Ir al contenido principal

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal.

La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov practicava un humor salvatge i kafkià, una ciència ficció estrambòtica i una crítica inclement envers el totalitarisme. El Mestre i Margarida és la seva obra més important i més extensa (unes 450 pàgines en l'edició de La Magrana que vaig comprar el 1985, traduïda per Manuel de Seabra). És un text dens, complexe, amb diversos nivells de lectura. Tot això diria jo que dificulta molt una adaptació teatral i, a priori, diries que l'aventura no pot acabar bé de cap de les maneres.

Però vet aquí que, oh sorpresa, Àlex Rigola ha creat una peça divertida i molt teatral, respectuosa i fidel amb el text de Bulgàkov i alhora lliure, contemporània, gamberra, amb elements de la cultura pop, desenfadada i alhora profunda. Una festa teatral que ens presenten uns actors que saben parlar el català d'avui sense amaneraments ni aquelles diccions antiquades i grotesques amb les quals el pobre Àngel Llàcer va malmetre el text de J.B. Priestley en el seu muntatge de "El temps i els Conway" al grandiós i molt nacional Teatre Nacional no fa gaire.

Rigola, a mes a més, gosa posar damunt l'escenari Ieixuà Ha-Notsrí, el procurador Ponç Pilat i Leví Mateu en temps d'integrisme cristià i de descreïment, i ho fa amb elegància, i aconsegueix dur un text escrit a la Rússia de Stalin fins als nostres dies com si fos la cosa més senzilla del món, tal com només ho pot fer qui ha fet una lectura atenta i intel·ligent del geni nascut a Kíev el 1891 i que escrivia en idioma rus. Rigola no ha intentat dur la novel·la al teatre: ha fet una versió per al teatre en la qual aconsegueix atrapar l'essència de Bulgàkov entre anacronismes i bromes i poesia i mística tot junt i sense que grinyoli res.

El muntatge de Rigola té una virtut afegida: ha usat una escenografia gairebé mínima i ell mateix explica que ha preferit gastar-se el pressupost en nòmines: 14 actrius i actors a l'escenari, i sembla ser que ben pagats. Res a veure amb les escenografies barroques i exagerades del Nacional que, al capdavall, només enmascaren unes actuacions lamentables. 

Reconec que sento una debilitat per l'Àlex Rigola des que el 2001 vaig veure el seu Woyzeck, on ja hi havia tot l'ofici que avui ens mostra. El director, que se'n va a anar a dirigir els Teatros del Canal a Madrid el 2016, ha tornat al Teatre Lliure amb una proposta excel·lent que m'ha fet recuperar la confiança en el teatre català, que no passa per un bon moment. Felicitats al Rigola i al Francesc Garrido, un actor impressionant. Una flor no fa estiu, però ha de ser benvinguda i celebrada.


Comentarios

  1. Me has dado dentera¡
    Me queda cerca de El Prat (con autobus)
    https://www.teatrelliure.com/ca/el-mestre-i-margarita
    Gracias.

    ResponderEliminar
  2. Es que de siempre, lo bueno es bueno y merece la pena, me alegro

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

AUTÓCTONOS Y EXTRANJEROS

Se sientan de lado en el aula. Ella es hija de inmigrantes latinoamericanos, muy pobres. Él, hijo de padres españoles de pura cepa, trabajadores precarios. No son muy amigos pero se toleran y se respetan, o eso creo yo. Ella (vamos a ponerle Mariana), saca notas buenísimas en todas las asignaturas. Él (vamos a llamarle Éric), lo suspende casi todo, no trae casi nunca los deberes hechos y le cuesta horrores cumplir con las normas de convivencia. Les devuelvo el examen de matemáticas que hicieron dos días atrás. Mariana ha sacado un 9,25, Éric un 2,5. El examen del niño es una calamidad de errores garrafales. Le pregunto si se sabe las tablas de multiplicar. Me mira durante un par de segundos con una mirada atónita, la misma que pondría yo si me preguntaran por las evidencias de la existencia de Dios. "Me las sé, claro que me las sé, pero no me las sé de memoria", responde él, con un mohín desafiante. Éric cree que ha dado con una respuesta no tan solo buena, también ingeniosa ...

PORNOGRAFÍA DEL TEDIO, O EL CASO DE LOS THERIAN

Sabía que existen las personas que no se identifican con la especie animal que les ha tocado. Y puedo comprender que pertenecer a la especie humana resulte penoso muchas veces: admitir que la naturaleza me ha hermanado con algunos humanos demasiado conocidos y demasiado siniestros es difícil. No es fácil sentirse hermano de Donald, por decir algo. Lo que no sabía es que existe un grupo de humanos que han decidido pertenecer a otra especie por elección, aunque la naturaleza les haya regalado un cuerpo humano en una sociedad de humanos. Se llaman Therian, aunque el término "therian" parece cogido por los pelos (y nunca mejor dicho), ya que el grupo "theria", en biología, se refiere a los marsupiales y a sus ancestros extinguidos. Por estos días se están produciendo manifestaciones de personas que se identifican con animales no humanos y que necesitan exhibirse en sociedad. Alguien dirá que eso es un signo del fin de los tiempos y que pronostica el juicio final, pero a...

LA DECAPITACIÓN DEL PRÍNCIPE ANDRÉS PREOCUPA A LEONOR

Carlos I de Inglaterra fue decapitado el 30 de enero de 1649. Aunque sea un hecho lejano, no hay que olvidarse de él. El rey de Francia también fue decapitado, un siglo y medio más tarde. El último reyezuelo italiano se exilió a toda prisa en 1946. En España hay varios reyes que han tenido que largarse por patas y muchos de ellos hicieron méritos para ser decapitados, pero todos se libraron. Los hay con suerte. La monarquía es una institución que cuelga de un hilo y avanza y se tambalea, a veces cae y luego se levanta. A veces cae y no se levanta jamás. Tras la caída del Muro de Berlín, a ningún país del Este se le ocurrió pedir el regreso del monarca depuesto por el comunismo: todo el mundo se sentía mejor en una república, no existe la nostalgia monárquica. La historia de España colecciona muchos reyes penosos y de infausta memoria. El giro de Franco al final de sus días, cuando decidió dejar el país en manos de un rey es un giro más bien sorprendente en un hombre que jamás quiso sab...