Ir al contenido principal

UNA LLENGUA GRAPEJADA

Les autoritats polítiques i culturals catalanes fa anys que s'expremen el cervell: com és possible que l'ús del català retrocedeixi a grans gambades? A Catalunya, l'ús de la llengua (catalana) ha estat sempre el tòtem, l'indicador, el motiu de tot plegat, la bandera, la nineta dels seus ulls. 

Llavors, com és que quan el català té per primera vegada la màxima protecció legal de la seva història, decaigui en l'ús social? Cal explicar bé aquest punt: en tota la seva història, el català no havia estat mai llengua oficial (cooficial), protegida per la Constitució Espanyola, llengua obligatòria als plans d'estudi i llengua vehicular a les escoles. Mai no havia existit una immersió lingüística ni una Llei de Normalització lingüística ni un cos de funcionaris dedicats a la causa, ni un Consorci per la Normalització Lingüística ni un pressupost dedicat en exclusiva a salvar la llengua, a mantenir-la i, si cal, a imposar-la amb sancions.

Com és que l'ús del català decau quan per primer cop hi ha dos mitjans de comunicació públics, integralment en català i amb el pressupost més alt d'Espanya per a un canal de televisió regional?

Com pot ser?

Les respostes oficials son decebedores. S'acusa la ciutadania de doblegar-se davant del castellà, se'ns acusa a vostè i a mi no ser prou guerrers de la llengua, de passar-nos al castellà per una mescla de prejudicis, de mandra i de relaxament moral. És el pensament neoliberal: allò dolent que et passa es deu a la teva actitud. També han percebut, les autoritats, que a les xarxes socials el català no és sexy i per això s'engeguen campanyes (Provem-ho en català) que tenen un impacte nul.

A la darrera campanya electoral va aparèixer la qüestió i els partits nacionalistes van competir per veure qui té la millor fórmula, a veur qui la diu més grossa: crear la Conselleria del català, treure la promoció del català del Departament de Cultura i situar-la a Presidència, endurir les normatives...

Del bracet de les autoritats hi ha l'ONG més sorprenent del món: la Plataforma per la Llengua, magníficament subvencionada per la Generalitat, que emprèn iniciatives com ara vigilar els usos lingüístics als patis de les les escoles, investigar la llengua dels mestres a les aules i en les situacions no-formals, assenyalar els comerços on no s'és prou curós i engegar campanyes de denúncia i assetjament a les treballadores de bars i fleques que s'expressen en llengua castellana. Tot plegat, no cal dir-ho, crea una percepció del català com a llengua imposada pel poder inquisitorial. Lluny de fer-la amable, la fan antipàtica.

Sembla obvi que la caiguda en l'ús social del català es deu a factors complexos, entre els quals les xarxes socials hi tenen un paper preponderant. I això és una mala peça al teler: lluitar contra els fenòmens de la globalització cultural és, gairebé, pretende posar portes als camps.

Al cap i a la fi, vivim en un món i en un temps on les llibertats individuals s'han exacerbat per damunt del que proclamava Stuart Mill. Es promouen les identitats múltiples, els punts de vista i les opcions personals en tots els camps: com i perquè es podria imposar una llengua per damunt de les altres quan, al mateix temps, s'està fomentant l'ús il·limitat de les llibertats en la resta dels àmbits de la vida? Dit d'una altra manera: vostè es pot declarar home, dona o no-binari, pot decidir canviar de gènere i àdhuc de sexe i, no obstant, està obligat a comunicar-se en l'idioma que jo li diré (i que, casualment, és el meu).

Alguna cosa grinyola, no és cert?

Entre les coses que més grinyolen hi ha la tírria a la llengua castellana. Sembla que, en definitiva, hagin identificat el mal principal, el Doctor No que assota Catalunya i conspira sense aturador. La llengua castellana, que és oficial (cooficial) a Catalunya, que és la llengua materna de la meitat de la seva ciutadania, que és una llengua present a Catalunya -com a mínim- en els darrers 500 anys perquè era la llengua franca dels territoris de la península ibèrica. La llengua castellana du segles sent parlada i escrita a Catalunya: llibres, premsa i parlants estan documentats. És inviable tractar-la de leengua estrangera, de llengua forana. I impossible tractar-la de llengua enemiga. El problema rau en aquesta aberració de la llengua pròpia que acceptem sense parpellejar, sense qüestionar-nos què vol dir.

I tot això ens du a un factor que em sembla determinant quan es vol afrontar la caiguda en l'ús del català: quina responsabilitat hi té el "procés" independentista? Sense respondre a aquesta pregunta sempre ens faltaran dades.

En els anys més durs del procés es va produir un fenòmen letal: la llengua va esdevenir una llengua de part. Els bons catalans parlen en català, els bons catalans son independentistes. Els bons catalans rebutgen el castellà perquè és la llengua d'Espanya, de l'Espanya maligna que ens té oprimits. És un deliri i un error de grans proporcions, però sembla que no es vulgui admetre per una incapacitat en l'autocrítica que resulta també letal: allò que no s'analitza s'acaba podrint, allò que no s'avalua, empitjora.

