Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal.
La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov practicava un humor salvatge i kafkià, una ciència ficció estrambòtica i una crítica inclement envers el totalitarisme. El Mestre i Margarida és la seva obra més important i més extensa (unes 450 pàgines en l'edició de La Magrana que vaig comprar el 1985, traduïda per Manuel de Seabra). És un text dens, complexe, amb diversos nivells de lectura. Tot això diria jo que dificulta molt una adaptació teatral i, a priori, diries que l'aventura no pot acabar bé de cap de les maneres.
Però vet aquí que, oh sorpresa, Àlex Rigola ha creat una peça divertida i molt teatral, respectuosa i fidel amb el text de Bulgàkov i alhora lliure, contemporània, gamberra, amb elements de la cultura pop, desenfadada i alhora profunda. Una festa teatral que ens presenten uns actors que saben parlar el català d'avui sense amaneraments ni aquelles diccions antiquades i grotesques amb les quals el pobre Àngel Llàcer va malmetre el text de J.B. Priestley en el seu muntatge de "El temps i els Conway" al grandiós i molt nacional Teatre Nacional no fa gaire.
Rigola, a mes a més, gosa posar damunt l'escenari Ieixuà Ha-Notsrí, el procurador Ponç Pilat i Leví Mateu en temps d'integrisme cristià i de descreïment, i ho fa amb elegància, i aconsegueix dur un text escrit a la Rússia de Stalin fins als nostres dies com si fos la cosa més senzilla del món, tal com només ho pot fer qui ha fet una lectura atenta i intel·ligent del geni nascut a Kíev el 1891 i que escrivia en idioma rus. Rigola no ha intentat dur la novel·la al teatre: ha fet una versió per al teatre en la qual aconsegueix atrapar l'essència de Bulgàkov entre anacronismes i bromes i poesia i mística tot junt i sense que grinyoli res.
El muntatge de Rigola té una virtut afegida: ha usat una escenografia gairebé mínima i ell mateix explica que ha preferit gastar-se el pressupost en nòmines: 14 actrius i actors a l'escenari, i sembla ser que ben pagats. Res a veure amb les escenografies barroques i exagerades del Nacional que, al capdavall, només enmascaren unes actuacions lamentables.
Reconec que sento una debilitat per l'Àlex Rigola des que el 2001 vaig veure el seu Woyzeck, on ja hi havia tot l'ofici que avui ens mostra. El director, que se'n va a anar a dirigir els Teatros del Canal a Madrid el 2016, ha tornat al Teatre Lliure amb una proposta excel·lent que m'ha fet recuperar la confiança en el teatre català, que no passa per un bon moment. Felicitats al Rigola i al Francesc Garrido, un actor impressionant. Una flor no fa estiu, però ha de ser benvinguda i celebrada.
Comentarios
Publicar un comentario