AQUESTA ÉS LA NOSTRA POLICIA

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla. 

El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha pejudicat severament la policia autonòmica, aquesta institució que tant anys li va costar d'aconseguir al seu predecessor Jordi Pujol. Al senyor Puigdemont tant se li'n dona deixar la policia autonòmica en ridícul. A canvi de cinc minuts de glòria. Aquest és el seu sentit institucional, però ho és ara com ho era abans, des del primer dia de la seva investidura.

La premsa afí considera que Puigdemont ha fet un gest excel·lent d'insubmissió, una proesa, una excel·lència de la desobediència civil. Aquesta premsa no sap el significat de la desobediència civil, però també els és exactament igual.

Pel que es veu, la policia patriòtica no era cosa tan sols de Villarejo i del PP. Per variar, també tenim policia patriòtica en versió catalana. En què ens diferenciem els catalans de la resta d'espanyols? M'ho pregunto una altra vegada, gairebé extenuat per la pregunta que sempre troba la mateixa resposta: no ens diferenciem en res. Hi ha uns agents policials disposats a saltar-se les normes, a fastiguejar la democràcia i a actuar pel seu compte sense cap remordiment, convençuts i suposo que il·luminats, potser encegats per les idees nacionalistes i les fantasies medievals. Quan la pàtria et reclama, la democràcia es pot esperar.

Catalunya torna a ser l'argument d'una comèdia bufa de baix pressupost. El portaveu Batet exhibeix sense vergonya el seu verb escàs i matusser, el comissari posa excuses, hi ha policies detenint policies, la Pilar Rahola diu que el conseller d'Interior és un traïdor i que el posa a la seva llista negra, que ho sàpiga. I afirma que el numeret de Puigdemont omple les portades de la premsa mundial. El món ens mira, va dir el pobre Artur Mas. Ho recorden? Païset de personatges secundaris que es donen cops de colze per sortir a escena, els dos o tres minuts de glòria catalana. L'oblit obre la seva gola enorme i se'ls va empassant. Se'ns va engolint entre vodevils, Catalunya és a l'escenari de El Molino, aixeca la faldilla i ensenya cuixa, ai quina gràcia, visca, in, inde, indepenci, a.

El proper acte de desobediència civil serà penjar una foto on se't veu en una piscina climatitzada, custodiat per dos mossos d'esquadra patriòtics  mentre la gent es mor de calor i la sequera torna a amenaçar-nos des de la cantonada.