Ir al contenido principal

AQUESTA ÉS LA NOSTRA POLICIA

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla. 

El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha pejudicat severament la policia autonòmica, aquesta institució que tant anys li va costar d'aconseguir al seu predecessor Jordi Pujol. Al senyor Puigdemont tant se li'n dona deixar la policia autonòmica en ridícul. A canvi de cinc minuts de glòria. Aquest és el seu sentit institucional, però ho és ara com ho era abans, des del primer dia de la seva investidura.

La premsa afí considera que Puigdemont ha fet un gest excel·lent d'insubmissió, una proesa, una excel·lència de la desobediència civil. Aquesta premsa no sap el significat de la desobediència civil, però també els és exactament igual.

Pel que es veu, la policia patriòtica no era cosa tan sols de Villarejo i del PP. Per variar, també tenim policia patriòtica en versió catalana. En què ens diferenciem els catalans de la resta d'espanyols? M'ho pregunto una altra vegada, gairebé extenuat per la pregunta que sempre troba la mateixa resposta: no ens diferenciem en res. Hi ha uns agents policials disposats a saltar-se les normes, a fastiguejar la democràcia i a actuar pel seu compte sense cap remordiment, convençuts i suposo que il·luminats, potser encegats per les idees nacionalistes i les fantasies medievals. Quan la pàtria et reclama, la democràcia es pot esperar.

Catalunya torna a ser l'argument d'una comèdia bufa de baix pressupost. El portaveu Batet exhibeix sense vergonya el seu verb escàs i matusser, el comissari posa excuses, hi ha policies detenint policies, la Pilar Rahola diu que el conseller d'Interior és un traïdor i que el posa a la seva llista negra, que ho sàpiga. I afirma que el numeret de Puigdemont omple les portades de la premsa mundial. El món ens mira, va dir el pobre Artur Mas. Ho recorden? Païset de personatges secundaris que es donen cops de colze per sortir a escena, els dos o tres minuts de glòria catalana. L'oblit obre la seva gola enorme i se'ls va empassant. Se'ns va engolint entre vodevils, Catalunya és a l'escenari de El Molino, aixeca la faldilla i ensenya cuixa, ai quina gràcia, visca, in, inde, indepenci, a.

El proper acte de desobediència civil serà penjar una foto on se't veu en una piscina climatitzada, custodiat per dos mossos d'esquadra patriòtics  mentre la gent es mor de calor i la sequera torna a amenaçar-nos des de la cantonada. 

Comentarios

  1. Dos gorrillas con macuto en la espalda,al lado de su querido presidente,para protegerlo .Un jefe de mossos,con sonrisa en los labios,moviendo su cuerpo nervioso,agarrando continuamente los dos micrófonos contestando preguntas a periodistas con cara de payaso del viejo Molino.Como final de acto,a la salida de la Diagonal,en la barrera del dispositivo Gabia,los mossos,con la mano haciendo el indicativo,de pase,pase,vamos pase...Que tenemos que almorzar.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Me es todo absolutamente asqueroso. Esto es de esperpento.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Espero con curiosidad tu próxima entrada sobre los nombramientos de Illa para con Interior, Justicia y política lingüística, nuevo departamento creado, supongo por cargo y recargo de los neos convergentes.

    ResponderEliminar
  4. En principio la Vanguardia dice, que Illa hace guiños a Juntos, veremos lo que ofrece o sale tuerto.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...