Diario de un unionista

Aquí me tienen, encaramado en el Pompidou y con la silueta muy leve del Montmartre al fondo. Es un verano de hace... Bueno, yo tenía 26 años y bastante más pelo que ahora. Sacaron la foto con la cámara Yashica comprada en una de aquéllas tiendas de la Barceloneta, en la calle de la Reina Isabel, por detrás del Restaurante 7 Portes, lleno de tienditas dudosas y trapicheo y quintos de cerveza tirados de precio. Ya no existe nada de todo aquello, destruido por el turismo de cruceros y aviones baratos que nos va devorando lentamente pero con seguridad. O velozmente, quizás, pero siempre con seguridad. En París había mucho turista y yo era uno de ellos. Aunque era un turista pobre que había ido en autocar a la ciudad de la luz y dormía en un albergue. A decir verdad, hay más luz en la Barceloneta que en París, pero unos crían fama y otros cardan la lana. En París era fácil ver tenderos y camareros un poco hartos de los turistas. Demasiada fama, demasiado cine, demasiado Truffaut, Goncourt, ...

El meu avi em deia: abans, quan dos homes es donaven la mà tenia més valor que un contracte a cal notari. Hom podia confiar en la paraula de l'altre perquè tothom era conscient que s'adquiria un compromís. Però la mateixa paraula "compromís" va anar perdent valor. De la mateixa manera, hom creia que els periodistes tenien un compromís amb la seva funció d'explicar la veritat. Alguns s'hi jugaven el coll, el lloc de treball. Ara les coses ja no van així. Ara potser calen periodistes que investiguin periodistes, així com tenim policies que investiguen policies i nens que vigilen la llengiua en què parlen els seus companys al pati. Que li ho preguntim al senyor José Antich, director del digital El Nacional, a veure què n'opina. El Nacional va publicar el dia 8 d'agost, durant la sessió d'investidura del president de la Generalitat, que un jutge havia ordenat la detenció de Jordi Turull, acusat d'haver ajudat a la fugida del senyor Puigdemont. El p...

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament. En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines. La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre div...

El procés llangueix tal com desitjàvem que ho fes: com a resultat d'unes eleccions. Ni jutges ni policies no el podien enllestir, calia que la ciutadania el tanqués amb els seus vots. Tal com ha passat. El canvi acaba un discurs que ens ha angoixat a tots (independentistes i no) durant més d'una dècada, que ens ha enfrontat i que ens ha empobrit en tots els aspectes, que ens ha dividit entre bons i mals catalans, entre botiflers i purs, traïdors i tebis i equidistants, patriotes i nyordos. No puc amagar l'alegria (moderada i atenta) davant del gir. Una alegria atenta perquè cal veure com evolucionen les coses, i moderada perquè estem a Catalunya. Puigdemont va assegurar que es retiraria de la política si no guanyava les eleccions, però sembla improbable que compleixi la promesa. És probable que opti per l'espectacle, vist que tants rèdits mediàtics li ha donat la performance dadaïsta de l'Arc del triomf. I això vol dir que procurarà fer tot el mal possible al nou go...

A l'Esther l'han nomenat Consellera d'Educació i Formació Professional. No m'agradaria estar a la seva pell. Malgrat que gairebé tots els nous càrrecs ho tenen complicat, l'Esther ho té difícil. Son molts anys de deixadesa i mol·lície. No es tracta tan sols dels pèssims resultats a les proves PISA, que cal valorar sempre amb perspectiva: al cap i a la fi, aquestes proves se les va inventar l'OCDE i no responen als criteris polítics. No estracta tan sols d'això: es tracta d'un sector essencial per a la ciutadania que s'ha anat degradant per falta d'interès i de pressupost. Fa poc, en una xerrada a docents, se'ns va renyar i ens van dir que els docents ens instal·lem a la cultura de la queixa: ens queixem de la manca de recursos humans i econòmics i, en conseqüència, abaixem els braços perquè li donem les culpes al de dalt. Això és fals, però alhora em pregunto què fan els de dalt, què han fet fins ara: és que potser no son ells qui han abraçat...

El comissari està emprenyat per la poca implicació del delinqüent, que hauria d'haver col·laborat a la seva detenció sense problemes. Entre adànic i ingenu, el comissari reconeix que no ho han fet gaire bé. Al comissari no li entra al cap l'absència de sentit institucional del senyors Rull, Turull, Puigdemont i Tururull. És cert que aquesta senyors porten anys enfotent-se de les institucions i fent-ne conya. Excepte per cobrar els seus sous públics sense queixar-se, la resta és una pueril gestualitat contra la democràcia, xerinola i burla.  El comissari es va empassar les paraules de Puigdemont, incapaç de pensar que un expresident fos capaç de dir mentides per burlar la llei. El comissari diu que havien muntat el dispositiu per detenir-lo a les portes del Parlament perquè havia dit que hi aniria. Sembla una idea paradoxal: detenir-lo en el pitjor moment? Si el senyor Puigdemont volia fer mal a algú (a Salvador Illa, a Pedro Sánchez o al jutge Llarena) ha de saber que només ha ...

Enriqueta Martínez i Sànchez (noti's l'accent obert) se'n va anar de bona hora a aplaudir el president legítim a l'Arc del Triomf. El sol de justícia li va recordar aquell esclat de llum i de calor del poble dels pares, prop d'Úbeda. Com que l'Enriqueta es va casar amb el Jaume Poncell i Despuig, d'Artesa de Segre, va decidir que era catalana i que la família d'Úbeda li quedava molt lluny. A en Jaume no li agradava la xarnegada i ella va aprendre el català amb celeritat: no hi ha millor integració nacional que per la via genital. Una vegada van visitar el poble de Jaén, ella i en Jaume, i en Jaume va exclamar: I ara! Que atrassats que estan aquí! Ara en Jaume és al cel i ella a la glòria, i com que encara té forces no es perd cap convocatòria d'Òmnium. O de l'ANC, que amb tantes coses ja no sap qui és qui. Les convocatòries d'Òmnium li agraden molt, perquè allà estan tots els de la quinta i fa bo de veure'ls de tant en tant i preguntar-lo...