Ir al contenido principal

ELS EXILIATS PRENEN EL SOL i BEUEN VI BLANC, CAMÍ D'ÍTACA

Fotografia extreta de El Confidencial, 29/6/2024

Al final de la guerra civil espanyola, centenars de milers d'espanyols (prop de 480.000) es van haver d'exiliar: si s'haguessin quedat a l'Espanya de Franco, molts d'ells haurien estat afusellats o, en el millor dels casos, internats en llòbrecs camps de presos, entre polls i malalties. Vae victus.

Però l'exili no fou fàcil: la majoria d'ells, a França, van quedar amuntegats en camps de refugiats que recorden molt (com dues gotes d'aigua) els camps que avui podem veure a Síria i a Palestina. Si algú té ganes de llegir un testimoni de primera mà, n'hi ha un d'estremidor: "El desgavell", d'en Ferran Planas, publicat el 1969. Fam, misèria, brutícia, humiliació: els gendarmes francesos que custodiaven els camps sentien poca empatia envers els espanyols republicans. Després de "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, el text de Planes em sembla el millor que es pot llegir sobre la guerra d'Espanya.

El testimoni de Planes contrasta força amb les fotografies acabades de publicar, on s'hi veu un exiliat contemporani prenent el sol i una copa de vi blanc a l'assolellada coberta d'un veler que navega, plàcid, per les belles illes gregues. El contrast és tan gran que obliga a pensar si els termes "exili" i "exiliats" es poden aplicar a tots dos casos, si realment son homònimes la situació de Comín i la del meu avi, per posar un exemple: l'avi va morir de tuberculosi a França, el 1941, tan sols dos anys després d'exiliar-se obligatòriament -si volia salvar la vida: el seu càrrec de comissari de la presó de Montjuïc l'hagués dut a un afusellament immediat.

La premsa nacionalista (incloent-hi els mitjans públics catalans) no han parpallejat mai: sempre han tractat d'exiliats Comín, Puigdemont i els altres. Tal vegada els ho ha facilitat l'ús emocional i poc racional del llenguatge nacionalista, el seu gust pel discurs sentimentaloide. En la campanya per accedir a la presidència del Barça, Sandro Rossell va afirmar: el Barça, més que un club, és un sentiment. En Sandro, habilíssim home de negocis, sap que els sentiments es poden monetitzar: els exiliats s'ho van aprendre i van construir diversos artefactes monetitzadors de sentiments: el Consell per la República és un d'ells. L'Assemblea Nacional Catalana, un altre. De bona fe i amb el lliri a la mà, milers de ciutadans catalans -molts d'ells pensionistes- aporten cada mes la quota redemptora a una o a les dues entitats, com l'òbol a missa de dotze. Accedir al cel, així com constar a la nòmina dels bons catalans, exigeix un esforç econòmico-patriòtic.

Pel què sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui sóc jo per oposar-m'hi?

El suposat exili dels polítics independentistes després del fiasco del procés recorda més la vida al Brasil dels atracadors del tren de Glasgow que no pas la dels refugiats de qualsevol conflicte del món. 

Les fotografies de Comín i Llach a bord del veler podrien constituir un escàndol majúscul i una catàstrofe entre les files independentistes, i la bancarrota del sistema tributari del l'independentisme de pagament, però l'independentisme també mostra una capacitat per digerir, perdonar i oblidar sorprenents: el propi xalet a Waterloo n'és una prova fefaent. El periodisme nacionalista ha obviat moltes qüestions. De veritat que comparteixen el xalet Puigdemont, Comín i Puig? Com s'organitzen les feines domèstiques? Qui renta els plats? S'ho reparteixen o han llogat una assistent filipina? En altres paraules: on és el reportatge de TV3 "Vida de tres represaliats"? Què sabem de la vida de Marta Rovira a Suïssa? Perquè no s'anomena mai el cas d'Anna Gabriel, que també viu exiliada a la progressista Suïssa malgrat que no té deutes amb la justícia? És molt estrany que cap periodista no es plantegi aquestes preguntes.

Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?




Comentarios

  1. "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, es básica. La vida de esta gente es mediocre.
    Son simplemente estafadores emocionales, pero en el caso de Comin creo que te dejas un detalle. Lo de las camas en los pasillos cuando cobraba de Conseller de Sanitat.
    Como no había camas para tantos enfermos en los hospitales, nos dijo que los pasillos eran un buen punto desde de vista sanitario para tener los enfermos controlados...
    Su frase: "Desde el punto de vista profesional, el pasillo muchas veces es un espacio asistencial más..." ha hecho historia.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2017/01/sr-conseller-de-sanitat-antoni-comin.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Una amiga mía, durante un viaje en metro, confundió a un pasajero con Antoni Comín, consejero de Sanidad. En la época de los pasillos. Estuvo a punto de arrearle un bofetón sin mediar palabra. A este impresentable le han votado ahora como eurodiputado. La historia de Cataluña es una caída sin final: hacia abajo no hay límites.

      Eliminar
    2. Pero ellos siguen escarbando, mira si no las declaraciones de la Nogueras conforme a los MENAS: "Nosotros ya tenemos bastantes".
      Un abrazo

      Eliminar
  2. También tienen derecho a disfrutar,después de tanto trabajo.Pero mira,me gusta la foto,es reconfortante que después de los graves sucesos,se vuelve a la normalidad.Peor sería fotos a las tumbas de los mártires, que no los hubo.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL CORAZÓN EN TINIEBLAS DE NETANYAHU

Yonatan, el hermano mayor de Benjamin, es el único muerto del grupo especial del ejército israelita "Sayeret Matkal" que murió en Entebbe, cuando en julio de 1976 fueron al aeropuerto ugandés para rescatar a los hebreos secuestrados por un comando palestino. Todos los rehenes regresaron, así como el grupo de operaciones especiales. Todos menos uno, Yonatan Netanyahu. Quizás es demasiado fácil y barato jugar a psicólogo amateur, pero sin duda este episodio familar marcó a Benjamin. Su hermano fue un héroe nacional, del cual se habla en los libros de historia y sobre el cual se hizo una película, "Follow Me", que se puede ver gratis en Youtube. Es posible que el hermano menor desarrollara varias filias y fobias y un deseo incontrolable de superar al hermano y pasar a la historia con letras más grandes. Sea lo que sea, es indudable que la tiniebla habita el corazón de Benjamin, que se muestra abrumadoramente cruel y despiadado, insensible y con una empatía igual a cero...

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...