Ir al contenido principal

ELS EXILIATS PRENEN EL SOL i BEUEN VI BLANC, CAMÍ D'ÍTACA

Fotografia extreta de El Confidencial, 29/6/2024

Al final de la guerra civil espanyola, centenars de milers d'espanyols (prop de 480.000) es van haver d'exiliar: si s'haguessin quedat a l'Espanya de Franco, molts d'ells haurien estat afusellats o, en el millor dels casos, internats en llòbrecs camps de presos, entre polls i malalties. Vae victus.

Però l'exili no fou fàcil: la majoria d'ells, a França, van quedar amuntegats en camps de refugiats que recorden molt (com dues gotes d'aigua) els camps que avui podem veure a Síria i a Palestina. Si algú té ganes de llegir un testimoni de primera mà, n'hi ha un d'estremidor: "El desgavell", d'en Ferran Planas, publicat el 1969. Fam, misèria, brutícia, humiliació: els gendarmes francesos que custodiaven els camps sentien poca empatia envers els espanyols republicans. Després de "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, el text de Planes em sembla el millor que es pot llegir sobre la guerra d'Espanya.

El testimoni de Planes contrasta força amb les fotografies acabades de publicar, on s'hi veu un exiliat contemporani prenent el sol i una copa de vi blanc a l'assolellada coberta d'un veler que navega, plàcid, per les belles illes gregues. El contrast és tan gran que obliga a pensar si els termes "exili" i "exiliats" es poden aplicar a tots dos casos, si realment son homònimes la situació de Comín i la del meu avi, per posar un exemple: l'avi va morir de tuberculosi a França, el 1941, tan sols dos anys després d'exiliar-se obligatòriament -si volia salvar la vida: el seu càrrec de comissari de la presó de Montjuïc l'hagués dut a un afusellament immediat.

La premsa nacionalista (incloent-hi els mitjans públics catalans) no han parpallejat mai: sempre han tractat d'exiliats Comín, Puigdemont i els altres. Tal vegada els ho ha facilitat l'ús emocional i poc racional del llenguatge nacionalista, el seu gust pel discurs sentimentaloide. En la campanya per accedir a la presidència del Barça, Sandro Rossell va afirmar: el Barça, més que un club, és un sentiment. En Sandro, habilíssim home de negocis, sap que els sentiments es poden monetitzar: els exiliats s'ho van aprendre i van construir diversos artefactes monetitzadors de sentiments: el Consell per la República és un d'ells. L'Assemblea Nacional Catalana, un altre. De bona fe i amb el lliri a la mà, milers de ciutadans catalans -molts d'ells pensionistes- aporten cada mes la quota redemptora a una o a les dues entitats, com l'òbol a missa de dotze. Accedir al cel, així com constar a la nòmina dels bons catalans, exigeix un esforç econòmico-patriòtic.

Pel què sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui sóc jo per oposar-m'hi?

El suposat exili dels polítics independentistes després del fiasco del procés recorda més la vida al Brasil dels atracadors del tren de Glasgow que no pas la dels refugiats de qualsevol conflicte del món. 

Les fotografies de Comín i Llach a bord del veler podrien constituir un escàndol majúscul i una catàstrofe entre les files independentistes, i la bancarrota del sistema tributari del l'independentisme de pagament, però l'independentisme també mostra una capacitat per digerir, perdonar i oblidar sorprenents: el propi xalet a Waterloo n'és una prova fefaent. El periodisme nacionalista ha obviat moltes qüestions. De veritat que comparteixen el xalet Puigdemont, Comín i Puig? Com s'organitzen les feines domèstiques? Qui renta els plats? S'ho reparteixen o han llogat una assistent filipina? En altres paraules: on és el reportatge de TV3 "Vida de tres represaliats"? Què sabem de la vida de Marta Rovira a Suïssa? Perquè no s'anomena mai el cas d'Anna Gabriel, que també viu exiliada a la progressista Suïssa malgrat que no té deutes amb la justícia? És molt estrany que cap periodista no es plantegi aquestes preguntes.

Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?




Comentarios

  1. "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, es básica. La vida de esta gente es mediocre.
    Son simplemente estafadores emocionales, pero en el caso de Comin creo que te dejas un detalle. Lo de las camas en los pasillos cuando cobraba de Conseller de Sanitat.
    Como no había camas para tantos enfermos en los hospitales, nos dijo que los pasillos eran un buen punto desde de vista sanitario para tener los enfermos controlados...
    Su frase: "Desde el punto de vista profesional, el pasillo muchas veces es un espacio asistencial más..." ha hecho historia.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2017/01/sr-conseller-de-sanitat-antoni-comin.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Una amiga mía, durante un viaje en metro, confundió a un pasajero con Antoni Comín, consejero de Sanidad. En la época de los pasillos. Estuvo a punto de arrearle un bofetón sin mediar palabra. A este impresentable le han votado ahora como eurodiputado. La historia de Cataluña es una caída sin final: hacia abajo no hay límites.

      Eliminar
    2. Pero ellos siguen escarbando, mira si no las declaraciones de la Nogueras conforme a los MENAS: "Nosotros ya tenemos bastantes".
      Un abrazo

      Eliminar
  2. También tienen derecho a disfrutar,después de tanto trabajo.Pero mira,me gusta la foto,es reconfortante que después de los graves sucesos,se vuelve a la normalidad.Peor sería fotos a las tumbas de los mártires, que no los hubo.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...