Situar la llengua catalana en el debat independentista fou una espifiada monumental, i ara se n'estan pagant les conseqüencies. TV3, obsedidament partidària de la independència sense sentit de la democràcia, va començar a perdre audiència de forma preocupant. La quantitat de persones que es van sentir empeses a parlar en castellà per raó d'aquesta pressió errònia és enorme. Als centres educatius hi va haver una fisura. Milers de docents i d'activistes socials que havien abraçat la causa del català dècades enrere van decidir abandonar-la, vist que ara el català era propietat exclusiva d'una opció política indefugiblement burgesa, nacionalista i autoritària. Es van sentir traïts i maltractats. Van proliferar les associacions culturals que van abandonar el bilingüisme, es van produir cismes irresolubles en entitats que havien viscut en un bilingüisme fluïd i natural.

La llengua catalana patirà durant molt de temps els errors del procés independentista que va decidir tirar pel dret, trencar els consensos i arriscar la convivència en una partida mal planejada i amb excés de prepotència. El seu cavall guanyador era coix.


Comentarios

  1. Curiosidades,por si no lo sabías,en los partidos de fútbol los jugadores de cualquier país, cuando dicen un taco a otro por una entrada violenta, lo hacen en castellano.No sé si es porque suena más fuerte o porque abundan los sudamericanos.Un "hijo de p....." es contundente frente a "fill de..." que resulta más dulce.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La percepción de que el catalán es una lengua "blanda" es un tema a tratar, sin duda. La literatura y los medios han tenido una actitud puritana que a veces se intenta enmendar: hay por lo menos dos libros que promueven los insultos en catalán. Pero es cierto que no han encontrado el equivalente para "gilipollas", palabra que ya forma parte del vocabulario común en catalán le pese a quien le pese.

      Eliminar
  2. A toda acción, reacción. Y es lo que ha pasado. Como la lengua la han situado al lado del prosses como cabeza de puente, ahora que todo ha revenido, la misma lengua lo hace en la misma proporción. Y sea por revancha, por desidia, por cuestión parental, el catalán se habla poco y se lee menos que antes del prosses.
    Los datos no son míos, son de TVEN3.
    salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALBÀ BUFÓ

Gairebé tothom sap alguna cosa dels somnis malmesos i les promeses trencades. Toni Albà també en deu saber. Recordo l'Opération Fu el 1992, a la Sala Villarroel (si no vaig equivocat), un teatre divertit i nou a Catalunya que s'apropava a l'obra de Philipe Genty i a d'altres creadors contemporanis. Albà havia estudiat pantomima a França i sembla que alguna cosa va aprendre. Eren els temps de les promeses i dels somriures. Deu anys després, Albà ja duia el seu petit espectacle d'imitació del Rei Juan Carlos per les festes majors dels pobles, un monòleg l'única virtut del qual era la imitació, que és un dels nivells més baixos de l'art del teatre. No obstant la debilitat del petit espectacle per a consum ràpid i fàcil, li devia obrir la porta al Polònia, el programa d'humor de Tv3 caríssim per a l'erari públic que no passa de fer unes bromes més o menys apanyades sobre política catalana i que té una capacitat enorme per destruir l'imaginari del tea...

11 DE SETEMBRE. DECÀLEG DEL CATALÀ DE DEBÒ

Comença el setembre i la canalla tornarà a l'escola, a aprendre català i educació emocional (en català). De la mateixa manera, els catalans comencem el curs de catalanitat el proper dia 11, en què cal renovar la nostra fe en la pàtria malmesa amb la samarreta nova, més que mai, i que el món, quan ens miri, ens vegi llustrosos i ufanosos. Cal que Catalunya torni a ser gran i rica i plena, i per això recordem com és un veritable català. Evitem la fluixera! Endarrera aquesta gent! 1- El català de debò prefereix la sardana al reguetón, la coca de recapte a la pizza, els fideus a la cassola als espaguetis, la ratafia a l'orujo, en Lluís Llach a en Juan Manuel Serrat, en Guerau de Liost a en García Márquez, la Pilar Rahola a en Vargas Llosa i la botifarra negra a la morcilla. 2- El català de debò no demana hamburgueses, que fan de bastaix, sinó un entrepà de pà d'hòstia de carn picada de vaca nostrada, de les valls pirenaiques o ripolleses. Sempre amb allioli i una rodanxa de tom...

UNO/A DE LA CUP SE PASA A ALIANÇA CATALANA

Quizás sea una ocurrencia, un chiste de finales del verano. Pero no lo es. Se puede recurrir al mundo de las paradojas, o al manido tema de la atracción de los opuestos, o los extremos se tocan, que da para muchas bromas (incluso Andrés Pajares rodó, en 1970, "Los extremeños se tocan"). Todavía no hay ningún registro sobre un político de la CUP trasvasado a Aliança Catalana o a Vox, pero sin embargo los estudios del voto detectaron que en elecciones recientes, antiguos votantes de la CUP en sus años de gloria, habían dado su voto a Vox. Los partidos del procés catalán andan ensimismados: Junts vira para la derecha de Sílvia Orriols queriendo evitar la fuga de votos que se van a la hermana integrista de Ripoll, ERC se desangra con sus batallitas internas y la CUP hace congresos para decidir qué quieren ser cuando sean mayores. Ninguno de los tres se aclara mucho, aunque la CUP tiene una ventaja sobre los otros: no aspiran al poder y les basta con esa presencia supuestamente in...