Ir al contenido principal

UNA LLENGUA PERVERTIDA

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món.

Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al genoll dret contra el qui senten dolor al colze esquerre, a l'espatlla dreta, a la tercera cervical.

Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents. Entre les conseqüències més nocives del "procés" hi ha l'assimilació entre l'elecció d'una llengua per comunicar-se amb els altres i una opció política. Qui s'expressa en català és catalanista, independentista, dels nostres. Qui s'expressa en castellà és dels altres, traidor o botifler i, en darrera instància, un mal català. S'ha engegat un mecanisme pervers contra la ciutadania catalana que s'expressa en castellà, un aparell d'exclusió implacable. Un mecanisme que, en definitiva, destrueix la convivència i nega els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte que son el darrer bastió abans de la barbàrie promesa que tenim a les portes d'Europa. El nostre bilingüisme de cada dia és, potser, el millor que ofereix la societat catalana. Aquest bilingüisme fluïd i fàcil entre dues llengües germanes o cosines, el pont més meravellós que podem transitar cada dia i que ens fa la vida més fàcil, una mica més amable.

La llengua catalana té serioses dificultats en el món d'avui, i no sembla una bona opció llatinitzar-la tal com es pretén, convertir-la en la llengua de les elits econòmiques i culturals o del poder: és una via equivocada. Cal protegir el català perquè és una llengua minoritària? És clar que sí, de la mateixa manera que cal protegir qualsevol minoria cultural. Però també cal ser respectuosos i conseqüents amb la realitat de la ciutadania catalana: no fos cas que la minoria oprimís la majoria i s'ocasionés un conflicte de mal pronòstic. Fins i tot Tocqueville adverteix d'aquesta possibilitat perversa, fa dos-cents anys.

La llengua catalana necessita una revisió urgent, tant en la seva política educativa i dels mitjans públics com també en la seva adequació normativa. Pompeu Fabra, vist des d'ara, és un problema més que una solució. Fabra ja estava imbuït d'ideologia quan va construir el seu model. I la realitat d'avui és que el locutors de TV3 usen una llengua pobríssima, trista i defectuosa. Ni els polítics més nacionalistes saben parlar el català de Fabra. Llavors ¿a què juguen? ¿Es pretén salvar una llengua davant l'embat de la globalització o es pretén imposar un pensament romàntic i caducat?

No se m'acut cap estratègia pitjor per salvar el català que convertir-lo en una llengua imposada i per tant antipàtica, vehicle d'una ideologia excloent. El mal que li han fet a la llengua de la meva mare els nacionalistes és immesurable. El meu cor no els ho perdona.

 

Comentarios

  1. Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents.
    Ja som dos que pensem igual.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Dentro de poco, el problema solucionado, un dispositivo traductor oral, incrustado en boca. Hablas en castellano y de tu boca sale catalán del más puro y académico. Ya no se podrá utilizar el idioma políticamente. Ya existe en aplicación para móvil.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Jo parlo i escric en català i en castellà amb tota naturalitat, segons Que publico al bloc en català ho Deixo en castellà, sobretot si és poesia o texts escrits per sud-americans que crec perden molt de la seva essència en traduir-los. I això és elm que el nacionalisme exacerbat no ha entès, en voler imposar si o si la llengua.
    En el meu cas publico quasi el mateix en el bloc de castellà que en el de català, però la gent diàriament s'hi passa i comenta ho fa pel de català, cert es que he incorporat un traductor, però abans ja hi passàven. I és gent de Vigo, Valladolid, Córdoba. Madrid,. Saragossa, o Aruca.
    Per cert, un dilema, que és més correcte escriure Saragossa o Zaragoza?. Ho dic perque com s'exigeix des d'aquí que es digui Girona, Lleida o Catalunya, semblaria més correcte escriure Zaragoza.
    Salut, i cuida l'artrosi que es molt punyetera.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...