UNA LLENGUA PERVERTIDA

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món.

Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al genoll dret contra el qui senten dolor al colze esquerre, a l'espatlla dreta, a la tercera cervical.

Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents. Entre les conseqüències més nocives del "procés" hi ha l'assimilació entre l'elecció d'una llengua per comunicar-se amb els altres i una opció política. Qui s'expressa en català és catalanista, independentista, dels nostres. Qui s'expressa en castellà és dels altres, traidor o botifler i, en darrera instància, un mal català. S'ha engegat un mecanisme pervers contra la ciutadania catalana que s'expressa en castellà, un aparell d'exclusió implacable. Un mecanisme que, en definitiva, destrueix la convivència i nega els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte que son el darrer bastió abans de la barbàrie promesa que tenim a les portes d'Europa. El nostre bilingüisme de cada dia és, potser, el millor que ofereix la societat catalana. Aquest bilingüisme fluïd i fàcil entre dues llengües germanes o cosines, el pont més meravellós que podem transitar cada dia i que ens fa la vida més fàcil, una mica més amable.

La llengua catalana té serioses dificultats en el món d'avui, i no sembla una bona opció llatinitzar-la tal com es pretén, convertir-la en la llengua de les elits econòmiques i culturals o del poder: és una via equivocada. Cal protegir el català perquè és una llengua minoritària? És clar que sí, de la mateixa manera que cal protegir qualsevol minoria cultural. Però també cal ser respectuosos i conseqüents amb la realitat de la ciutadania catalana: no fos cas que la minoria oprimís la majoria i s'ocasionés un conflicte de mal pronòstic. Fins i tot Tocqueville adverteix d'aquesta possibilitat perversa, fa dos-cents anys.

La llengua catalana necessita una revisió urgent, tant en la seva política educativa i dels mitjans públics com també en la seva adequació normativa. Pompeu Fabra, vist des d'ara, és un problema més que una solució. Fabra ja estava imbuït d'ideologia quan va construir el seu model. I la realitat d'avui és que el locutors de TV3 usen una llengua pobríssima, trista i defectuosa. Ni els polítics més nacionalistes saben parlar el català de Fabra. Llavors ¿a què juguen? ¿Es pretén salvar una llengua davant l'embat de la globalització o es pretén imposar un pensament romàntic i caducat?

No se m'acut cap estratègia pitjor per salvar el català que convertir-lo en una llengua imposada i per tant antipàtica, vehicle d'una ideologia excloent. El mal que li han fet a la llengua de la meva mare els nacionalistes és immesurable. El meu cor no els ho perdona.