteix d'aquesta possibilitat perversa, fa dos-cents anys.

La llengua catalana necessita una revisió urgent, tant en la seva política educativa i dels mitjans públics com també en la seva adequació normativa. Pompeu Fabra, vist des d'ara, és un problema més que una solució. Fabra ja estava imbuït d'ideologia quan va construir el seu model. I la realitat d'avui és que el locutors de TV3 usen una llengua pobríssima, trista i defectuosa. Ni els polítics més nacionalistes saben parlar el català de Fabra. Llavors ¿a què juguen? ¿Es pretén salvar una llengua davant l'embat de la globalització o es pretén imposar un pensament romàntic i caducat?

No se m'acut cap estratègia pitjor per salvar el català que convertir-lo en una llengua imposada i per tant antipàtica, vehicle d'una ideologia excloent. El mal que li han fet a la llengua de la meva mare els nacionalistes és immesurable. El meu cor no els ho perdona.

 

Comentarios

  1. Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents.
    Ja som dos que pensem igual.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Dentro de poco, el problema solucionado, un dispositivo traductor oral, incrustado en boca. Hablas en castellano y de tu boca sale catalán del más puro y académico. Ya no se podrá utilizar el idioma políticamente. Ya existe en aplicación para móvil.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Jo parlo i escric en català i en castellà amb tota naturalitat, segons Que publico al bloc en català ho Deixo en castellà, sobretot si és poesia o texts escrits per sud-americans que crec perden molt de la seva essència en traduir-los. I això és elm que el nacionalisme exacerbat no ha entès, en voler imposar si o si la llengua.
    En el meu cas publico quasi el mateix en el bloc de castellà que en el de català, però la gent diàriament s'hi passa i comenta ho fa pel de català, cert es que he incorporat un traductor, però abans ja hi passàven. I és gent de Vigo, Valladolid, Córdoba. Madrid,. Saragossa, o Aruca.
    Per cert, un dilema, que és més correcte escriure Saragossa o Zaragoza?. Ho dic perque com s'exigeix des d'aquí que es digui Girona, Lleida o Catalunya, semblaria més correcte escriure Zaragoza.
    Salut, i cuida l'artrosi que es molt punyetera.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...