Éric Vuillard, escriptor francès que aprofito per recomanar amb totes les meves forces, nega el tòpic segons el qual la història l'escriuen els vencedors. La història l'escriuen els poderosos, corregeix Vuillard en una entrevista amb l'Albert Soler. Els poderosos son els qui tenen els mitjans, econòmics i culturals, que els permeten imposar la seva tesi, la seva veritat. El poderós i el vencedor no sempre coincideixen o, en tot cas, cal estar atent a la dialèctica entre les dues categories.
Posem un exemple: la història ens diu que Catalunya va perdre la guerra de Successió de 1714 i, per tant, el nacionalisme català es presenta com un perdedor des de bon començament. La derrota de 1714 és un dels mites preferits del nacionalisme, que també situa la creació llegendària de la seva bandera en la derrota del Comte Guifré: segons el mite, Guifré estampa els quatre dits tacats de sang tot just abans de morir. No és gens difícil trobar hisoriadors contemporanis, poetes i més poetes que també presenten la Guerra Civil com una guerra contra Catalunya, exhibint una falta de respecte desvergonyida envers totes les evidències documentades.
L'existència de Guifré és històrica, però resulta difícil de creure l'episodi de les quatre barres. I d'altra banda, la documentació de la que es disposa ens presenta un Guifré que signava els documents com a Wifredo o Wifredus, però enlloc com a Guifré. La traducció del nom, un cop més, en remet a l'època en què es va reescriure la història catalana. Que no és altra que l'època del romanticisme del segle XIX, quan es construeixen els mites nacionalistes de la vella Europa.
És en el romanticisme que va assolar l'Europa del segle XIX, i que va culminar amb la Gran Guerra, on es construeixen els relats de les nacions, sempre basats en mites medievals. El monstre va recórrer el continent i va recalar a Catalunya. Una legió de pseudohistoriadors, poetes i literats en general es van conjuminar per reescriure la història. La Guerra de Successió es va imaginar de nou com una guerra d'Espanya contra Catalunya i encara avui aquesta mirada sembla la preponderant, per més que totes les dades objectives desmenteixin el conte romàntic. El Fossar de les Moreres ja s'anomena poc perquè va quedar demostrat pels arqueòlegs que tot era fals, inventat per un dramaturg tan peculiar com Serafí Pitarra, el mateix que, d'altra banda, es burlava del mite de Jaume I amb una sàtira cruel.
Per motius diversos, Europa va prendre altres camins després del romanticisme: els valors il·lustrats i la democràcia es van imposar (no sense traves) als contes i a les llegendes. No obstant això, com a l'aldea gal·la d'Astèrix, a Catalunya el relat romàntic perviu i és reivindicat constantment, sense por al ridícul ni al tedi. Els eslògans del nacionalisme del segle XXI segueixen arrelats al romanticisme del XIX, com si 200 anys no fossin res: la llengua pròpia, el caràcter propi, els drets històrics, la preexistència d'una nació, etc.
El cas de Catalunya reforça la tesi de Vuillard: la història no l'escriuen els vencedors si no els poderosos. Catalunya es presenta com la perdedora de totes les guerres, però el relat nacionalista ha imposat el seu relat. Son els poders polítics i culturals catalans, per tant, el qui han reescrit la història. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana, si no que la manté entotsolada, crispada i enfrontada a sí mateixa, en una mena de guerra civil catalana que no sembla tenir fi i que, a poc a poc, ens va ensorrant en la tristor i ens allunya del progrés. I ens distreu amb un espectacle crepuscular i estèril.
Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana....Completamente de acuerdo.
ResponderEliminarMés aviat ens converteix en un territori ple de malestar injustificat. És el que vaig portar pitjor del procés, estar rodejat de gent amargada.
Eliminarpodi-.
Es curioso, en los años cincuenta ,en la España del Nacionalcatolicismo en las escuelas a los niños, nos enseñaban el patriotismo de la Raza. Nos explicaban el significado del escudo del aguilucho, la parte más destacada eran las barras ensangrentadas, aquello nos recordaba las películas de espadachines, que eran las que nos gustaban.
ResponderEliminarSaludos.