Ir al contenido principal

CATALUNYA ACOLLIDORA

La Generalitat de Catalunya va presentar-se com a terra d'acollida. Volien dir, les autoritats, que Catalunya (i el seu govern regional) rebien de bon grat les persones que hi arriben procedents d'altres llocs del món. Potser ja és l'hora de no confondre la terra d'acollida amb la terra d'arribada, perquè son conceptes molt diferents.

Fa poc, l'Assemblea Nacional Catalana va promoure l'eslògan "Volem acollir", i no foren poques les ciutadanes catalanes que van esmerçar un llençol de casa per penjar-lo al balcó amb frases com "Aquí hi cap un immigrant". Jo en vaig veure una bona colla al barri de Gràcia de Barcelona, per posar un exemple. Gràcia és un barri progressista, podries pensar, a més a més d'ecologista i de molta bicicleta. I a més a més de ric.

Si bé és cert que la regió catalana ha rebut una gran quantitat de població immigrada des de sempre, però especialment des de finals del segle dinou (Múrcia i Andalusia) i al segle vint, sobretot després de la guerra, des de la majoria de les regions pobres de la resta d'Espanya (igual que Madrid i País Basc), cal veure quina ha estat la qualitat i la intenció de l'acollida. Això ho deixo al criteri de cadascú i a la feina de la historiografia científica, a poder ser.

Les autoritats educatives van conjuminar un artefacte anomenat "Aula d'acollida" per respondre a l'arribada de la població immigrada des d'altres parts del món. L'Aula d'acollida ha anat variant la normativa al llarg dels anys i, actualment, és un recurs que atén l'alumnat acabat d'arribar, el qual té unes hores setmanals d'atenció especial, amb una docent específica. L'alumnat que té dret a l'aula d'acollida és aquell que acaba d'arribar a Espanya. Ho han entès bé: si el seu fill acaba d'arribar a Catalunya procedent d'una altra comunitat autònoma, ja no té dret a l'aula d'acollida i s'haurà d'espavilar pel seu compte amb les classes en català i la llengua vehicular. Hauran de buscar classes català privades o a Òmnium Cultural?

La mesura sembla destinada a l'estalvi en llocs de treball a la docència (no s'oblidin que Catalunya és la segona comunitat que menys inverteix en educació de les 17 d'Espanya), però alhora conté un biaix que fa mala espina. Els posaré un exemple: un alumne xinès va arribar a Espanya el 2022 i es va escolaritzar a Múrcia. Un any més tard, la família es trasllada a Catalunya. Com que, en aplicació de la normativa vigent l'alumne prové del sistema educatiu espanyol, no s'inclou a l'aula d'acollida. Si l'alumne xinès és dels llestos no hi haurà gaire problema, però si té alguna dificultat... com li anirà? I podem parlar d'un altre exemple: un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica.

Catalunya està envellida i entotsolada, i encantada d'haver-se conegut. I per això necessita, més que mai,l'arribada de joves que romanguin a la regió i hi estudiïn i hi treballin, i per això cal que se'ls aculli amb intenció i amb molta cura, perquè ens convé que s'hi quedin. I tant li fa d'on vinguin, crec jo, i més val que les autoritats s'esmerin en crear un clima agradable i amable per a tothom. Cal que les autoritats educatives construeixin un espai amable i acollidor (acollidor de veritat) que no tingui por de les cultures i les llengües diverses i que s'adoni, algun dia, que la llengua catalana no és, al carrer (a la realitat tossuda) la llengua vehicular dels immigrants, la que de veritat els acull. No ho ha estat mai, però en els temps de la globalització cultural encara menys. Cal tocar de peus a terra i ser imaginatius i, sobretot, abandonar la imatge del castellà com a llengua enemiga: tal vegada la llengua castellana sigui la nostra millor aliada, la llengua pont que ens du a una llengua catalana afable.

Altrament, el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar no seran el nostre principal problema. 





Comentarios

  1. La entrada se resume en este parágrafo:
    "...un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica."
    Poco o nada que decir.

    ResponderEliminar
  2. Si el idioma vehicular fuera el castellano,al ser más universal,funcionaría mejor este tipo de problemas,pero no lo es y esa es la realidad política. A ver cómo se soluciona,sin chocar contra un muro y se pueda vivir en convivencia pacífica. Muy difícil
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...