Ir al contenido principal

AQUESTA ÉS LA NOSTRA POLICIA

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla. 

El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha pejudicat severament la policia autonòmica, aquesta institució que tant anys li va costar d'aconseguir al seu predecessor Jordi Pujol. Al senyor Puigdemont tant se li'n dona deixar la policia autonòmica en ridícul. A canvi de cinc minuts de glòria. Aquest és el seu sentit institucional, però ho és ara com ho era abans, des del primer dia de la seva investidura.

La premsa afí considera que Puigdemont ha fet un gest excel·lent d'insubmissió, una proesa, una excel·lència de la desobediència civil. Aquesta premsa no sap el significat de la desobediència civil, però també els és exactament igual.

Pel que es veu, la policia patriòtica no era cosa tan sols de Villarejo i del PP. Per variar, també tenim policia patriòtica en versió catalana. En què ens diferenciem els catalans de la resta d'espanyols? M'ho pregunto una altra vegada, gairebé extenuat per la pregunta que sempre troba la mateixa resposta: no ens diferenciem en res. Hi ha uns agents policials disposats a saltar-se les normes, a fastiguejar la democràcia i a actuar pel seu compte sense cap remordiment, convençuts i suposo que il·luminats, potser encegats per les idees nacionalistes i les fantasies medievals. Quan la pàtria et reclama, la democràcia es pot esperar.

Catalunya torna a ser l'argument d'una comèdia bufa de baix pressupost. El portaveu Batet exhibeix sense vergonya el seu verb escàs i matusser, el comissari posa excuses, hi ha policies detenint policies, la Pilar Rahola diu que el conseller d'Interior és un traïdor i que el posa a la seva llista negra, que ho sàpiga. I afirma que el numeret de Puigdemont omple les portades de la premsa mundial. El món ens mira, va dir el pobre Artur Mas. Ho recorden? Païset de personatges secundaris que es donen cops de colze per sortir a escena, els dos o tres minuts de glòria catalana. L'oblit obre la seva gola enorme i se'ls va empassant. Se'ns va engolint entre vodevils, Catalunya és a l'escenari de El Molino, aixeca la faldilla i ensenya cuixa, ai quina gràcia, visca, in, inde, indepenci, a.

El proper acte de desobediència civil serà penjar una foto on se't veu en una piscina climatitzada, custodiat per dos mossos d'esquadra patriòtics  mentre la gent es mor de calor i la sequera torna a amenaçar-nos des de la cantonada. 

Comentarios

  1. Dos gorrillas con macuto en la espalda,al lado de su querido presidente,para protegerlo .Un jefe de mossos,con sonrisa en los labios,moviendo su cuerpo nervioso,agarrando continuamente los dos micrófonos contestando preguntas a periodistas con cara de payaso del viejo Molino.Como final de acto,a la salida de la Diagonal,en la barrera del dispositivo Gabia,los mossos,con la mano haciendo el indicativo,de pase,pase,vamos pase...Que tenemos que almorzar.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Me es todo absolutamente asqueroso. Esto es de esperpento.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Espero con curiosidad tu próxima entrada sobre los nombramientos de Illa para con Interior, Justicia y política lingüística, nuevo departamento creado, supongo por cargo y recargo de los neos convergentes.

    ResponderEliminar
  4. En principio la Vanguardia dice, que Illa hace guiños a Juntos, veremos lo que ofrece o sale tuerto.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...