Ir al contenido principal

CATALUNYA ACOLLIDORA

La Generalitat de Catalunya va presentar-se com a terra d'acollida. Volien dir, les autoritats, que Catalunya (i el seu govern regional) rebien de bon grat les persones que hi arriben procedents d'altres llocs del món. Potser ja és l'hora de no confondre la terra d'acollida amb la terra d'arribada, perquè son conceptes molt diferents.

Fa poc, l'Assemblea Nacional Catalana va promoure l'eslògan "Volem acollir", i no foren poques les ciutadanes catalanes que van esmerçar un llençol de casa per penjar-lo al balcó amb frases com "Aquí hi cap un immigrant". Jo en vaig veure una bona colla al barri de Gràcia de Barcelona, per posar un exemple. Gràcia és un barri progressista, podries pensar, a més a més d'ecologista i de molta bicicleta. I a més a més de ric.

Si bé és cert que la regió catalana ha rebut una gran quantitat de població immigrada des de sempre, però especialment des de finals del segle dinou (Múrcia i Andalusia) i al segle vint, sobretot després de la guerra, des de la majoria de les regions pobres de la resta d'Espanya (igual que Madrid i País Basc), cal veure quina ha estat la qualitat i la intenció de l'acollida. Això ho deixo al criteri de cadascú i a la feina de la historiografia científica, a poder ser.

Les autoritats educatives van conjuminar un artefacte anomenat "Aula d'acollida" per respondre a l'arribada de la població immigrada des d'altres parts del món. L'Aula d'acollida ha anat variant la normativa al llarg dels anys i, actualment, és un recurs que atén l'alumnat acabat d'arribar, el qual té unes hores setmanals d'atenció especial, amb una docent específica. L'alumnat que té dret a l'aula d'acollida és aquell que acaba d'arribar a Espanya. Ho han entès bé: si el seu fill acaba d'arribar a Catalunya procedent d'una altra comunitat autònoma, ja no té dret a l'aula d'acollida i s'haurà d'espavilar pel seu compte amb les classes en català i la llengua vehicular. Hauran de buscar classes català privades o a Òmnium Cultural?

La mesura sembla destinada a l'estalvi en llocs de treball a la docència (no s'oblidin que Catalunya és la segona comunitat que menys inverteix en educació de les 17 d'Espanya), però alhora conté un biaix que fa mala espina. Els posaré un exemple: un alumne xinès va arribar a Espanya el 2022 i es va escolaritzar a Múrcia. Un any més tard, la família es trasllada a Catalunya. Com que, en aplicació de la normativa vigent l'alumne prové del sistema educatiu espanyol, no s'inclou a l'aula d'acollida. Si l'alumne xinès és dels llestos no hi haurà gaire problema, però si té alguna dificultat... com li anirà? I podem parlar d'un altre exemple: un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica.

Catalunya està envellida i entotsolada, i encantada d'haver-se conegut. I per això necessita, més que mai,l'arribada de joves que romanguin a la regió i hi estudiïn i hi treballin, i per això cal que se'ls aculli amb intenció i amb molta cura, perquè ens convé que s'hi quedin. I tant li fa d'on vinguin, crec jo, i més val que les autoritats s'esmerin en crear un clima agradable i amable per a tothom. Cal que les autoritats educatives construeixin un espai amable i acollidor (acollidor de veritat) que no tingui por de les cultures i les llengües diverses i que s'adoni, algun dia, que la llengua catalana no és, al carrer (a la realitat tossuda) la llengua vehicular dels immigrants, la que de veritat els acull. No ho ha estat mai, però en els temps de la globalització cultural encara menys. Cal tocar de peus a terra i ser imaginatius i, sobretot, abandonar la imatge del castellà com a llengua enemiga: tal vegada la llengua castellana sigui la nostra millor aliada, la llengua pont que ens du a una llengua catalana afable.

Altrament, el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar no seran el nostre principal problema. 





Comentarios

  1. La entrada se resume en este parágrafo:
    "...un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica."
    Poco o nada que decir.

    ResponderEliminar
  2. Si el idioma vehicular fuera el castellano,al ser más universal,funcionaría mejor este tipo de problemas,pero no lo es y esa es la realidad política. A ver cómo se soluciona,sin chocar contra un muro y se pueda vivir en convivencia pacífica. Muy difícil
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo